Un esmorzar íntim amb el premi Josep Pla

Aloma Vilamala ha reunit Genís Sinca i Cristian Segura, els dos últims guanyadors del premi Josep Pla, i ha esmorzat amb ells per parlar dels seus orígens i de la seva concpció de la novel·la. Han guanyat el mateix premi, però són ben diferents.

Aloma Vilamala ha reunit Genís Sinca i Cristian Segura, tots dos guanyadors del premi Josep Pla, i ha esmorzat amb ells per parlar dels seus orígens i de la seva concepció de la novel·la. Han guanyat el mateix premi, però són ben diferents. 

Un somia amb posar-se en contacte amb els extraterrestres abans de morir. A l’altre li encantaria tenir un xofer esperant-lo a la porta de casa. Cristian Segura i Genís Sinca són dos autors relativament novells com a novel·listes, però que ja fa temps que es mouen per les pàgines dels diaris. Tots dos han guanyat el premi Josep Pla amb la seva primera novel·la: Genís Sinca l’ha obtingut enguany per Una família exemplar i Cristian Segura fa dos anys per El cau del conill. Segura acaba de publicar la seva segona novel·la, Ciment Armat.

Ens trobem a Gràcia amb aquests dos autors que sembla que tinguin vides paral·leles: tots dos van retornar a Catalunya després d’una estada a l’estranger per fer de corresponsals (Sinca a Roma; Segura a Pekín) i posteriorment han passat del periodisme a la novel·la. Genís Sinca és de Manresa, i a part de fer novel·la, es dedica a escriure biografies. Cristian Segura ha viscut sempre a la zona alta de Barcelona, i és columnista del diari Ara. Més semblances: tots dos són esquerrans, no creuen en les revolucions i tenen o han tingut una parella de Madrid. Però també són diferents. Sinca és més romàntic, Segura més passota; Segura pot escriure una pàgina de diari en una hora, Sinca necessita refer i rellegir.

La conversa, davant d’un cafè amb llet, agafa un regust de sessió de psicoanàlisi. Tots dos porten una motxilla a l’esquena que els ha marcat i que alhora repudien. D’això tracten les seves novel·les: d’explicar els seus mons amb un punt d’ironia, per deslliurar-se de tot el bagatge imposat que arrosseguen.

“Els nostres llibres tenen moltes coses en comú, no trobes?”

GENÍS SINCA: Jo vaig llegir El cau del conill després d’escriure el meu, i ho vaig pensar.

CRISTIAN SEGURA: Amb el llibre et deus està forrant, es ven com xurros, no?

GENÍS: Tu creus que m’estic forrant? Si l’any que ve em veus amb xofer, serà que sí.

CRISTIAN: Només ens havíem vist dos cops a la vida. Un cop als Ferrocarrils, i el dia del Pla. Però jo ja et tenia molt vist, perquè la meva família eren amics del doctor Broggi, i com que has escrit totes aquestes biografies de metges… Ara, t’he de confessar que d’Una família exemplar només n’he llegit dos capítols. No perquè no m’agradés, és per falta de temps.

GENÍS: Jo Ciment Armat encara no l’he llegit, però el Cau del Conill sí, i és un llibre que m’hauria agradat escriure.

CRISTIAN: Carai.

GENÍS: Sí. Jo aquest llibre no el puc fer, perquè és barceloní. No l’havia llegit abans de fer Una família exemplar, i la meva agent em va dir que s’assemblava pel que fa a la temàtica. Ets provocador, un artista. La part que més m’agrada i em fa preveure’t un gran futur com a narrador és quan parles de l’obsessió del senyor conill pel color groc. És un detall narratiu, molt Flaubert, com ho seria la bossa vermella de l’Anna Karenina, els cabells negres de la Madame Bovary…

CRISTIAN: Els pits exuberants de les Antic [d’Una família exemplar].

GENÍS: Sí, que no hi són per casualitat. Són detalls que van més enllà, cadascú hi busca la seva profunditat. El llibre és bo pel fet narratiu que et dóna dimensions de lectura, i quan llegeixo, jo busco això.

“La burgesia pot inspriar molt literàriament. És enrevessada”

CRISTIAN: És un fet molt català, la burgesia. Pot inspirar molt, literàriament. És enrevessada. Parlo d’una burgesia que en el fons és classe mitjana, però té uns codis que vénen de molt lluny, no és una classe nouvinguda. Es tracta de grans nissagues.

GENÍS: És interessant retratar els estereotips. El senyor Conill és com el senyor Bernat de ChupaChups. Un tio que fa setrills, es diu conill, el destrossa la crisi de l’enciam… És un joc molt interessant, molt Dickens. Em sento en relació amb tu, Cristian, per la teva voluntat de provocar, i fer-ho divertint.

CRISTIAN: La burgesia dels 80 ha davallat moltíssim. I això dóna més joc a l’hora d’explicar peripècies, desgràcies. Per fer riure i alhora plorar. Ens aferrem a les arrels d’allò que érem.

GENÍS: Però crec que és una història internacional, que es pot aplicar a Chicago. Hi ha empresaris que fan coses molt estranyes arreu del món.

 

“Jo he nascut aquí? Sóc realment d’aquí?”

GENÍS: Tu ets un tio que se sent malament estant al club de tenis. Ets de família bona, però en el fons et rebenta estar allà.

CRISTIAN: Però jo no sóc del tenis, sóc del polo. A tu et passa, en el teu entorn?

GENÍS: Jo no he sigut mai del polo ni ho seré!

CRISTIAN: Em refereixo que si això de sentir-se incòmode passa en tots els entorns, en tots els estrats socials.

GENÍS: Crec que els que fem aquest tipus de llibres és perquè en algun moment de la vida ens hem sentit terriblement incòmodes en la nostra pròpia situació. Jo m’he sentit a Manresa com un pop en un garatge, pensant: “Jo he nascut aquí? Sóc realment d’aquí?”. I sí, la meva família és de Manresa, més que Sant Ignasi. D’això, no te’n pots desempallegar.

CRISTIAN: Portem una motxilla. Però passa a tot arreu: si neixes a Nova York també tindràs els teus complexos. És una qüestió universal. I no és res contra Manresa, en el teu cas, o de l’upper Diagonal en el meu.

GENÍS: Sempre he tingut molt clar què no volia ser. Potser de gran m’assemblaré al que volien que jo fos, però me n’he escapat prou bé.

CRISTIAN: Has aconseguit construir una personalitat contra els designis de la societat.

GENÍS: No he de demostrar res a ningú. Això em dóna molta trempera. Tots dos escrivim sobre aquest tema perquè ens hem sentit malament en una situació que representa que, objectivament, està molt bé. T’acabes plantejant com de falsos són la gent que t’envolta.

CRISTIAN: Veig que a tu et pesa més la qüestió familiar.

GENÍS: Jo volia enfrontar dues famílies: una gent que estigués molt afectada pel fet de saber que un avi seu va passar gana, i una altra que visqués de la hipocresia, el nom, les tradicions, que és el que sustenta l’estructura social. És un cicle biològic: tu hi has posat un conill, i jo he posat un bou, el protagonista és el doctor Bou. I és que al final tot consisteix en néixer, créixer, reproduir-se i morir. I s’ha acabat. I el que hagis après en el procés és el mateix que aprendrà el que ve darrere teu. L’únic que pots fer és fotre-te’n una mica.

“Després de Hong-Kong te’n vas a la Lluna i et tornes a adonar del mateix”.

GENÍS: A tu et veig més del tranquimazín.

CRISTIAN: Ja fa un any que no en prenc. Ara me n’han tornat a receptar, però em nego a prendre’n.

GENÍS: Em sembla que jo sóc més optimista, passo més de tot. És la gran diferència entre nosaltres.

CRISTIAN: Jo m’angoixo més fàcilment.

GENÍS: Jo potser vinc de comarques, i la competència del dia a dia és molt acarnissada. És molt dur sobreviure en un institut. Allà hi havia nens que venien de pagès. La meitat de la classe feia olor de merda de vaca. I tu eres de Manresa, i passaves com un urbanita. I això era fals! Després venies a Barcelona i resultava que el pagès eres tu. Tot és una escala de valors que s’ha de trencar. Per això jo foto el camp de Manresa als 17 anys.

CRISTIAN: I després te’n vas a Roma.

GENÍS: Per mi ha estat fonamental treballar lluny de casa, ha sigut molt revelador.  És que ets a Barcelona i la gent es pensa que viu a Nova York.

CRISTIAN: I marxes fins a Hong-Kong…I després de Hong Kong te’n vas a la Lluna i t’adones exactament del mateix.

