Tot passa, Rodoreda es manté

Ens passem el dia parlant de rebrots però durant una època, en el nostre imaginari, l’únic que rebrotaven eren les flors. Mercè Rodoreda s’hi fixava i en parlava a totes les seves obres. Ara, com si de la mateixa acció es tractés, es presenten al panorama literari català una munió de publicacions al voltant d’aquesta autora: reedicions, contes il·lustrats, reculls de textos dramàtics, estudis en profunditat. L’escriptora serà un dels noms destacats d’aquest segon Sant Jordi que viurem, sigui com sigui, el 23 de juliol. Recollim els llibres en qüestió, entre els quals destaca la reedició d’El carrer de les Camèlies (Club Editor).

El llegat de Mercè Rodoreda és tan ampli que el 2020 encara es manifesta de diverses maneres. Club Editor ha reeditat El carrer de les Camèlies, una obra que va publicar-se per primer cop l’any 1966 i que ara compta amb un postfaci de Stefanie Kremser. Com explica el revers de la novel·la, Rodoreda té cinquanta-vuit anys quan publica el llibre en qüestió. L’escriu des de l’exili de Ginebra i amb la seva carrera consolidada: “La Colometa ja encarna Catalunya als ulls de molts, ella [Rodoreda] s’està convertint en llegenda: és el moment que tria per entrar en la pell d’una nova heroïna.” Una heroïna (o antiheroïna, en realitat) que duu per nom Cecília Ce i que, com continuem llegint a la contraportada, sovint ha quedat a l’ombra: “El carrer de les Camèlies ha estat enormement llegit, però se n’ha parlat poc”.

No és el mateix explicar un fet que recrear-s’hi, i Rodoreda és una mestra de la literatura perquè aquesta diferència la domina perfectament. En una carta que escrivia a Carles Pi i Sunyer l’any 1940, deia: “Fugiu del sentimentalisme. És un consell que només pot donar, coneixent-ne a fons la importància, i el gruix de les malvestats a què mena, una persona, a estones, tan sentimental com jo.” A El carrer de les Camèlies, aquesta decisió de no deixar que els estats d’ànim s’imposin es manifesta a través d’un estil que sempre avança al lector, que el manté a remolc i que, a més, l’encara constantment amb la seva pròpia feblesa. El dolor no es paeix, s’hi conviu i es transforma, demostra Cecília Ce. Per això la vida de la protagonista és plena d’històries que es desenvolupen gradualment però que han de concloure bruscament, en una roda que Rodoreda sap que si cometés l’error de trigar massa en girar, simplement s’aturaria.

A part d’El carrer de les Camèlies, a les llibreries hi podem trobar altres propostes d’aquesta escriptora internacional. Dues d’elles, il·lustrades. Per una banda, Nordica publica una versió de Viatges i flors acompanyada d’il·lustracions de Bernat Cormand, un llibre per a un públic general que engloba les dues narracions “Flors de debò” i “Viatges a uns quants pobles”. Per als petits de la casa, la Galera presenta La noieta daurada i altres contes, una vintena de narracions breus il·lustrades per Albert Asensio que Rodoreda va publicar originalment entre el 1935 i el 1937 al diari La Publicitat i a la revista Moments. Són altres maneres de gaudir d’una autora sempre generosa en la descripció dels universos dels personatges, a mig camí d’allò palpable i d’allò oníric, de les flors i els llimbs.

Paral·lelament als llibres il·lustrats, també coincideixen en el temps una sèrie de publicacions que investiguen l’escriptora. Un d’ells és El somni blau (Institut d’Estudis Catalans), un estudi d’Eva Comas que ofereix una visió de conjunt dels somnis en la prosa de Rodoreda, estableix un corpus dels seus passatges onírics i n’analitza un bon nombre des del punt de vista literari. Per altra banda, Laura Bolo publica l’estudi Metamorfosis en el recull ‘La meva Cristina i altres contes’ (Institut d’Estudis Catalans). “Fent servir els símbols, el poder de la metamorfosi i la base d’un univers mític, Rodoreda crea l’escenari perfecte per a poder il·lustrar les contradiccions de l’ànima humana, que experimenta de manera natural dislocacions internes”, explica Bolo. En aquest bloc, també hi podem incloure l’assaig breu de Marina Porras, L’enveja (Fragmenta Editorial), que parteix de l’exemple de Mirall trencat. 

Finalment, un altre llibre recent que s’endinsa en una perspectiva diferent de l’obra rodorediana és el recull Teatre (Institut d’Estudis Catalans) d’Enric Gallén i Gerard Guerra, que agrupa en un sol volum tots els textos dramàtics que s’han conservat de l’autora. “Com altres escriptors de la seva generació vinculats a les classes populars, el teatre va significar per a Mercè Rodoreda una via important, no l’única, d’accés a la literatura de major o menor volada, adreçada a un públic ampli”, llegim a l’estudi introductori. En total, en el volum hi podem llegir onze obres teatrals. Aquest 2020, tant els rebrots com els Sant Jordis muten en el nostre imaginari, però l’interès per Rodoreda es manté.