Un exercici d’autoficció a Liberisliber

Ja fa una dècada que, acabada la Setmana del Llibre en Català, la represa literària s’allarga fins a començaments d’octubre gràcies a la Fira LiberisLiber

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

Ja fa una dècada que se celebra la Fira Liberisliber i probablement ja no necessita presentació. Aquest any, la fira literària de Besalú ha reunit 65 editorials i 34 activitats repartides en un cap de setmana intens de cel grisós que s’ha tancat amb un anostrament dels versos de Patti Smith.

Diumenge al migdia, desmenjadament engiponat, hom ha tret el cap a la fira. Primera impressió: gran concurrència. A la plaça major, gent amunt i avall mirant llibres i una colla prou nombrosa de turistes camuflats entre editors, lectors i escriptors. Damunt l’escenari, Bernat Ruiz i Txetxu Barandiaran parlen sobre els problemes i els desafiaments de la concentració editorial moderats per Carme Fenoll. Ruiz, que llueix barba darwiniana (qui sap si darwinista), ha publicat un llibre en el qual s’esplaia a fons sobre la qüestió, Desencadenats (Saldonar). Ell ho té clar: s’ha de crear un clúster intersectorial del llibre en català, horitzontal i especialitzat. Si no, els vaixells editorials continuaran xocant amb l’iceberg de la distribució, el gran problema del món del llibre, víctima, al mateix temps, de “la pròpia estructura del sector”.

Aliè a tot plegat, o potser no, Toni Sala conversa amb Eugènia Broggi sobre Persecució (L’Altra), el seu últim llibre, a l’espectacular pati romànic de can Llaudes, acompanyat del grup musical Arannà. Bonica estampa: Sala explica com ens enfrontem al mal, al nostre costat fosc, mentre sonen les campanades de la una. Ho fa sota l’empara vetusta i vigorosa dels arcs de volta catalana amb la seva pedra irregular i una barreja cromàtica de beix i color sèpia que ja no trobem a La Vanguardia quan volem fer els mots encreuats de Màrius Serra o llegir una tira còmica d’Alex Graham. Sala, reflexionant sobre la vida i la mort, el paisatge, l’idioma i el “neguit moral” (a propòsit del procés), assegura que la nostra vida n’està plena, de mal, i és cert; només cal engegar la TV.

Però han tocat la una, i la una és una bona hora per fer el vermut. Bé, com que som en un festival literari, m’esmeno la plana: el que ens pertoca dir és que la una és una bona hora per fer una vermuesia, encara que no se serveixi en forma de versos sinó de narrativa. En particular, la de Nabókov i les seves dissertacions sobre els somnis. Amb Míriam Cano com a presentadora, Matilde Martínez (Godall) i Elisabet Riera (Wunderkammer) intercanvien impressions sobre la literatura de l’autor de Lolita amb Valerie Miles i Marta Nin, que parlen de l’experiència de traduir-la, respectivament, al català i al castellà. Després arriba l’hora de dinar. Tots els editors fan una pausa.

La literatura del jo

A la taula del costat (hom endrapa uns canelons de segon), la gent de la llibreria El Genet Blau, de Lleida (en representació de Mosaics Llibres a la fira), intenta posar-s’hi amb el primer però un tàvec emprenyador no els ho posa fàcil. El cel té un color gris, trist, ensopit, de sardina crua i anodina. Mala idea això de posar-se poètic i descuidar el menjar, perquè el tàvec ho aprofita per canviar de taula i convertir l’experiència de les postres (mel i mató) en un intent de carnatge poc vistós. Si aquest petit fragment de crònica (o tota la crònica) es pot considerar, o no, autoficció, cal comprovar-ho a la conversa que mantenen més tard Adrià Pujol, Eva Baltasar, Llucia Ramis i Andrea Valdés, que responen les preguntes d’Anna Guitart i miren d’aclarir què és exactament la literatura del jo, això que en diem reiteradament autoficció.

Per què ens interessa tant, aquesta etiqueta? Un cop feta la puntualització que l’autoficció “arriba tard i malament” al món escrit en català, Adrià Pujol senyala un culpable: Serge Doubrovsky. Aquest autor francès va crear l’etiqueta l’any 1977, i ja no ens n’hem pogut escapar. Com si no hagués existit fins aleshores i Montaigne, Rousseau, Proust i companyia –per citar-ne de francesos– no n’haguessin fet. Més que d’etiqueta, Pujol parla de “la llufa” de l’autoficció, i Andrea Valdés d’una “inflamació”. Però “cal assumir l’autoria”. Llucia Ramis aprofita el seu torn per recordar al públic que en el nostre dia a dia n’estem fent sempre, d’autoficció, sobretot a les xarxes socials. Això ha fet que “ens acostumem a la intimitat dels altres”. Som uns morbosos. I, encara millor, uns exhibicionistes.

Eva Baltasar, que no participa de la festa de la immediatesa i l’exposició digital, considera, en efecte, que ara “vivim cap enfora”, i per exemplificar-ho se serveix precisament del llibre, que neix d’una pràctica tan íntima i personal com és escriure i s’acaba convertint en una parafernàlia embafada d’eslògans i promocions amb una tal dimensió pública que deixa ben lluny la intimitat primigènia de l’escriptura.

Perdo uns segons el fil de la conversa contemplant l’església de Sant Pere i el recupero quan sento la paraula Knausgard, és a dir, el cognom de l’escriptor prototípic de l’autoficció, potser amb el permís dels francesos com Carrère o Houellebecq. Els autors que conversen a Besalú, en qualsevol cas, coincideixen en aquesta idea: cada artefacte literari s’ha d’agafar com el que és i no buscar-hi justificacions o explicacions a partir de la vida de l’escriptor. Amb un complement previsible: les etiquetes fan molt de mal.

I a tu què t’importa!

Pujol, que lamenta amb raó que hi hagi tants crítics que vinculin Twitter i literatura, diu que entén “l’avidesa de la veritat”, però la feina dels escriptors, justament, és mirar “d’enganyar, de distreure, d’emocionar”. Per arribar a fer-ho, hi ha molta feina “grisa” pel mig que no té res a veure amb Twitter. Per això Ramis separa l’autoficció de la literatura. I per això Vicenç Pagès Jordà –ho recorda Anna Guitart– creu que la pregunta més impertinent que es pot fer a un escriptor és la següent: Aquest llibre és autobiogràfic? La resposta correcta, naturalment, és “i a tu què t’importa!”.

Queda l’actuació de Jansky, el duet que recita Patti Smith en català i que posa música al final de festa de les editorials independents. Hom ho escolta des de lluny, començant a posar fil al retrocés pensant en els mots encreuats de color sèpia, els tàvecs, els clústers i els somnis de Nabókov, fitant maragallianament i hiperbòlica la Mare de Déu del Mont septentrional, on fa temps Verdaguer trobava inspiració per escriure Canigó aliè a qualsevol vel·leïtat d’autoficció.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació