Un tast de ‘Cos’, d’Olga Tokarczuk

Núvol us ofereix la possibilitat de llegir fragment de 'Cos' d'Olga Tokarczuk, premi Nobel de Literatura.

El segell de Grup Enciclopèdia, :Rata_, acaba de publicar traducció al català de Cos, obra d’Olga Tokarczuk (Sulechów, 1962), autora polonesa que ha rebut el premi Nobel de Literatura. Cos és una obra construïda com una constel·lació d’històries narrades per una dona que viatja arreu del món, retrobant personatges històrics i fets insòlits, que la faran veure d’una manera nova el cos humà. Si en voleu fer un tast, us oferim aquest fragment del llibre: La col·lecció del tsar, un dels relats que formen el llibre.

Olga Tokarczuk

“L’endemà a trenc d’alba el veler del tsar, amb la col·lecció curosament col·locada a la bodega, va llevar l’àncora i va salpar. Va passar bé els estrets danesos i després de més de deu dies va arribar al Bàltic. El capità, de bon humor, contempla- va la compra d’un bell tel·luri fet pels artesans holandesos, ja que sempre li havia interessat molt més que la navegació mateixa i en el fons de l’ànima hauria preferit ser astrònom, cartògraf, algú que ateny més enllà de l’espai accessible als nostres ulls i als nostres vaixells.

De tant en tant, baixava a la bodega, i comprovava si aquella valuosa càrrega era a lloc, però en algun punt vora de Gotland el temps va canviar —després d’una tempesta no gaire forta el vent va deixar de bufar, l’aire es va deturar damunt les aigües i les darreres calors d’agost es van transformar en un gran ambre atmosfèric—. Les veles es van desinflar i allò va durar uns quants dies. El capità, per tenir la gent ocupada en alguna cosa, els va manar arriar veles i fregar la coberta, i al vespre els organitzava instrucció sense armes. Però quan es feia fosc, el seu poder perdia una mica els contorns i ell mateix es tancava en el confortable capoll de la seva cabina, en part a causa de l’aversió que sentia cap als tètrics i primitius mariners, en part també pel seu quadern de bitàcola, que dedicava als seus dos fills.

Al vuitè dia de calma absoluta els mariners van començar a rebel·lar-se ja que els vegetals comprats a Amsterdam, especialment la ceba, van sortir de mala qualitat i en bona part ja estaven florits. Les reserves de vodka ja s’estaven acabant, el capità fins i tot tenia por de mirar sota coberta, on hi havia els barrils, però els informes del primer oficial no anunciaven res de bo. Amb angoixa, el capità escoltava com picaven de peus a coberta. Primer, eren tan sols unes passes per separat. Després, ja començaven a picar parelles de cames, i finalment arribava tota una trotada i uns crits rítmics (estaven ballant?) que al final es convertien en escridassades ronques de borrat xos i cants en veu alta desafinats, tan deplorables i plens de dolor que li semblava com si udolessin alguns animals marins. Allò va durar unes quantes llargues nits, gairebé fins a fer-se clar. De dia, els veia ullerosos, les parpelles inflades i amb una mirada esquiva. Amb tot, tant ell com el primer oficial van considerar que la foscor enmig del mar immòbil no facilitava poder solucionar els problemes importants. Només al desè dia de calma, a ple sol, quan els seus galons i xarreteres van ser visibles, i ja no es podien tolerar els excessos nocturns, va pujar a coberta i va arrestar el capitost, un tal Kalukin.

Per desgràcia, va confirmar, amb el cor compungit, que part de la càrrega havia estat malmesa. Alguna dotzena dels centenars de pots havia estat oberta, i el seu contingut líquid, un brandi fort, se l’havien begut del tot. Els espècimens encara hi eren, però escampats per terra, enmig de l’estopa i de les serradures. No s’hi havia fixat gaire. Va vomitar tot sol a la seva cabina, de fàstic i de por. La nit següent va haver de vigilar l’entrada a la bodega amb una arma a la mà, i no va faltar gaire perquè esclatés una rebel·lió. Aquella calor d’agost feia embogir la gent. I la llisor de la superfície del mar. I el mateix carregament.

Al final, no hi va haver sortida, el capità va manar que tanquessin les restes que quedaven en un sac de tela i ell personalment el va llençar per la borda. I com si l’hagués tocat una vareta màgica, el mar aplacat va eructar per aquella ingesta i es va agitar. D’algun lloc de les terres de Suècia va bufar el vent i va empènyer el veler del tsar cap a casa.

Després d’haver arribat a Petersburg el capità va haver d’escriure un informe confidencial. Kalukin va ser condemnat i penjat, i la col·lecció, encara que incompleta, va ser traslladada sense perill a uns espais destinats especialment per al seu objectiu.

Per altra banda, el capità, per no haver tingut cura del transport, va ser desterrat juntament amb la seva família lluny enllà, al nord, on durant la resta de la seva vida va organitzar petites expedicions baleneres i va contribuir a fer uns mapes més exactes de la Nova Terra.”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació