Un cabàs de novel·les

L'any 2019 presenta una collita excepcional i Sant Jordi arriba carregat de bones novel·les. N'hem fet una tria perquè pugueu triar i remenar.

L’any 2019 presenta una collita excepcional i Sant Jordi arriba carregat de bones novel·les. N’hem fet una tria perquè pugueu triar i remenar. Qui vulgui aprofundir-hi trobarà enllaços a ressenyes específiques de cada títol recomanat.

Ramon Solsona. Disset pianos (Proa)

La protagonista d’aquesta nova novel·la, la Mei, viu un gir que la portarà a fer un viatge trasbalsador primer i transformador després. El punt de partença de la novel·la té un origen real, viscut per Isabel Ballestero, una amiga de l’autor. Abans de morir, en Péter, un restaurador de piano romanès resident a Barcelona que es dedica a comprar pianos en mal estat i a renvendre’ls un cop afinats a un preu més alt, encomana a la seva parella Mei la delicada missió de vendre (i de no malvendre) els disset pianos que té a la botiga. Desobeint els consells de les seves amigues, la Mei es pren l’encàrrec com deure d’amor que l’ajudarà a fer el dol i honorar la memòria del seu company. La investigació que haurà de fer per saber quin gènero té entre mans la portarà també a descobrir coses del seu Péter que no sabia fins aleshores. En aquesta aventura, la Mei arribarà a viatjar fins a Romania, on descobrirà la poesia i la corrupció d’un país encara tenallat per l’ombra de la dictadura de Nicolae Ceaușescu. Llegiu la ressenya de Bernat Puigtobella aquí.

Maria Barbal. A l’amic escocès. (Columna)

A l’amic escocès, la darrera obra de Maria Barbal, comença en un hospital de campanya, durant la guerra civil espanyola, on fan coneixença Benet Enrich, un jove soldat republicà nascut al Pallars, i George, un brigadista escocès. Es fan amics gairebé sense paraules, l’un afectat d’una mudesa temporal, l’altre perquè només sap una mica de castellà. La comunicació que predomina, doncs, és la no verbal, amb un petit present de comiat que, després d’un tall de dècades i del bloc central de la novel·la, propicia el retrobament final.

L’amistat és un dels temes principals d’aquesta història que retorna als paisatges de l’autora i de la seva obra més emblemàtica, Pedra de tartera. Ella mateixa reconeix que la guspira d’aquesta nova novel·la foren els papers escrits durant la guerra per un soldat republicà, en què ja s’esmenta un amic d’Escòcia i les cartes d’enamorat escrites pel mateix soldat que li arribaren més endavant. Barbal repesca alguns noms i vides (Elvira, Encarnació, Ramon), ubicacions (La Noguera, Pallarès) i altres situacions de la seva opera prima per recrear l’atmosfera de la immediata postguerra al Pallars. Llegiu la ressenya de Miracle Sala aquí.

Joaquim Carbó. Testament (Males Herbes)

Males Herbes publica Testament, que és segons l’autor, l’última novel·la d’adults que publiqui. El testament en qüestió és el material que un vell escriptor –veient com es consumeix el temps– decideix entregar a un jove veí. El material és el grapat de plantejaments argumentals –projectes, futures novel·les– que no podrà escriure. Una mena de testament literari (el del mateix Carbó). “Petites novel·les dins la mateixa novel·la”, explica l’autor. Carbó ha imaginat aquest escriptor com “un vell caduc”, com “una paròdia” d’ell mateix. També ha tingut “algun èxit inicial en el camp de la novel·la juvenil”. Carbó avisa que no pensa retirar-se de la literatura juvenil. Podeu llegir la crònica de Gerard E. Mur aquí.

Ada Castells. Mare (La Campana)

Ada Castells presenta Mare (La Campana), una novel·la íntima que tracta de la complexa relació d’una filla (la Sara) amb la seva mare (la Raquel). Aquesta mare que té molt de la de l’autora apareix definida com una dona excèntrica, geniüda i amb cert egoisme que en fa difícil la convivència. Lluny de sentimentalismes, Castells ofereix un retrat amb tocs d’humor i, sobretot, conciliador. “És un llibre sobre el desig d’aconseguir estimar als qui has d’estimar. I, de vegades, això no és fàcil. De vegades els caràcters no són compatibles: hi ha traumes, recances, mals records… És sa fer l’esforç d’acostar-te a qui voldries estimar però no ho aconsegueixes sinó aquestes persones se’n van sense que hagis tingut l’oportunitat de fer-ho”, ens diu Ada Castells en aquesta entrevista que li ha fet Carlota Rubio i que podeu llegir aquí.

Jordi Lara. Sis nits d’agost (Edicions de 1984)

Lara s’aproxima a la figrua de Xirinacs amb la modèstia epistemològica de qui s’enfronta a un enigma. Per resoldre’l es pren la seva recerca com una indagació periodística. Recupera la memòria de Xirinacs a partir dels seus escrits, dels retalls i cartes que va deixar abans de morir, de les converses que manté entre les persones del seu cercle més íntim. Tot plegat converteix Sis nits d’agost un relat detectivesc, que es construeix al voltant de la troballa d’un cadàver per arribar a la conclusió que en la mort de Xirinacs no hi va haver cap acte de violència. És en aquest punt que Lara pren partit decidit per un pesonatge que havia estat acusat de suïcida o fins i tot de malalt mental. Xirinacs tampoc en surt com un heroi, sinó més aviat com “un radical metòdic, astut i coherent fins al moll de l’os”, que “es va haver d’empescar una mort nova feta a mida per a la seva rebel·lia o qui sap què”. Podeu llegir els articles que han dedicat a aquest llibre Teresa-Costa Gramunt, Gerard E. Mur i Bernat Puigtobella.

Anna Moner. La mirada de vidre (Bromera)

Flamant guanyadora del 30è Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, a Mirada de vidre (Bromera), Anna Moner explora les perversions humanes mitjançant una temàtica, diguem-ne, espiritista, que parteix de la fotografia, una de les grans passions de l’autora. Les perversions, aquí, són refinades, i sorgeixen de la barreja entre la mirada clínica i l’artística. Si a L’obsessió de Balthazar Hurley,  Moner feia referència als cercles espiritistes de fotògrafs anglesos a finals del segle XIX, ara situa la seva historia en ple segle XX, a la tardor de 1904, a partir de l’estranya tècnica de la fotografia espiritista que practica la mèdium barcelonina Madame Babinski: “El meu poder és més elevat, puc convocar l’esperit d’aquell per qui se’m demana i després fotografiar el seu ectoplasma”. Podeu llegir la ressenya d’Anna Carreras aquí.

Toni Sala. Persecució (L’Altra)

“Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar”.

Així comença Persecució (L’Altra Editorial), de Toni Sala, una arrencada torbadora que farà que aquesta novel·la sigui una de les més memorables. Persecució, que llegim des del primer paràgraf com si esniféssim una ratlla de coca, té una força que arrossega el lector fins al final, senzillament perquè Toni Sala té el do de parlar sempre del que vulgui sense avorrir. Podeu llegir la ressenya de Bernat Puigtobella aquí.

Marta Orriols. Aprendre a parlar amb les plantes. (Periscopi)

Marta Orriols va perdre la seva parella en un accident i es va posar a escriure. Havia escrit sempre, però no havia tingut mai intenció de publicar. Això va ser abans que publiqués el recull Anatomia de les distàncies curtes i la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, que a més de ser un èxit editorial ha estat guardonada amb el premi Òmnium. “Tenia ganes d’escriure aquest llibre perquè em xocava el contrast entre el que llegia sobre la pèrdua i el que jo estava vivint”, ens diu a l’entrevista que li ha fet Júlia Bacardit. La Paula, la protagonista de la novel·la, pateix un doble dol, un de físic i un altre emocional, perquè poc abans de morir el seu company li fa saber que la deixa per una altra dona. Podeu llegir l’entrevista de Júlia Bacardit aquí.

Marc Pastor. Els àngels em miren. Amsterdam

Amb Els àngels em miren (Amsterdam), Marc Pastor torna a la novel·la negra. Ens situa en una Barcelona actual en què la DUI hauria tingut èxit però el resultat no ha estat la república ideal somniada. L’acció comença i acaba amb una inspecció ocular i un aixecament, i s’estructura a partir de les quatre úniques setmanes que dura la investigació d’Abraham Corvo i Triana Santos, d’homicidis. El que ens agrada de la literatura de Marc Pastor―més enllà del seu estil, de la capacitat per recrear tota mena de registres lingüístics i de no encasellar-se en cap gènere, dels universos polidetallats que crea com si fes orfebreria, dels personatges que graviten entre el lumpen i l’aparença de normalitat, del seu sentit de l’humor tragicòmic i molt anglès, del terror fantàstic que l’ha convertit en un dels grans d’aquest país― és la seva destresa a l‘hora de passar pel sedàs literari els detalls d’ofici que coneix de primera mà i que planta al text amb un hiperrealisme fascinant. Podeu llegir la ressenya d’Anna Carreras aquí.

David Marín. Purgatori. La Magrana

Novel·la negra a la Vall Fosca sona redundant però no són tants els escriptors que han ennegrit el Pirineu. La xifra es redueix encara més quan es tracta de col·locar una capital de comarca com Balaguer al centre del tauler literari. David Marín ha gosat apostar-hi i situa la trama de Purgatori (La Magrana) entre la Vall Fosca i aquesta ciutat discreta i aparentment letàrgica. Salpebra l’argument amb bruixeria, especulació immobiliària i dobles vides. El llibre, reconegut amb el X Premi Crims de Tinta, suma Marín a una nòmina de guardonats en què destaquen Marc Pastor, Andreu Martín i Núria Cadenes. Podeu llegir l’entrevista de Gerard E. Mur aquí.

Neus Canyelles. Les millors vacances de la meva vida. (Empúries)

«La vida és una malaltia incurable i només escriure ens en salva». La frase és treta d’un poema de Leopoldo María Panero, la quinta essència del poeta boig, però segurament també la subscriuria Neus Canyelles (Palma de Mallorca, 1966), que, a pesar dels últims cinc anys de silenci, no defalleix en la seva total adhesió a la literatura com a forma de vida. Després del recull de contes que li va valer el premi Mercè Rodoreda del 2013, Mai no sé què fer fora de casa, Canyelles torna a un format en què se sent còmoda, la novel·la breu, per oferir-nos la crònica d’una caiguda i una curació.  Les millors vacances de la meva vida (Proa, 2019) ens parla de dos intents de suïcidi per depressió major, les dues estades consegüents en un hospital psiquiàtric i l’alliberament final, culminat i ratificat per l’escriptura d’aquest mal pas, ara fet literatura. Podeu llegir la ressenya de Mercè Ubach aquí.

Jordi Cabré. Digues un desig. Enciclopèdia

Jordi Cabré ha guanyat el darrer Premi Sant Jordi amb la novel·la Digues un desig, que versa sobre la mentida i la veritat, la realitat i la ficció, i com aquestes configuren, irremeiablement, una identitat individual i col·lectiva. “La novel·la tracta d’un tema d’identitat: crisi personal, de ciutat, de país, de relació home-dona… però sobretot és una crisi d’identitat. Qui sóc jo? Una manera de poder-nos conèixer a nosaltres mateixos és escrivint ficció i llegint ficció. Quan una persona entra en una llibreria, una gran part de la mentida que està veient l’ajuda a entendre’s a ell mateix”, ens explica l’autor en aquesta entrevista que li ha fet Pol Guasch. També podeu llegir la crítica de l’Anna Carreras.

Jordi Masó Rahola. L’hivern a Corfú. (Males Herbes)

Masó Rahola, premi Núvol de contes 2018, acaba de publicar la seva primera novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019), després d’haver enamorat els lectors amb els seus relats. El protagonista d’aquesta novel·la, Bertran Bartra, es veu empès a fer un creuer en solitari, després que la seva dona l’hagi abandonat. Bartra és un oficinista gris, que busca injectar a la seva vida una mica d’aventura, però el viatge que emprèn no és com ell s’esperava: les persones que l’envolten semblen xuclades per una rotació estranya que no li permet establir una relació estable amb ningú. A més Bartra renuncia a baixar del vaixell quan fa escala en aguna ciutat. És com si, en aquesta travessia desesperant, hagués renunciat a tocar de peus a terra i hagués perdut la relació amb l’eix de la terra, que ens fixa a tots en uns actes predictibles i recurrents. Podeu llegir l’entrevista que li ha fet la Júlia Bacardit aquí.

Maiol de Gràcia. Projecte Tothom (Més Llibres)

Projecte tothom és una novel·la negra, però no només. Acabem de llegir i entenem que ens hem de fer mirar la visió que tenim dels altres, com ens creiem coses que no sabem o no ens volem creure coses que sabem perfectament. Si a la seva primera novel·la, La peixera, pintava una societat distòpica, amenaçadora i incomprensible en una atmosfera angoixant i de terror anònim a Barcelona. Ara amplia els espais. Continua a Barcelona però creua l’acció amb Sutter Creek (Califòrnia) a l’any 2002 amb un cel semblant i unes mateixes neurosis, i escull temes made in USA: orgies, massacres, xèrifs, serres mecàniques, granges, pistoles. Podeu llegir la crítica d’Anna Carreras aquí.

Salvador Macip. Els finals no arriben mai de sobte. Enciclopèdia.

L’investigador, metge i escriptor Salvador Macip (Blanes, 1970) vivia a Nova York l’11 de setembre de 2001 i va viure de prop la caiguda de les Torres Bessones i el trauma col·lectiu que va suposar. De seguida va començar un dietari per explicar el que estava vivint, però no va ser fins anys més tard que va aconseguir donar a aquells escrits una consistència literària a través de la ficció. Els finals no arriben mai de sobte ens parla del Guillem, un català de trenta anys que viu a Manhattan amb la seva parella, la Sandra. El món ensorrant-se al seu voltant l’obligarà a prendre unes determinacions que preferiria evitar. Amb ells, hi ha un bon amic, el Roger, que fa d’observador de tot plegat. Mentre el món embogeix, el Guillem, la Sandra i el Roger hauran d’escollir què volen fer amb les seves vides. Crisis personals enmig d’una gran crisi social. Llegiu la crítica d’Anna Carreras aquí.

Sebastià Portell. Ariel i els cossos (Empúries)

Ariel i els cossos és una novel·la-díptic que orbita al voltant de la figura, enigmàtica i ambivalent, d’Ariel, un ésser fascinant, que va més enllà dels binarismes de gènere. No és ni home ni dona, i no pot definir-se amb el lèxic que culturalment ens ha estat atorgat. La seva edat, també, no es pot mesurar amb els paràmetres convencionals: Ariel escapa el pas del temps crononormatiu. Els ecos de diverses veus literàries ressonen a Ariel i els cossos, si sabem parar l’orella. El més clar de tots és el de l’Orlando de Virginia Woolf, un altre personatge que transcendeix el paradigma d’allò purament masculí i femení. Podeu llegir a Núvol les crítiques d’Isaias Fanlo i Sebastià Perelló.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació