Tots els homes d’en Sebas

L’autor de novel·la gràfica descongela, després del confinament, el seu últim llibre il·lustrat: Todos los Hombres del dibujante, un retrat humorístic de prototips masculins de Sebas Martín.

Si els alemanys riuen amb Ralf König, els ianquis fantasiegen amb Batman & Robin marejant la perdiu a la batcova, i els escandinaus s’escandalitzen (o no) amb Tom of Finland, nosaltres tenim a Sebas Martín (Barcelona, 1961), l’únic autor del país de novel·la gràfica LGTBi. La seva última obra, Todos los hombres del dibujante (Edicions Cal·lígraf), acaba de sortir, literalment, del magatzem de la impremta, on va quedar retinguda per culpa de l’estat d’alarma.

El pare de la reconeguda trilogia sobre la vida d’en Salvador i la seva colla (Estoy en ello, Aún estoy en ello i Los chulos pasan pero las hermanas quedan) ens regala ara un divertimento passat de voltes, idoni per als llargs dies d’estiu. Es tracta d’un llibre il·lustrat amb una trentena de prototips masculins al llarg dels segles, des dels cromanyons de l’edat de pedra fins als treballadors de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, passant pels víkings, la mitologia hel·lènica, el Pare Noel, l’ambient de Sitges o un bomber que va contribuir a apagar les flames del Liceu.

“No era la España de Carlos I y mucho menos la de Felipe II el mejor lugar para soltar la pluma. La Santa Inquisición estaba a la que saltaba y que te quemara la pasión por tu vecinito de enfrente podia llevarte a que ardieras, esta vez literalmente, en la hoguera”. Aquest és el to, a tall d’exemple, d’un dels textos que acompanyen l’inventari de paios musculats “amb mugrons com taps de banyera” (descriu al pròleg del llibre el seu col·lega germànic) en posicions homoeròtiques, segell inconfusible del dibuixant del Poblenou. Martín defineix la seva darrera creació com a “Maromos a la història o una història de maromos”, perquè, en efecte, aglutina amb humor i sorna les seves fílies i fantasies més humides.

En Sebas (així firma) va decidir capbussar-se en el complicat món de la novel·la gràfica (és a dir, còmics de més de 100 pàgines, habitualment en blanc i negre i en un format més petit, semblant a la novel·la convencional), un gènere pràcticament inexistent a l’Estat (la majoria del que es pot trobar al mercat prové d’altres països, bàsicament dels EUA). I per a reblar el clau, va especialitzar-se en la novel·la gràfica gai, fet que el converteix en una figura singular sense competència.

Ja de ben petit tenia clara la seva vocació: explicar històries en imatges. S’hi dedica de manera assídua des de finals dels anys 80, quan va passar de l’afició a la professió. Els seus dibuixos, historietes i tires còmiques han aparegut a nombrosos diaris, revistes i portals de tot tipus, i l’han fet mereixedor de varis premis, entre ells el Serra i Moret, atorgat per la Generalitat de  Catalunya l’any 2000. El seu primer àlbum va ser Historias Guays, de contingut eròtic (un gènere on sempre s’hi ha trobat molt a gust), seguit d’Historias entre chicos, Historias de Sitges, i de Vacaciones en Ibiza, on ell feia els dibuixos i l’escriptor nord-americà Lawrence Schimel els guions. El salt qualitatiu li va arribar el 2005, quan va publicar a Ediciones La Cúpula la novel·la gràfica Estoy en ello, i anys més tard, esglaonadament, les seves seqüeles. Mentrestant, a part d’impartir classes com a guionista a diferents centres (li encanta la docència) va trobar temps per il·lustrar el Kamasutra Gay, amb textos de Diego J. Cruz, un volum que no necessita explicació. Més tard van arribar Yo lo vi primero, Ideas de Bombero, Demasiado guapo, Kedada, No debí enrollarme con una moderna i El corazón entre las piernas. Un dels més sonats, però, va veure la llum el 2018, firmat conjuntament amb Gabriel J. Martín: Sobrevivir al ambiente, bíblia de lectura obligada per a neòfits, i també per a veterans, si volen petar-se de riure.

És de justícia recordar –i aplaudir, malgrat que va ser una aventura frustrada- l’existència de  Claro que sí, la primera i única revista periòdica (trimestral) de còmic de temàtica gai que va existir a tota Europa i de la qual ell en va ser el redactor en cap. Va tenir una vida efímera (només se’n van arribar a publicar set números) però va donar l’oportunitat de publicar a autors com Ismael Álvarez o David Cantero, que explicaven històries de petit format. “Un moment històric”, recorda amb nostàlgia.

El seu és un còmic mediterrani i eminentment urbà, que escull Barcelona com a escenari i epicentre de l’acció. Una vegada algú li va retreure que potser era contraproduent que les seves històries fossin tan ‘localistes’, una etiqueta que ell no només defuig sinó que accentua: “Els meus còmics passen a Barcelona perquè és la ciutat on visc i que conec molt bé. Quan dibuixo un carrer de la ciutat, quan parlo de la manera de viure aquí, fins i tot quan els meus personatges marxen de vacances, els faig anar a llocs que jo conec, perquè així ho puc retratar com toca”.

Les seves obres no són, precisament, ni la Caputxeta ni la Ventafocs. O, si de cas, una Caputxeta i una Ventafocs pujades de to. En trobem una mostra al recull col·lectiu Gay Tales, que es va publicar el 2008, en què diversos autors capgiraven els contes clàssics populars per a infants i els passaven pel sedàs gai o lèsbic. L’aportació de Sebas Martín va ser Ricitos de oro y los tres ositos, on Ricitos era una petarda que es perdia per carreteres secundàries al volant del seu Smart i anava a morir a una caseta al mig del bosc habitada per tres ossets… molt especials. Aquest és el llenguatge de Martín. Sempre ha volgut explicar les seves pròpies històries, i s’ha nodrit de les seves experiències i de les del seu entorn més immediat. No li ha calgut fer massa treball de camp. Qui estimi les hemeroteques pot trobar una de les seves primeres obres al suplement juvenil de l’extint diari El Observador amb les historietes de Mandonna, noia petarda, on Martín retratava el món que li agradava, que coneixia i que l’envoltava. “Sempre he jugat amb històries que conec”, afirma, “de manera que no caic en anacronismes”. Això fa que els seus àlbums siguin molt realistes i presentin un univers molt personal.

Todos los hombres del dibujante és fruït d’aquesta realitat i, sobretot, de la seva dilatada trajectòria. El volum reuneix un 20% d’obra inèdita (havia format part d’exposicions saltejades, però mai en format paper) i il·lustracions ja conegudes que ha recopilat per aquesta ocasió.

Una trajectòria a la qual li cal sumar el comissionat de la secció de còmic humorístic fet a casa nostra de l’exposició itinerant L’home nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat, que planteja un recorregut pel nu masculí a les col·leccions dels museus de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona i que la Covid-19 ha retingut, ara per ara, al Museu d’Art de Cerdanyola.

Avui tenim Sebas Martín immers en la nova entrega de les aventures del seu personatge fetitxe, en Salvador, una mena d’alter ego seu (i amb una sospitosa semblança física), que tantes satisfaccions li ha reportat. “El personatge es trobarà ja en la cinquantena. Serà un novelón, per posar al costat dels llibres d’Antonio Gala!”, riu, només de pensar-ho. No en va, havia de tenir el punt i final el passat mes d’abril, però l’ha hagut d’allargar per incorporar la pandèmia que ens ha sacsejat i que, per motius obvis, no podia passar per alt. Una comèdia de costums que segur que farà les delícies del seu harem particular, que no és pas minúscul.