Tu nena, amb el cap ben alt

L’estrena del Primera Persona prometia: Kate Bolick i Anna Gabriel juntes amb una copa de vi acabades de conèixer

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

L’estrena del festival Primera Persona prometia: Kate Bolick i Anna Gabriel juntes al Teatre del CCCB amb una copa de vi a davant i pràcticament acabades de conèixer. “A veure si podem transmetre-us el punt d’electricitat que hi ha entre nosaltres”, deia la diputada de la CUP.

El nom del festival era ideal per l’ocasió: Bolick i Gabriel s’admiraven mútuament però mai s’havien conegut en primera persona. Gabriel era fan acèrrima del llibre de Bolick Solterona. La construcción de una vida propia (Malpaso) i l’escriptora nord-americana havia descobert la política de Sallent fullejant la premsa mentre era a Espanya per presentar el seu llibre, ara fa un any. Una casualitat. “I em vaig dir: qui és aquesta dona que fa aquestes reflexions tan interessants sobre la copa menstrual o la criança compartida? La vull conèixer!”, explicava. Tot era qüestió de temps.

Damunt la bota que feia de taula en un escenari ben transformat en bodega, entre les dues copes de vi, hi havia un rellotge despertador blanc i negre gran com el cap d’un animal racional, que era l’evident nota discordant del quadre, més grotesc que l’esquelet o el tros de cama que completaven el decorat entre rajoles d’ofici, tamborets i ampolles de sifó. Sordidesa acollidora. Evidentment, el despertador no hi era perquè sí; no només era el símbol conductor de la xerrada, sinó que s’encarregava de marcar-ne el tempo amb una precisió més rigorosa que la dels discursos del Parlament de Catalunya. Aquest era l’eix de la xerrada, però en femení, òbviament: les despertadores. Que desvetllen, que espavilen, que revifen.

Un catàleg de despertadores

Durant el diàleg entre les protagonistes van anar apareixent diverses imatges al gran projector del fons de la sala, sempre relacionades amb el concepte de despertadores, que servien per introduir qüestions com la identitat i la llibertat, la solitud, l’autoconsciència, el cos, les relacions de parella, l’empoderament, el patiment, l’insult, l’exclusió, la discriminació sexual, la rebel·lió i la lluita individual i col·lectiva de les dones. L’àvia d’Anna Gabriel, la mare de Kate Bolick, els pobles on van néixer, dues icones literàries i feministes com Virginia Woolf i Simone de Beauvoir, la cançó “I tu, sols tu” del grup valencià El Diluvi… tot plegat es projectava a la pantalla com un mural conceptual sobre algunes de les persones o situacions que han resultat més decisives per a configurar la seva manera de veure i d’escollir com viure la vida.

Amb una hora i escaig de temps i el despertador que sonava entre diapositiva i diapositiva, híper mesurat, les paraules que havia dit la diputada cupaire abans de començar cobraven tot el sentit: “hem d’anar per feina”.

I justament aquesta va ser la pega, que van anar per feina. I va ser una llàstima: no només per l’interès que tenia el tema i perquè les observacions d’una i altra convidaven a un debat més profund, sinó perquè certament ens havien transmès aquell punt d’electricitat i havien creat una atmosfera distesa i agradable on es combinava sobrietat, reflexió i sentit de l’humor amb equilibri aristotèlic. Sobretot Anna Gabriel, que de seguida es va posar el públic a la butxaca amb intervencions afinades i sornegueres que, per moments, eclipsaven el protagonisme de l’autora de Solterona. Però no tenien altre remei que anar per feina, perquè a continuació arribava l’hora tremenda i improrrogable, igualment indispensable, del Bacalao.

Les expressions insultants

Siri Hustvedt, una altra feminista destacada dels nostres dies, diu que la dona intel·lectual, que pensa, que té criteri propi, que s’expressa, que no s’amaga, que surt del guió… ha d’estar preparada per ser atacada. Disciplina patriarcal. El llibre de Bolick és un exemple de dissidència i de revolta que no sols és menystingut per molts homes, sinó també per un gran nombre de dones. En el camp polític, l’atac per excel·lència és l’insult, com els que rep Gabriel al seu compte de Twitter. Però s’ho agafa amb ironia: “El sistema patriarcal és tan maldestre, poc humà i cruel que no saben ni insultar”, destrosses lingüístiques a banda. Tu nena, amb el cap ben alt, explicava que li diria la seva àvia.

Al final de l’acte vam marxar satisfetes però amb la sensació d’haver fet un aperitiu. Ens vam quedar amb ganes d’escoltar-les més estona i més a fons. Potser un altre dia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació