Una campana que sona

Francesc Fontbona ha publicat la novel·la La campana de vidre a Edicions 62. Conec l’autor d’aquest llibre des de fa molts anys, vam ser companys de carrera; estudiàvem junts les assignatures de la carrera d’Història. Ell es va orientar cap a la història de l’art i jo, per consell seu, em vaig orientar cap a la música; després vam col·laborar tots dos a la Gran Enciclopèdia Catalana: ell amb articles d’art, i  jo una mica de tot, però sobretot de música universal.

Francesc Fontbona és fill d’un metge prestigiós de Barcelona, i com que jo també sóc fill de metge, vam congeniar molt. Jo creia conèixer bé les seves capacitats, però la seva novel.la La campana de vidre m’ha deixat astorat, perquè he pogut comprovar que Fontbona, al que jo tenia per un historiador de l’art altament competent (ell es va inventar el mot “artígraf” per definir la seva professió), no sols és una figura important en el seu camp, sinó que ara ha escrit una novel.la extraordinària. Tot i qiue La campana de vidre es basa en un personatge fictici (Jenaro Pabón), en realitat es tracta d’un fil argumental útil per descabdellar una fascinant, completíssima i documentada història de Barcelona des del 1939 fins al segle XXI. No hi surten només els esdeveniments més sobresortints, sinó una gran quantitat de personatges de la ciutat, alguns amb noms i cognoms, d’altres ben identificables pels que vam viure aquells anys.

Fontbona va néixer el 1948, precisament l’any que jo vaig arribar a Barcelona, i m’ha corprès de retrobar en el seu relat aquella ciutat de les restriccions elèctriques, dels cupons de racionament, dels tramvies sorollosos i de la repressió franquista d’una postguerra encara ben dura: hi havia  gent que tenia por de parlar en català  per telèfon, i la nostra llengua encara no es podia emprar en actes públics.

La campana de vidre és un llibre immensament evocador per tots aquells que vam viure immersos en la lenta recuperació de la nostra vida catalana. Al llarg de la novel·la veiem passar el “Congrés Eucarístic” del 1952, la croada pel rosari en família del Pare Peyton, les vagues de tramvies del 1951 i 1957, la caiguda del llagoter Galinsoga, que havia publicat una biografia de Franco titulada “Centinela de Occidente”, però que va caure per haver-se excedit en el seu anticatalanisme (1960) quan el diari que dirigia va perdre una gran quantitat de subscriptors; la “Caputxinada” del 1966, on es va iniciar la resistència passiva, però decidida, i tantes altres coses que molts recordem vivament. En el llibre hi apareixen noms ben coneguts i Jenaro Pabón va passant per moltes experiències, com les dels concerts del benemèrit Bartomeu, que pagava multa rere multa per publicar en català els programes dels concerts d’alta qualitat que organitzava al jardí de casa seva, o  algun incident curiós de la vida del Liceu.

El nus argumental se centra en una família castellanista, però instal·lada a Barcelona des de temps. Els Pabón són d’origen castellà, però viuen a Barcelona des de fa molts anys (el pare, Conrado Pabón, és un franquista passiu i no parla català) i el xicot té una formació semblant, però al llarg de la novel·la va descobrint lentament que el món que l’envolta és un altre, i una xicota, Anna, l’acaba decantant lentament cap a una posició més oberta. Però, insisteixo, el llibre evoca la Barcelona d’aquells anys d’una manera extraordinària. No s’ho perdi, lector.