Tothom és descendent de l’Holocaust

A la portada d’aquest llibre veiem una casa al fons. No és un escenari, no és una fabulació: és la Casa d’Izieu, encara dempeus als nostres temps enmig d’un paisatge verd i perdut, relativament proper a Lyon. Aquesta llar va ser un refugi per un grup de nens jueus refugiats procedents de diferents països, les famílies dels quals havien patit les conseqüències de la persecució nazi. Van arribar allà el 1942 de la mà de Sabine Zlatin, infermera de la Creu Roja, i del seu marit, Miron Zlatin. 

A Els nens de la senyora Zlatin (Columna), Maria Lluïsa Amorós retrata el conflicte d’aquests nens quan fan front a una tristesa profunda marcada per la por i l’absència forçosa dels pares, sentiment que resulta estranyament endolcit amb l’atmosfera d’aquesta llar aparentment aïllada del context de la tragèdia, plena de vida i de l’esperit innocent meravellosament estoic de la infantesa. Els drames infantils i adolescents més comuns queden concentrats dintre d’aquells murs i en la seva exterioritat més propera, que conforma un indret ple d’una alegria insòlita i amarga, d’uns somriures instintius i infantils que s’enfosqueixen sota l’ombra d’uns records massa crus i reals.

L’autora ha pres una ruïna, una casa que va quedar congelada en el temps de l’Holocaust i que té aquesta misteriosa propietat que sovint s’atribueix a Auschwitz: el potencial per fer bategar amb intensitat el temps passat que conté en el cor de qui la trepitja, com si aquell temps encara fos viu, com si de tanta mort no es pogués eliminar l’empenta de la vida. Amb la seva novel·la, Maria Lluïsa Amorós ha tractat de captar aquest influx vivent, ha plasmat al paper l’esperit de la infantesa que encara es pot sentir en aquella casa, buida de persones però plena de records i d’història.

Tot allò que ens succeeix és la conseqüència lamentable de la barbàrie. Les ruïnes de l’Holocaust no són altres que nosaltres mateixos.

Una segona narració s’hi entrellaça a la novel·la: la de l’Octavi Verdier, un periodista que al voltant del 2019 s’endinsa a l’escriptura d’una novel·la sobre la presència nazi a Barcelona durant el franquisme. A la vegada, convençut que això el podrà ajudar amb l’escriptura, emprèn una recerca obsessiva sobre el passat misteriós del seu avi ja mort, Gustau Verdier, qui el 1944 va emigrar des de França a Barcelona i va comprar una fàbrica tèxtil a Terrassa. La seva investigació tindrà lloc a través de l’exploració d’objectes, de llocs, de cartes, que faran que el pes del passat del seu avi, tant personal com històric, caigui cada cop amb més força sobre la seva esquena. La mateixa tematització es troba en aquesta línia narrativa amb un context diferent: el mort que amaga vida, el mort que reviu amb una força inusitada sota la mirada dels vius, hereters de la història.

Els supervivents i els testimonis de l’Holocaust estan morint. El temps no s’atura i fa quasi 80 anys de la barbàrie d’Occident. Aquesta obra posa en relleu una qüestió: que la Shoah no pot morir, que la ferida romandrà oberta al cor de la humanitat, individualment i col·lectivament. La ruïna pot prendre la forma d’una casa abandonada o d’un avantpassat involucrat, però no cal que sigui tan concreta ni tangible: la respirem, batega entre tots nosaltres, tot allò que ens succeeix és la conseqüència lamentable de la barbàrie. Les ruïnes de l’Holocaust no són altres que nosaltres mateixos.