Tornar a Nova Barcelona

Sembla que la història es repeteix sense que hàgim après res. Malgrat això, en el gran món, fred i estrany, hi ha raconets càlids d’humanitat i bondat.

A vegades pot succeir l’inesperat. Arriba un moment a la vida en què sembla que tot seguirà el mateix camí, sense imprevistos. Almenys és el que pensa la despreocupada protagonista d’aquesta novel·la, la Naiara, una noia de trenta-dos anys, agent immobiliària per casualitat. Així arrenca Cuando se vaya la niebla (Huso Editorial), la nova obra de l’escriptora i periodista Andrea Rodés (Barcelona, 1979).

Per donar vida a un relat, però, sempre hi ha d’haver un factor desencadenant. I aquest fet desencadenant succeeix el dia en què la Naiara troba al pis de l’àvia de Calella unes cartes en serbi dirigides a l’avi ja mort que li revelen l’existència d’uns familiars a Sèrbia. Encuriosida, la Naiara se’n va a Zrejanin, on coneixerà el seu passat familiar i el present més dur dels refugiats sirians. En aquest punt comença a teixir-se una història ambientada el 2015 i tramada amb els fils de diversos personatges: un catedràtic d’Història i Llengües Eslaves que amaga més d’un secret, Eric Benlloch; una periodista sense manies de la televisió andorrana i germana de la protagonista, la perfecta Jenni; un idealista serbi que es dedica a ajudar refugiats, Nenad; un oncle i un nebot desencadenants de la història; Pedro i l’avi Joaquim i, per descomptat, Naiara; personatge central.

El lector rep el relat de la Naiara a través d’un narrador omniscient pausat, que recorda el d’una altra novel·la de Rodés, El germà difícil (RBA La Magrana), que ja vam comentar l’abril del 2015. La novel·la va guanyant en complexitat i es comença a enrarir amb l’arribada del professor Benlloch a Zrenjanin, que juntament amb la seva dona (“Hay que distraer a la gente para que no piense en terrorismo, si no en la valentía de nuestros antepasados”) i la Generalitat pretenen donar continuïtat al Tricentenari difonent la història de Pere Oliana, suposat descendent de Nova Barcelona. La publicació que la Generalitat pot gastar-se 30 milions d’euros en aquest projecte farà que esclati a Barcelona la Revolució Pijama, que defensarà gastar els diners públics en ajuda als refugiats.

I és que el context polític planeja sobre la novel·la trencant el microunivers idíl·lic segur i sòlid dels pares, la germana, l’àvia i els amics de la Naiara. Aquest progressiu enrariment també afectarà la Naiara. La realitat dels refugiats sirians que descobrirà a Novi Sad farà que la vida li comenci a semblar problemàtica, estranya, gairebé inexplicable: “No tenía control sobre lo que pasaría en los próximos días. No entendía nada, igual que no entendía esa guerra que obligaba a cientos de personas a abandonar su país”.

Un dels atractius de Cuando se vaya la niebla és la Sèrbia carregada d’història que sona de fons. Per posar-nos en context, José Miguel Viñals explica en el “Pròleg” una història fascinant. Entre 1735 i 1738, alguns centenars d’exiliats austriacistes van ser traslladats al Banat de Temesvar, territori actualment dividit entre Sèrbia i Romania. Es tractava de crear un assentament definitiu per als refugiats de tot Europa, després de les pèrdues de Nàpols (1734) i Sicília (1735). Va ser així com es va crear un poble amb exiliats de tot Espanya amb el nom de Nova Barcelona, a l’actual Zrenjanin, amb trist final, ja que la majoria eren gent gran, vídues i nens que no es van poder adaptar en aquesta zona pantanosa, insalubre i d’hiverns i estius crus.

Cuando se vaya la niebla es tracta d’una obra molt personal. L’autora va viatjar a Sèrbia el 2015 per veure les dures condicions que havien de patir els refugiats sirians per arribar a Europa i, de fet, les fotografies que apareixen a la novel·la les va fer la mateixa Rodés.

En definitiva, passegem amb la Naiara entre plats saborosos i també pels racons del seu cor i serem testimonis d’una dinàmica històrica cíclica. Sembla que la història es repeteix sense que hàgim après res. Malgrat això, en el gran món, fred i estrany, hi ha raconets càlids d’humanitat i bondat. I si brindem amb una ampolla de rakija de codony? Dunja rakija. Vučicu pederu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació