Treure l’urbanita a ballar

Perejaume m’ha fet veure que només al Maresme es pot aturonar el mar

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodista cultural

Tinc un amic, li diré X, que apunta a les notes del mòbil els títols de les pel·lícules que ha vist i dels llibres que ha llegit, degudament comentats i puntuats de l’1 al 10. Recordo que quan érem adolescents també escrivia cada setmana una frase que retingués al màxim l’experiència dels darrers set dies. Tinc un altre amic, l’Y, que, cada vegada que dona per acabada una conversa, l’esborra de la memòria del mòbil. Els dos comportaments m’inquieten una mica, però si hagués de posicionar-me, m’acostaria més al primer: guardo com a missatges destacats els aforismes més brillants que han escrit les meves amigues i soc incapaç de llegir un llibre sense subratllar-lo i repartir frases a llibretes. L’X i jo tenim la tranquil·litat de viure sempre acompanyats d’un núvol de paraules i impressions que hem retallat i enganxat amb cola permanent en una mena d’àlbum personal. Però fent manualitats lingüístiques no ens adonem que arrenquem les paraules de la seva arrel.

Tot això em ballava pel cap quan, fa unes setmanes, l’equip de Núvol vam agafar el cotxe per anar al Maresme a buscar l’obra de Perejaume. Vam resseguir la ruta de Guardar a fora, una exposició que l’artista ha repartit a cinc punts de la seva comarca natal. Són cinc instal·lacions que s’integren al paisatge sense exuberància, de tal manera que el seu públic és només un potser. La nostra idea era filmar una mena de road movie, i vaig pujar al cotxe contenta amb la idea que el vídeo faria sobreviure l’obra més enllà del seu deteriorament natural. Amb una mica de sort i bona estratègia de xarxes, fins i tot ampliaríem el seu públic potencial. Al final del dia em vaig adonar de l’error.

Quan Perejaume es refereix a la llengua, utilitza el verb allocar. Diu a Paraules locals (Tushita) que durant molts anys les paraules han estat sobretot toponímia, perquè estaven tan arrelades a la terra que tenien la facultat de denotar l’origen del parlant a un radi bastant reduït. No cal explicar gaire com això s’està perdent: vaig haver de googlejar sota la taula quan vaig sentir una solsonina dir que s’havia de trossar les sabates. Això no ens preocupa gaire, a la Ciutat, perquè vivim en la certesa de ser els productors dels discursos, que alhora l’acadèmia fixa i la publicitat instrumentalitza. Aquest monòleg cosmopolita fa levitar les paraules, de manera que ens hi relacionem com qui va al supermercat i s’atura a comparar les marques de llenties en conserva com si sabés identificar-ne les diferències.

Després d’un passeig i un bany al Maresme, vam veure que això no té per què ser així. Quan, a la seva crònica, Joan Burdeus enumera els municipis on es reparteix Guardar a fora, diu que ara escriu els noms “amb més pes i pausa que abans”. Això li passa perquè un dia de mirar el món amb ulls perejàumics fa sentir molt viu allò de “la llengua té aparença de sòlid per aquells que la saben descobrir”. Tot el que escriu i fa Perejaume ve a dir que la natura parla i que la gràcia no és només saber-ho sinó respectar-ne els codis de conversa. Al contrari que a la ciutat, les paraules del món agrari estan sempre travessades pel “lloc concret i minúscul allà on pesem”. Diu un dels poemes d’Obreda (Empúries): “Enmig de la plana / el localisme és sembrat, / qui el voldrà apamar / s’haurà d’agenollar”.

Amb Perejaume, les paraules no es poden retallar i guardar, perquè sempre són ventriloquials: “Parlem en nom dels llocs. / Parlem, amb el ferm sota paraula, / sense saber si els noms els són, els llocs, / o bé només els diuen […]”. Aquesta idea impregna el seu llenguatge: a l’última parada de Guardar a fora, vam veure que només al Maresme té sentit aturonar el mar, perquè la comarca fa tant pendent que caldria regar les onades per igualar la terra.

Com el meu amic X i jo, les criatures d’asfalt ens sentim desprotegides sense retenir paraules i conceptes per dur-los sempre a sobre com una navalla suïssa. Jo volia fer el mateix amb Perejaume i dedicar un dia a aconseguir un nou retall per al meu àlbum mental de les coses que romanen. Sort que, de l’audiovisual, se’n van encarregar la Laia Serch i l’Agus Izquierdo, que no són tan urbanites com jo i van saber filmar les obres amb la discreció que requereixen. Només es conserva allò que es repeteix, diuen els pagesos, i és per això que val la pena arriscar-se a guardar les paraules a fora i confiar que siguin elles que vulguin venir. Escriu el poeta: “Quan anostrem un lloc / és ell que se’ns posa a la boca”. Caldrà tornar al Maresme a escoltar el que ha de dir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació