Traduir ha de ser fruir

Si la sospesem honestament haurem de convenir que la traducció és més una art que no una ciència, si més no la literària.

Per afegir-me al debat (que no a la polèmica, no m’agrada polemitzar, renyar ni ser renyat, em fatiga, prefereixo estalviar energies per altres coses) em permetreu alguns apunts més o menys digressius sobre el tema, que espero que puguin aportar alguna engruna d’idea, divertiment, o d’estímul a la reflexió.

Tot i no considerar-me un professional a temps complet de la traducció, m’adono que, en el curs dels anys, he traduït més d’una vintena de llibres, a part de catàlegs d’art i articles diversos, i el fet d’esmerçar quinze anys a l’ensenyament de la traducció m’ha portat a ocupar-me en algun moment d’aquesta mena de disciplina que fa una mica de por, i que en diuen traductologia.

Recordo la cara de circumspecció i suspicàcia d’una traductora veterana que ens va visitar a la facultat de Traducció i Interpretació durant els primers anys de la seva existència. No sé ben bé si li fèiem llàstima, nosaltres, una colla de passerells que gosàvem “ensenyar” traducció a la jovenalla només perquè havíem fet un doctorat, o ens envejava, perquè ella havia de fer les seves pàgines diàries i treballar a preu fet, amb les cotitzacions que tots coneixem, mentre nosaltres ens podíem dedicar a alliçonar el personal i transmetre els “secrets” de la bona traducció, mentre rebíem la galdosa nòmina de professor universitari.

Dic que fa por la paraulota que considera “ciència” la traducció, perquè tots sabem que, si la sospesem honestament haurem de convenir que la traducció és més una art que no una ciència, si més no la literària. Evidentment, en tot aquest debat s’està parlant de traducció literària, que és la que ens interessa, però que representa una ínfima part de la producció general de traduccions en una societat normal. Qui s’ha de guanyar la vida fent de traductor “tot terreny” té altres problemes, que també tenen a veure amb models de llengua i amb registres i tipologies textuals, però que no són els que estrictament interessen aquí.

Per com s’ha plantejat el tema, m’ha semblat entendre que el que ens neguiteja és, fonamentalment: la qualitat de les traduccions que es fan al català, la visibilitat i accessibilitat d’aquestes traduccions, i la recepció crítica i per part del públic. En les meves classes per a principiants em vaig empescar una manera gràfica i atractiva d’explicar l’obvietat que un traductor és alhora un autor, perquè és un re-escriptor. Els escrivia a la pissarra (sí, encara amb el guix blanc…) la paraula “traductor”, i encerclava a continuació la “a”, la “u” i la darrera síl·laba “tor”, i els explicava: “Veieu? La paraula “autor” està continguda en la paraula “traductor”. Aquesta explicació no té cap base filològica, naturalment, però és visualment atractiva, els feia gràcia, i és certa. Els deia que si volien ser traductors s’havien de sentir autors. És a dir, havien de ser escriptors, havien de formar-se com a escriptors, i això implicava adquirir un bagatge literari general, començant per la pròpia llengua.

És el que diu Maria Bohigas en el seu comentari, si no coneixem la nostra tradició —i les altres— i els recursos emprats, com podem enfrontar-nos amb garanties a una traducció on cal fer contínuament tries lèxiques, sintàctiques, estilístiques? A part del bagatge de lectures —i no esmentem aquí el bagatge vital—, sense una traça, una perícia per expressar-nos literàriament, a què podem aspirar com a traductors? Això que sembla tan evident és el més difícil d’adquirir.

Aprendre a llegir i a escriure abans de posar-se a traduir. És cert que en traduir hom aprèn a llegir i a escriure millor, però no es pot començar la casa per la teulada. D’altra banda, dins de l’ofici de traductor també hi ha molts subgrups. Els escriptors en són un. Forma part de l’escola de l’escriptor, o d’alguns escriptors, el fet de passar per l’experiència de traduir, si tenen coneixement de llengües. Però tot sovint no arriba a convertir-se en rutina. Alguns traductors també opten per especialitzar-se i, si es poden permetre el luxe, traduir només un o dos autors concrets, o bé literatura d’un període determinat. Altres són traductors acadèmics, que tradueixen perseguint una carrera de recerca en el marc universitari.

Estic d’acord amb alguns dels autors participants al debat que la percepció general és que actualment existeix un bon nivell en la qualitat de les traduccions al català, amb totes les excepcions que calguin. El problema de la visibilitat i accessibilitat té a veure amb el teixit comercial i promocional, i segurament és extensible a altres productes culturals, i és un tema de fons que queda fora del meu abast. Però certament afecta el tercer aspecte, i hi interactua: falta una crítica sistemàtica i competent de traduccions, o bé també pot succeir que la manca de projecció faci que els crítics potencials no en puguin parlar (no els arriba el producte, i no existeixen els mecanismes de comunicació per tal que puguin desenvolupar la tasca crítica). És això sobretot, el problema és que no hi ha mitjans que posin les condicions necessàries per tal que els crítics competents en la matèria puguin treballar (fora de l’àmbit universitari, on les publicacions especialitzades sí que poden dedicar temps i espai a la crítica traductològica, però aquesta producció queda restringida als seus cercles).

En general no hi ha cultura de la traducció: començant per molts editors, que no saben reconèixer la importància que té exigir un control de qualitat en la traducció, i si ho saben, cauen sovint en la temptació  de deixar-se portar per les lleis del mercat, estalviar diners i maldecaps, contractar novells, pagar malament i, per poc que puguin, estalviar-se correctors. Potser s’enriqueixen momentàniament, però fan un mal servei a la comunitat literària. Aquesta mena d’editor es deu preguntar: “En el fons, quants lectors sabran fer la diferència entre una bona i una mala traducció?” (ja no cal que diguem apreciar la gamma que va des d’una traducció excel·lent a una de mitjanament bona, fins a una de mediocre, o a una d’execrable. Potser els extrems sí que poden cridar l’atenció, però tampoc no és evident).

Deixem ara de banda, esperant a veure si s’enceta, com s’ha demanat, el debat sobre els correctors, que és un tema subsidiari però de gran importància. Molts lectors són capaços d’apreciar un text ben escrit en català, però, com ja s’ha dit, això no és garantia que la traducció sigui bona. Per avaluar això, naturalment, cal un crític preparat, que conegui les dues llengües en joc, i que tingui un criteri sòlid que el permeti sospesar la qualitat literària. D’aquesta manera el lector, que és el qui en última instància ha de consumir el llibre traduït, podria ser guiat i convenientment assessorat.

Però em sembla que estic parlant d’un món ideal que no existirà mai. A tot estirar, molt rarament pot funcionar el boca-orella. És cert que des de les facultats de traducció i les associacions s’ha fet una feina impagable per defensar la visibilitat, els drets laborals i l’exigència de qualitat de la traducció, però tot i això la situació continua sent molt precària. Per reprendre el fil del principi, i mantenint, com deia, aquesta laxitud digressiva d’un escrit fet una mica a raig, acabaré dient que traduir —literatura, s’entén— (com escriure) ha de ser fruir; si no és així, tenim mala peça al teler. Però encara han de millorar molt les condicions perquè arribi a ser, en aquest país, una feina digna, remunerada justament, i respectada com el que és, com el que són els traductors i traductores, —ho deia el poeta Puixkin— els missatgers de l’esperit humà.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació