Un llibre de Rosa Maria Arquimbau sobre la prostitució?

Quan llegim la prosa desacomplexada i provocadora de Rosa Maria Arquimbau hi ha una idea temptadora que ens passa pel cap: Què opinaria sobre els desafiments i les polèmiques de la nostra època? Què escriuria sobre el que estem vivint en aquests moments a Catalunya? La intuïció ens diu que seria una articulista astuta i mordaç, divertida i amb mala llet. Potser fins i tot seria una tertuliana brillant i emprenyadora.

Molts hem descobert Arquimbau com Afrodita mana gràcies a la tasca de recuperació dels seus escrits que està fent Julià Guillamon amb l’editorial Comanegra, que acaba de publicar un nou llibre que tanca la seva col·lecció d’obres (L’enigma Arquimbau, Cor lleuger i Quaranta anys perduts) i que ens excita la curiositat literària només amb el títol: Prostitució. Des d’allò de la poma fins als nostres dies: la reflexió insòlita i atrevida d’una escriptora que coneixia els homes i les dones i -gata escaldada- no esperava res del món.

Ella era així: “Eulàlia, una noia que cap xicot aconseguia comprendre-la, que s’havia passejat amb cinquanta mil, que no en trobava mai cap que li interessés més enllà de vuit dies, que els uns trobava agosarats i els altres massa tímids, que no tenia prejudicis i s’atrevia a dir-ho i a demostrar-ho”. Eulàlia és un àlter ego de Rosa Maria Arquimbau i aquest fragment de text forma part d’una novel·la perduda de l’escriptora barcelonina titulada Adéu si te’n vas…, amb un començament molt prometedor que apareix al número de febrer de l’any 1935 de la revista andreuenca Enllà. Arquimbau, escèptica, seductora i orgullosa, no tenia manies ni prejudicis a l’hora de relacionar-se amb els homes, però semblava que navegava, amb una fermesa tan melancòlica com la seva mirada, cap a un demà governat per la insatisfacció.

Arquimbau, una de les grans oblidades de la nostra literatura, era una dona lliure que anava sola pel món, admirablement moderna, que s’embolicava amb qui volia al seu gust desafiant la moral de l’època i les seves regles socials, la hipocresia i, sobretot, l’estigmatització que suportaven les dones com ella. Defensar i practicar la llibertat sexual tenia un preu: totes les eulàlies eren sempre considerades unes putes, unes meuques, unes bagasses. Si abans una dona que anava sola pel carrer quan el sol ja s’havia post era una “mal mirada”, ara, en comptes d’estar mal vista, “s’exigeix que accepti les relacions que li proposa un o una colla de torrats”, diu Guillamon. No és que haguem avançat gaire, sinó que hem donat la volta a la vara de la doble moral.

Contra això, les eulàlies tenen clara la seva postura: rebel·lar-se. Naturalment, Arquimbau tenia mala fama entre els homes, “que la consideraven una dona amb història“, però el seu gran mèrit, en tot cas, era que s’hi rebel·lava com a dona lliure, com a feminista… i també com a escriptora. Amb una actitud lúcida i resistent: en comptes d’escudar-se íntegrament en la raó i la dignitat, en comptes d’apel·lar a la vulnerabilitat o al tremendisme, Arquimbau feia de la sornegueria la seva millor arma. Una altra demostració de modernitat: la crítica no ha de prescindir de l’enginy i la ironia, al contrari. Podien dir-li pendó i que fos públicament escarnida (les seves aventures amb Josep Maria de Sagarra i Joan Casanovas van portar molta cua), però ella no s’arrugava. S’hi tornava. I no només trencava motlles amb el to dels seus escrits, sinó també amb l’estil, d’una frescor i una efervescència (interpel·lacions directes al lector, exclamacions, frases curtes, preguntes retòriques, combinació de gèneres entre el periodisme i la literatura…) que amb el temps acabarien triomfat.

La connexió amb el lector actual

Segurament, una de les raons que van empènyer Arquimbau a escriure Prostitució. Des d’allò de la poma fins als nostres dies és aquesta voluntat subvertiva contra les convencions cotiflades i el franquisme sociològic, però també devien incidir-hi significativament les notícies, els llibres i les pel·lícules que, durant els anys seixanta, van tractar el tema d’una manera més o menys revolucionària, com La prostitution (Marcel Sacotte), Prostitution et Proxénetisme (J. C. Mancini), Histoire et dossier de la prostitution (Jean-Jacques Servais i Jean-Pierre Laurend), La ingenua libertina (Colette), Vivre sa vie (Jean Luc Godard), Belle de jour (Luis Buñuel), Le plus vieux métier du monde. L’amour à travers les âges (filmat per sis directors diferents)… Aquest magma analític i creatiu es va ajuntar amb la curiositat indomable d’Arquimbau, i així va sorgir una obra tan irreverent com estimable, que diria en Monegal.

Potser perquè és una autora que teníem oblidada, potser per la barreja entre berganteria, bellesa i melancolia que personifica, potser perquè es desmarcava tan originalment de la grisor existencial i les arbitrarietats pautades de la societat, potser per les vàlvules que deixen escapar petites restes de misteri al seu voltant, potser perquè, en definitiva, la seva figura ha cobrat un matís de mítica nostrada (parlo en primera persona), però el cas és que Arquimbau connecta molt bé amb el lector actual, i aquest és un dels arguments que impel·leixen Guillamon a dur a terme una tasca tan compromesa com la de recuperar els seus escrits amb més raó. Prostitució. Des d’allò de la poma fins als nostres dies és una mostra més de l’enginy, l’audàcia i la raresa (ben compesa) d’Arquimbau, que no s’estanca ni s’obceca, que flueix i varia, que és capaç d’acusar sense por i de jugar amb un candor fingit, d’escudar-se tant en el rigor periodístic i l’argumentació sòlida com en la perspicàcia literària. L’interès que ens suscita el títol de seguida és correspost pel plaer de la lectura.

Gamberrisme i subtilesa

Es van prostituir Safo o Cleòpatra? Per què la història els atribueix mala fama? Els pescadors de la Costa brava dels anys seixanta que acceptaven diners o reglas de senyores a canvi de favors sexuals, no es prostituïen? Quan i per què interessa considerar la prostitució com un delicte? Quanta hipocresia! Contra la flaccidesa moral i la injustícia, Rosa Maria Arquimbau. Començant per la prehistòria i acabant amb la prostitució amateur, la seva prosa escodrinya sense reserves tot allò que ha implicat la pràctica de l’ofici més vell del món, desmuntant fal·làcies, revelant anècdotes i detalls, llançant moltes preguntes a l’aire i aportant el testimoni d’algunes prostitutes a qui probablement va entrevistar. El discurs està orquestrat amb la subtilesa que importa per una reflexió profunda i incisiva.

Però hem de ser justos i especificar que la seva modernitat, almenys en aquest llibre, no s’escapava de la influència heteronormativa (que en diem ara), i que els gais que el llegeixin arrufaran el nas en el capítol en què, enfront del relativisme quan parla de la prostitució femenina, Arquimbau critica Anglaterra, “que es permet corregir les lleis de la natura i esmenar-ne la plana”, per acceptar les relacions homosexuals. Sigui com sigui, la subtilesa no l’abandona pas. I la innocència encara menys. Sobre aquest tema, tal com escriu Guillamon, “Lluís Llach podrà escriure el que vulgui a les seves novel·les, però l’homosexualitat va ser un tabú terrible, fins fa quatre dies, també per als republicans”.

Lleis de la natura al marge (o no) i amb la consciència lectora que se’ns pot suposar al nostre segle, a més d’un desitjable bagatge literari, Prostitució. Des d’allò de la poma fins als nostres dies és una lectura que ens farà passar una bona estona, que ens farà pensar i ens farà riure amb el seu humor càustic, i també que ens indignarà. Empar Moliner, que prologa el llibre, resumeix així el tarannà d’Arquimbau: “Quan pren partit, és enginyosa. Quan és neutra, és commovedora”. I en definitiva, quan és gamberra, és collonuda.