Teresa Duran: “Sóc una mentidera amb llicència”

L'autora rebrà el premi Trajectòria el dijous 10 de setembre a les 20h al Moll de la Fusta, en el marc de La Setmana del Llibre en Català.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

“Inventar-me històries és un pur mecanisme de defensa, sóc una mentidera amb llicència. A casa meva estava envoltada d’historiadors i com que no podia competir amb el seu rigor, vaig decidir que m’inventaria les històries”, em diu Teresa Duran i Armengol (Barcelona, 1949), dona polifacètica, que ha estat distingida amb el premi Trajectòria, que concedeix l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. L’acte de lliurament se celebrarà el dijous 10 de setembre a les 20h al Moll de la Fusta, en el marc de La Setmana del Llibre en Català.

Teresa Duran | Foto: Laia Serch
Teresa Duran | Foto: Laia Serch

Teresa Duran, ha estat reconeguda pel seu compromís vital amb el foment lector i el llibre infantil i juvenil en llengua catalana i per la seva tasca incansable de divulgació de l’univers literari català entre infants i jovesdes de moltes facetes diferents: la d’escriptora, traductora, il·lustradora, investigadora, pedagoga, guionista, difusora, crítica literària i comissària de més de 50 exposicions. I encara ara continua activa als seus 70 anys.

Duran ha escrit més de 100 llibres per a infants i joves. Cal destacar-ne Joanot de Rocacorba (1982). Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, al francès, al portuguès, al coreà, al basc o al gallec i per les quals ha rebut diversos premis. És, igualment, il·lustradora i traductora. Ha traduït obres tan memorables com els Contes per telèfon de Gianni Rodari i altres títols seus, com El llibre dels errors. Així mateix, recentment ha actualitzat el poema Liliana, de l’Apel·les Mestres, editat per ING Edicions

“Ser escriptor és relativament net”, em diu. Els il·lustradors embruten la taula i l’aigüera, on després hauran de rentar l’enciam. “Jo sempre he viscut en pisos petits i la meva libido de mestressa de casa em va fer decantar per escriure. Faig plomes i aquarel·les, però ja no cal perquè d’il·lustradores i il·lustradors bons cada any en surten  de les escoles catalanes oficials d’il·lustració uns 500.

Duran és una dona d’una personalitat forta i vital, traspua en tot el que diu un gran sentit de l’humor, que administra amb punteria. Es defineix com una mica “poca-solta i tastaolletes” i afirma que no hauria rebut aquest guardó sense el suport de molta gent: mestres, bibliotecaris, dissenyadors, guionistes, editors, llibreters, familiars, correctors, filòlegs, etc. “Aquesta gent té una trajectòria més anònima que la meva; sense ells, però, no hauria rebut aquest premi”.

La noció de literatura juvenil és com si tinguéssim els joves confinats en el perímetre d’una piscina.

Teresa Duran discrepa d‘Emili Teixidor, que definia la literatura juvenil com un gènere. “Penso que un gènere no pot tenir gèneres, i dins de la literatura juvenil hi ha novel·les de terror, d’aventures, de detectius, etc… El concepte de literatura infantil i juvenil tampoc no em fa el pes”, em diu. “El terme infantil remet a la idea de cosa pueril, i entre els joves la literatura queda una mica més al marge del llibre. Els joves consumeixen molta literatura en forma de cançó o de guió. Per què a les facultats es continua restringint la literatura a la narrativa, el teatre o la poesia i no es parla de guió?. Gianni Rodari també tenia dubtes sobre aquesta denominació de literatura juvenil i solia dir que quan un nen ja sap nedar a la piscina, si el portes a la platja s’endinsarà mar endins tant com pugui. La noció de literatura juvenil és com si tinguéssim els joves confinats en el perímetre d’una piscina. Encara recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre d’adults. Aquí on em veus, baixeta i lletjota, soc una dona afortunada perquè de petita anava a l’escola Talita i vaig tenir la sort que la bibliotecària de l’escola fos la Marta Mata. Em llegia tot el que em donava fins que em van prohibir llegir, perquè de tant llegir no estudiava i després suspenia. Un dia la Marta Mata em va suggerir de llegir una novel·la per a adults, Plora, pàtria estimada, d’Alan Paton, publicada per Club Editor. M’hi vaig endinsar amb una certa basarda, perquè aquella novel·la parlava de l’apartheid, hi sortia una dona que avortava. I jo anava avançant en tot aquell drama de la societat sud-africana, i em preguntava: això es pot escriure? La literatura pot ser això, sí, però potser m’ofego en aquest mar…

Parlem del malaguanyat Joan Barceló, que va morir prematurament ara fa quaranta anys i del qual Duran és una gran defensora. Barceló va trencar el motlle de la literatura juvenil, que a Catalunya havia nascut per proveir de lectures als alumnes d’institut. Aleshores les directrius didàctico-pedagògiques van pesar molt, però ell no tenia cap mandat pedagògic mentre escrivia i per això ens va deixar meravelles com Ulls de gat mesquer, un llibre que hauria de ser un clàssic de la literatura juvenil d’aquest país.

Rodari, com que és tan juganer i jo sóc tan impertinent, vull dir, ja anàvem de tronc tots dos. I m’ha agradat molt traduir-lo sempre.

Parlem dels clàssics de la literatura juvenil. No fa gaire hem publicat a Núvol un article dedicat als clàssics de la literatura juvenil traduïts al català. En una entrevista molt interessant que li va fer Àngel Burgas a la revista Faristol, Teresa Duran deia que “el problema dels clàssics és que no arriben als joves lectors gairebé mai en el seu estat original. El jove acostuma a rebre versions, i revisions i tergiversacions d’un clàssic, les que fa el cinema comercial o la publicitat”. Duran m’explica que quan donava classes a alumnes de disseny, va proposar-los de llegir el Tirant lo Blanc. Era una empresa ben complicada i ella per fer-los entrar en el text va fotocopiar pàgines soltes de la novel·la, les va repartir entre alumnes, una pàgina a cadascú, i els va demanar que se la llegissin i li diguessin de què anava el llibre. Evidentment a cadascú li va semblar una cosa diferent, fins al punt que es van pensar que la professora els enganyava. No es van posar d’acord, perquè al Tirant hi ha escenes eròtiques i guerres, però la fricció amb el text va ser suficient perquè se n’emportessin una impressió.  

Teresa Duran | Foto: Laia Serch
Teresa Duran | Foto: Laia Serch

Duran va ser la primera traductora de Gianni Rodari al català. L’editora Conxita Zendrera, que ens ha deixat fa ben poc en edat centenària, li va encarregar de traduir uns contes de l’autor italià, que va conèixer personalment en una escola d’estiu, aquí a Barcelona. Duran parla amb unció de Rodari: “Era un home baixet, ni gras ni prim. Que anava amb mitjons blancs. Amb sandàlies i mitjons blancs. A mi aquells mitjons blancs em duien de bòlit. I explicava als mestres els trucs de la gramàtica de la fantasia, i jo hi era i a vegades com que sabia una mica d’italià traduïa per a les altres el que acabava de dir en Rodari. I llavors la Conxita Zendrera, l’editora de Juventud, em va dir: per què no tradueixes els Contes per telèfon? I jo vaig quedar parada perquè mai havia fet de traductora ni sabia com se fa. I em va donar prou temps, això també és veritat. I jo estava fent de cuinera en una colònia d’estiu. I entre sofregit i sofregit traduïa Rodari. Però em va anar molt bé perquè quan tradueixes un autor li veus la tripa, és a dir quan el llegeixes estàs més per l’argument, quan tradueixes veus com construeix la frase, o com puntua o com aquella paraula que ha sortit al començament revifa al final, li veus molt l’arquitectura, l’estructura narrativa i Rodari, com que és tan juganer i jo sóc tan impertinent, vull dir, ja anàvem de tronc tots dos. I m’ha agradat molt traduir-lo sempre. Rodari m’agrada perquè és fresc, escriu amb un llenguatge periodísticament actual. No és gens carnerià, per dir-ho d’alguna manera. És el llenguatge de cada dia, ben pla. Perquè és molt juganer, sense renunciar als referents de la tradició: Commedia del Arte, rondallística, Goethe,  Carducci, Manzoni, etc. De cop i volta crea uns arquetips nous que no hi eren literàriament: el tren, el telèfon, l’aspirador, els coets que van a la lluna. Tots uns elements als quals dota d’una personalitat o d’un caràcter que ja queden com instaurats. És això el que em fa gràcia, que sap mirar al seu voltant i dir: escolta per què no posem un telèfon per explicar contes? I ara si fos viu faria contes per Whatsapp. I serien fantàstics. Perquè ara cultament en diem microrelats perquè si podem dir una paraula que soni pedant i culta, no ens n’estem. Però en podríem dir contes amb una escopinada o contes  en un tres i no res. Rodari hauria dit contes de tres i no res i ja està. És així ell. I molt simpàtic”.

No us l’acabareu amb una sola conversa la Teresa Duran perquè aquesta dona, que es defineix a ella mateixa com “el cul del Jaumet”, també ha estat llibretera, cuinera, dinamitzadora cultural, rondallaire, conferenciant, redactora, compaginadora, professora de la UB. Ha col·laborat habitualment en diferents publicacions infantils, pedagògiques i especialitzades, entre les quals destaca Faristol, revista que ha dirigit durant anys, Cavall Fort, Tretzevents i el Tatano.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació