Una biblioteca furtiva de clàssics

De la trista llista dels diaris i revistes en català que van existir i desaparèixer a finals del segle XX, abans i tot del xafarranxo nuclear que Internet ha causat en la premsa escrita, guardo un record especial per a l’última època del Diari de Barcelona. En concret pel seu suplement literari, que, si no vaig errat, sortia els diumenges. El dirigia Juanjo Fernández i, després de la seva mort prematura, se’n va fer càrrec Vicenç Pagès, que alhora s’hi foguejava com a crític literari. En la meva memòria, aquells sis anys escassos de vida editorial en català —entre 1987 i 1993— van introduir una mirada sobre la literatura menys corporativa pel que fa a les editorials, menys pendent de les novetats estrictes i més atenta a la tradició, ja fos per qüestionar-la o per reivindicar-la desfent oblits i malentesos que venien de molt enrere.

Sovint, quan revisc amb algun amic aquell suplement, surt a la conversa la secció “De l’any vuit i el dia”, on es publicaven articles de fons sobre llengua i literatura, que no evitaven el debat o més aviat l’instigaven, amb firmes com les de Joan Ferraté, Jordi Cornudella, Javier Cercas, Salvador Oliva o Ferran Toutain, entre d’altres. Era l’època de la polèmica entre el català heavy i el català light, promoguda en part pel cap d’edició i correcció d’aquell diari, Xavier Pericay, i entre tots els col·laboradors van fixar alguns elements de reflexió —en qüestions com ara la traducció literària, per exemple, o en la lectura dels clàssics—que transcendien la immediatesa d’un periòdic i avui dia encara són ben vius. 

Em balla pel cap que anys després es va fer una antologia d’aquella secció, però potser només m’ho he imaginat i no l’he sabuda trobar. Alguns d’aquells articles sí que van reflotar després dins de llibres d’autor, com ara Apunts en net, de Joan Ferraté (Quaderns Crema, 1991), sobretot amb textos dedicats a Ausiàs March, o Una buena temporada, de Javier Cercas (La Gaveta, 1998). Els altres articles, la gran majoria, dormen somiant en una fotocopiadora a les hemeroteques, o un escàner que els digitalitzi perquè tornin a ser llegits i discutits. En aquell mateix suplement, Xavier Lloveras hi tenia una secció pròpia, “El vici impune”, on comentava lectures que havia fet, i va recuperar alguns d’aquells articles a El mirall dels llibres (Diputació de Girona, 2017).

Aquells títols surten on menys te’ls esperes, amagats a les taules de fires i llibreries de segona mà. Són volumets insignificants en aparença, perles amb l’aspecte d’un borrall, un cigró vell, un moc.

En aquest context bulliciós, entre 1989 i 1990, el Diari de Barcelona també es va llançar a editar una col·lecció de llibrets, que regalaven els diumenges. Se’n van publicar trenta-sis en total i tenien els lloms tan prims que, més que descolorits, avui són inexistents. D’alguna manera són llibres fantasma, sense ISBN, que no han trepitjat mai cap taula de novetats, editats de la manera més senzilla, impresos en un paper mediocre, i tanmateix es poden arribar a trobar (a preus molt mòdics) en webs com Todocolección, Iberlibro o d’altres llibreries de vell, i fins i tot resisteixen en alguna biblioteca pública. ¿Per què? Doncs perquè la tria era bona i les traduccions es feien llegir. Només cal saber trobar-los.

L’aposta dels editors era molt clara: llibres curts, novel·les breus o reculls de narracions d’autors morts i amb els drets d’edició lliures. Això valia tant per a autors catalans com estrangers, amb predomini de francesos i anglesos, i amb traduccions fetes expressament per a l’ocasió. L’edició era minimalista: una coberta neta, dissenyada per Ferran Cartes; una “nota introductòria” bàsica, que situava l’autor i l’obra i, si calia, els criteris filològics d’edició; després el text i para de comptar. El primer llibre de la col·lecció era Els assassinats de la rue Morgue i El misteri de Maria Roget, d’Edgar Allan Poe (traducció de Josep Sales), i l’últim, Viatge a Laputa, tercera part dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift (traducció de Ferran Toutain).

Entremig, hi va haver lloc per a Stendhal, Gérard de Nerval, Victor Hugo, Voltaire, Maupassant o Balzac entre els francesos, i per a Stevenson, Hawthorne, Henry James, Joseph Conrad, Oscar Wilde o Conan Doyle entre els britànics. Poca broma. En la majoria de casos eren textos que es publicaven per primer cop en català i després han continuat en aquesta mena de limbe que és l’edició no venal. Un cas apart eren els autors catalans, que es posaven de nou en circulació després de dècades exhaurits, o només trobables en edicions acadèmiques. Penso, per exemple, en Lo mariner de Sant Pau i altres rondalles, de Jacint Verdaguer; Tres forasters de Madrid, “comèdia bilingüe en dos actes original i en vers” d’Eduard Escalante, o els Aigoforts, de Gabriel Maura.

La col·lecció del Diari de Barcelona, que no va tenir mai un nom com a col·lecció, em va fer llegir per primer cop clàssics com ara Càndid o l’optimisme de Voltaire (traducció de Ferran Meler), i Daisy Mille, de Henry James (traducció de Lourdes Montoro). Si hagués de triar, però, dos títols que van ser tota una descoberta, diria en primer lloc L’alienista, de Machado de Assis (traducció de Xavier Pàmies). Les peripècies del metge que decideix fundar un sanatori mental, o casa de bojos, en un poblet brasiler va fascinar-me per la seva bogeria intrínseca, com una paradoxa que s’anava desplegant amb incredulitat, com si volgués jugar amb aquella dita, “n’hi ha més a fora que a dins”. Anys després, durant la temporada que vaig treballar a Quaderns Crema, vaig convèncer Jaume Vallcorba perquè en féssim una nova edició: aquella novel·leta l’havia de conèixer molta més gent que no els lectors dominicals del Diari de Barcelona.

El segon títol que va fer forat és Quaders del XIX, de Robert Robert. Em descobria catorze dels vint-i-set articles sobre la vida barcelonina que l’autor va publicar a “Un tros de paper” entre 1865 i 1866, i que no s’havien reeditat des de feia més de mig segle. Així vaig conèixer aquell periodista que es passejava i descrivia la seva Barcelona, i que convertia en estil la seva capacitat d’observació, amb passatges com aquest dedicat al Passeig de Gràcia:

La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d’ençà de l’ensanche, malviatge la paraula!

El passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt més ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè els edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la Rambla, el càstig del treball i la cobdícia de la indústria, sinó el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxo.

Per allí s’esplaia el cor veient les temptatives artístiques de les fatxades, sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a l’arquitecte: els ulls no es troben mai traïdorament ofesos per un carreró asquerós com el de detrás del Correu ni l’arc de Trenta-claus.

Aquests articles de Robert Robert i els altres que fixen la seva diguem-ne Obra Completa es van publicar el 2004 amb el títol Barcelona avui en dia (Empùries). La prova que la tria del Diari de Barcelona estava fet amb bon criteri és que, amb els anys, alguns d’aquells llibrets sí que van tenir una segona vida comercial. És el cas de Viatge a Laputa, de Swift (Columna, 1998) o els contes de Maupassant, traduïts per Lluís M. Todó, a Vetllant un mort i altres contes (Columna, 1998). 

Resseguir avui aquells trenta-sis títols et converteix en un explorador de les xarxes i els mercats de vell, però el lector interessat no ha de defallir: hi són, surten on menys te’ls esperes, amagats a les taules de fires i llibreries de segona mà. Són volumets insignificants en aparença, perles amb l’aspecte d’un borrall, un cigró vell, un moc.