GENÍS: Per això m’agrada tant la desmitificació d’experiències.

CRISTIAN: A nivell humà veig les mateixes dèries i manies arreu del món. Hi ha moltes coses més que ens uneixen que no pas les que ens diferencien com a espècie humana.

GENÍS: A molta gent li agradaria dinar amb el senyor Conill, però és tan miserable com tots nosaltres.

CRISTIAN: I es lliga a allò material, als codis socials, que són necessaris per mantenir una societat, però que moltes vegades es tracta de detalls ridículs.

GENÍS: Mira. Jo no he tingut cotxe, tu no tens carnet.

CRISTIAN. Vius de lloguer?

GENÍS: Sí.

CRISTIAN: Jo també.

GENÍS: Aquesta desmitificació l’hem aplicat a nosaltres mateixos. El que tots dos hem fet un procés interior i hem arribat molt avall. M’he desprès de tantes coses, que al final m’he plantejat si val la pena quedar-se sense res. Escriure llibres, fer aquestes novel·les, et reconcilia.

CRISTIAN: Malgrat que encara portes aquesta motxilla del teu món. Caiem, caiem, caiem. Hi ha un moment que ens volem enfortir com a éssers humans, i arriba l’escriptura.

“Ja veig que no som tan iguals”

CRISTIAN: A mi, a l’hora d’escriure, a nivell estilístic, m’ha marcat molt ser periodista. Miro de no jutjar. El meu referent és el periodisme literari americà, el que pots trobar al New Yorker. El Tom Wolfe, el Gay Talese… I ho aplico a l’Ara. Quan m’envien a fer una contracrònica, intento fer un Talk of the Town del New Yorker. Pot explicar molt més la descripció que no pas allò que diuen els personatges.

GENÍS: Per mi és exactament igual. Quan vaig descobrir el Tom Wolfe vaig dir: “És això”. S’excedeix en certs tics narratius, però és una bona escola d’escriptura, molt nova aquí. Tu, Cristian, escrius d’una forma molt americana. Però jo potser busco més preciosisme, m’agrada ser més tècnic. Sóc més de Truman Capote, de Nabokov. M’estic més estona a la frase. És un problema que tinc.

CRISTIAN: Reescrius molt?

GENÍS: Molt. És un problema.

CRISTIAN: Jo passo mesos dissenyant els capítols, però després reescric poc. Rellegeixo, però al fet d’escriure hi dono menys transcendència. Deu ser perquè penso que no sóc ningú. Hi ha gent que és tan perfeccionista que no escriurà mai un llibre. Jo adoro Steinbeck, però si em passés el dia pensant que no seré mai com Steinbeck no sortiria del vàter.

GENÍS: Jo estic molt disciplinat en aquest aspecte, porto l’ofici ficat a dins. Ja veig que no som tan iguals. Vaig més de literari, a tu et veig més periodista. A tu t’interessa el present, la crònica, i jo estic més centrat en el passat…

CRISTIAN: Estàs més marcat per la melangia, el romanticisme.

GENÍS: Romanticisme. Sí, és això, totalment. No entregaria un capítol fins que no veiés que hi ha un motiu literari interessant.

“Mai no recordo el passat, tot i que en noto l’alè”.

CRISTIAN: Penses en el passat? Jo no hi penso mai, tot i que sí que en noto l’alè. Hi ha gent que constantment hi fa referència. Jo no puc.

GENÍS: No, no hi penso, però no escric d’una altra cosa. Tot. Personatges, biografies. Em passo el dia organitzant la vida dels altres.

CRISTIAN: Jo miro d’escriure del present o del futur.

GENÍS: A mi m’interessa el passat.

CRISTIAN: Però novel·la històrica, en faries? Pots fer grans obres i té sortida comercial, però a mi em faria mandra tenint en compte com de fascinant és el present, o el passat més recent.

GENÍS: Però sempre amb vistes al passat. Jo sóc cranc, i camino endavant mirant endarrere.

CRISTIAN: Jo en el meu últim llibre sí que plantejo una situació macroeconòmica a gran escala. Em sembla que tu Genís et quedes més reclòs a la família. No sé com serà el teu proper llibre…

GENÍS: No t’imagines com arribarà a ser de familiar. El protagonista és un psicòleg.

CRISTIAN: El protagonista de Ciment Armat és un psicòleg!

GENÍS: No fotis! Ens diran que ens copiem!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació