Una carta per a qui no sàpiga llegir

“Tinc vint-i-vuit anys, faig metre seixanta-dos, cinquanta quilos. Soc guapo des d’exactament tres angles i mortal des de qualsevol altre lloc. T’escric des de dins d’un cos que un dia va ser teu. Això vol dir que t’escric com a fill.” En Quisset escriu una carta a la seva mare, però ella no sap llegir. La impossibilitat que desxifri les seves paraules, l’encoratgen a obrir-se en canal, a escoltar el que ha de dir-se o el que s’hauria d’haver dit. L’escriptor vietnamita Ocean Vuong presenta la seva primera novel·la En aquest món, per un moment, som grandiosos, una història que camina per la transició de l’adolescència a la maduresa, que agafa cada petit detall, cada instant de fisonomia menuda, i el fa gegantí.

Vuong va néixer el 1988, és de Vietnam i va emigrar als Estats Units juntament amb la seva família després d’haver estat un any en un camp de refugiats a les Filipines. Aquest jove escriptor de 32 anys trasllada les seves vivències al paper i deixa en mans del lector un llibre que lliga cruesa i bellesa a través de la història d’en Quisset, un jove de família vietnamita que va decidir marxar del seu país cap als Estats Units un cop acabada la guerra. La novel·la s’atura sense presses en cadascun dels elements que han construït la identitat del protagonista, un viatge marcat per la voluble relació amb la seva mare, l’absència d’un pare maltractador, el retrat de la guerra per una àvia ferida i moribunda, l’assetjament escolar i el descobriment de la seva homosexualitat.

En aquest món, per un moment, som grandiosos és una obra insuflada de vida, on l’element inanimat, la persona més banal o la mort mateixa, respiren, vibren. Aquesta peça literària teixeix personatges que remen, molts cops, contra corrent i els vesteix de paraules boniques que deixen relats de difícil digestió. El llibre connecta espais, temps i generacions de manera gràcil i efectiva. Però sobretot, es converteix en un model d’introspecció que mostra i no diu, que no queda buit ni superficial. Vuong construeix un jo íntim que, lluny de convertir-se en un vull i no puc, aconsegueix matrícula i sí, emociona.

L’autor és valent i aconsegueix commoure, però el seu llibre sempre deixa pas per les turbulències, pel sacseig de la guerra; un tremolor que entra, que es capbussa de fons i es recargola pels ossos sense deixar-nos anar. L’autor honora la memòria, la protegeix i l’exemplifica a través de cors que han patit la pèrdua, la por, el silenci. La guerra es veu en mirades, en robes brutes, en el fang i en la integració de la supervivència com a forma de vida. Els cadàvers, la mort, s’escauen en forma de paraula, de punt.

Ocean Vuong aconsegueix entrellaçar sense nusos la guerra de fora amb el conflicte que cau més a prop. Vuong denuncia la violència de gènere, l’assetjament escolar, el racisme, la xenofòbia, i crida, però sense necessitat d’aixecar la veu. “Aquell dia va ser quan vaig aprendre el perill que pot tenir un color. Que a un noiet se’l podia apartar d’una tonalitat a hòsties per fer-li entendre que havia traspassat una línia. Encara que el color no sigui res més que el que revela la llum, aquell res té les seves lleis, i un nen que va amb una bici rosa el que ha d’aprendre, per sobre de totes les coses, és la llei de la gravetat”, comenta en Quisset. I es confirma: Ocean Vuong denuncia, crida, però sense necessitat d’aixecar la veu.

La novel·la guspireja, camina i corre sense ajuda. El jove escriptor sap el que fa, és revelador, fa pensar i obliga a sentir. L’obra es converteix en una espurna salvatge, que sense guia arriba a tots nosaltres i ens incendia, no crema però ens agita; deixa cicatriu, no fa mal, però es queda, per sempre.