Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Tribuneros del feminisme

Els amos de la crítica poc fonamentada, del comentari repetitiu, de la resignació històrica

Entre els seguidors del Barça hi ha un cert grup de persones avesades a no canviar mai els seus arguments, per erronis i imparcials que siguin. Són els amos de la crítica poc fonamentada, del comentari repetitiu, de la resignació històrica. Els anomenem tribuneros, paraula que oficialment no forma part del nostre diccionari però que permet fer-nos una idea precisa de l’actitud d’algú. I si no, mireu com són els tribuneros del feminisme:

Minut 80 de partit. El Barça guanya 3-1 contra el PSG, però no és suficient per passar l’eliminatòria. La gent comença a marxar: ai la moto, ai les cues, ai l’embús. Ja ho sabíem, que aquest Barça no anava bé; alguns perspicaços havien vist els problemes anys abans, quan les coses funcionaven sobre rodes i ells tot just començaven a enyorar fumar puros a la grada, amb l’esquena deixada anar sobre el respatller i l’altra mà reposant sobre la panxa: “Ja ho deia jo aleshores…”; de la directiva ni mu, que hi ha certes persones que mai fan res de dolent.

Minut 87: gol. Minut 89: gol. Minut 95: gol. Tres dianes en els últims vuit minuts i remuntada èpica a la butxaca. Qui l’ha vist? Els tribuneros no: o havien marxat o estaven traient la pols de l’estampa del culer resignat. Marxar quinze minuts abans que s’acabi el partit, aquesta és una de les manies dels seguidors del Barça que han mamat tribunerisme. Ep, que del victimisme de l’Espanyol ja ni en parlem. I com que aquestes actituds perviuen dins i fora del camp, també les trobem en altres àmbits del nostre dia a dia.

Per exemple, quan parlem de feminisme. En aquest cas, els tribuneros marxen quinze minuts abans, sí, però de la conversa: no els interessa, no va amb ells, els posa nerviosos, se la prenen a broma. Tal com acostumen a fer quan algú defensa un jugador que ells tenen creuat des del minut zero, aquests homes fan orelles sordes quan algú els repeteix les seves responsabilitats com a figures masculines. No escolten. No volen escoltar. Ja tenen la seva idea feta: és igual tot el que els demostri l’Iniesta, si han decidit que és un gandul, és que és un gandul. Cas real.

I t’ho argumenten: escolta, no em vinguis a parlar de feminisme a mi, que quan tu eres un marrec i el feminisme encara no s’havia propagat (oh sí, clar, clar), jo ja defensava que les dones fossin independents. Que seria com dir: escolta, no em vinguis a parlar del Barça a mi, que quan tu eres un marrec i les lliçons d’actitud de Cruyff encara no s’havien propagat, jo ja sentia els colors. Ai, aixoplugar-se en els temps passats i mirar el present amb idees preconcebudes. Quin perill.

Quin perill creure que ja ho tenim tot salvat per haver ajudat la dona a fer el dinar i rentar els plats quan encara no estava mal vist seure al sofà. Haver defensat sempre la igualtat no és prou motiu com per ara tenir una actitud tribunera respecte a les feministes: criticar-les, queixar-se d’elles, minoritzar les seves preocupacions. I el mateix passa amb el futbol.

Tant els tribuneros del Camp Nou com els tribuneros del feminisme parteixen d’una actitud de superioritat: d’home que forma part d’un col·lectiu hegemònic, poc crític amb el discurs poderós, còmode en el dia a dia, tossut davant dels fets obvis, acostumat a fer veure que la seva tasca no tindria prou incidència com per començar a moure un dit i treballar per un canvi d’actitud. Aquesta espècie, que esperem que vagi en retrocés, actua amb superioritat perquè gaudeix de la tranquil·litat dels qui saben que les poden dir de l’alçada d’un campanar, que no passarà res.

I no només no passarà res, sinó que els seus amics els escoltaran i tots junts faran mofa; i no només faran mofa, sinó que a més tindran la barra de sentir-se partícips de les coses quan vagin bé. Que cada cop les dones tenen més clar que no s’han d’arronsar davant de cap actitud masclista? Els tribuneros se’n congratulen: sense les seves crítiques incansables, això no hauria sigut possible.

Les crítiques incansables. Això sí que és tribunero: assenyalar ben fort amb el dit la persona que els trenca els esquemes, que qüestiona el seu statu quo, que canvia la filosofia del seu equip, sense adonar-se que la crítica del tribunero és sempre una autocrítica, que despotricar del Barça és despotricar dels hàbits dels culers mateixos, de la mateixa forma que desautoritzar el feminisme és desautoritzar la societat sencera.

Però encara queda esperança: que la realitat acabi sobreposant-se als tribuneros, que els seus fills comencin a alçar-los la veu, que les dones els deixem amb la paraula a la boca. Fins que arribi el dia en què quan alguns homes facin comentaris masclistes, tots els ex-tribuneros es girin i amb to despectiu, al més pur estil Pedrerol, els diguin tranquil·lament: Has quedado RE-TRA-TA-DO.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació