Teresa Colom: “La part fosca també pot ser un refugi”

Teresa Colom entra a la col·lecció Els Llibres de l’Óssa Menor de Proa amb El cementiri de les matrioixques, el seu sisè poemari. Al llibre, la poeta andorrana recula fins a la infantesa per refer la relació amb els pares. El cicle d’escriptura del recull arrenca amb la revisió dels vincles familiars —vincles que fan recuperar la nena del passat— per continuar amb el fet de la maternitat i la mort del pare. Bona part dels retrats donats són durs, dolorosos. A l’última part del llibre (Pare), Colom reconstrueix una relació paterna “complexa”, distant. La gestació del poemari—explica l’autora— ha estat lenta, de meditació pausada: “La literatura és una carrera de fons. De vegades em pregunto què faig dedicant tantes hores a un vers o un paràgraf. Forma part de la creació”. L’última referència poètica de Colom era La meva mare es preguntava per la mort (2012).

Colom (La Seu d’Urgell, 1973) coneix l’editor Josep Lluch des de fa anys. L’autora ha publicat dues obres de narrativa a Empúries: el recull de relats La senyoreta Keaton i altres bèsties (2016), que recentment s’ha editat en mandarí, i la novel·la Consciència (2019). Poeta i editor han anat parlant, s’han anat veient; Lluch, de tant en tant, ha anat demanant “novetats” a Colom, que amb el temps va poder lliurar el manuscrit d’El cementiri de les matrioixques. Dèiem que la veu del poemari és, sovint, la d’una nena que recorda des de l’adultesa. Això implica distorsió, el desajust entre els fets passats —incontrovertibles— i els records —vagues, manipulables—: “Els records són criatures que et queden a dins i es van transformant. Soc jo qui parla, en present, però des dels records d’una nena”. Un grapat llarg dels poemes podrien conformar unes memòries d’infantesa. Memòries escampades per les quatre parts del recull. En altres composicions, la poeta no recorda, valora episodis recents: la maternitat (“ets una gota que se’m fa peix a la mà”, escriu a Peix) o l’adéu al pare (“en el moment de mentir vas triar / que et faria lliure la mort i no la veritat”, plasma a En el moment). Colom, d’educació poètica autodidacta (a l’inici lector apareixen Rilke i Dickinson), és, segons David Castillo, autor del pròleg, una poeta que “pot parlar de l’amistat, de l’amor, dels fills o dels animals, però sempre amb detalls reveladors, que busquen el punt de conflicte on es relliga tot”.

Gerard E. Mur: Obres el llibre amb Llum del poema, una poètica: “Només es pot córrer cap al poema: / la resta és foscor”.

Teresa Colom: Amb això vull dir que no comencis a estirar els versos, a buscar-los explicacions; la llum del poema ja està a dins. El que diu el poema no es pot traslladar d’una manera racional. Tota la informació que et cal dels versos està en els versos. A partir del moment en què intentes racionalitzar-los, el poema se t’està escapant. La llum del poema, doncs, la trobaràs a l’interior. La resta és foscor. Aquesta poètica em semblava una bona manera de fer entrar el lector perquè no era una idea que correspongués a una única part del poemari. És el primer poema que et trobes i dona pas a tots els següents. Serveix per a tots. Obres aquesta porta i te’ls trobes. Alguns seran més narratius, més evidents, de lectura més immediata; n’hi haurà d’altres, en canvi, que et faran sentir mons més tancats, relats que no acabes d’entendre. Tot el que t’hagin de dir, però, estarà allà. Quan vols explicar massa el poema, estàs tancant-ne la porta, te n’estàs allunyant.

Al pròleg, en David Castillo parla de “mitologia personal”. Treballes així? Creant un catàleg propi de mites a partir de la família, els animals domèstics, les amigues de la infantesa, els llocs de residència, de pas…

En David coneix bé els meus poemaris. Quan vaig començar a publicar, ell va ser una de les persones que, per entendre’ns, em va apadrinar. Ell és una persona consolidada dins del món poètic i jo era una persona totalment nova. En David ha anat coneixent tot el meu univers. Quan apareix un pollet, encara que no n’hagi parlat en altres poemes, sap quin significat té. Abans ja he parlat de balenes, aranyes o formigues… Ell ha anat veient tot aquest imaginari al llarg dels anys. El meu univers, els meus paisatges interns.

En aquest paisatge intern hi són centrals la casa familiar i els animals de companyia: el pollet, el cranc o el canari. Crancs és un poema d’un cert impacte: “No em deixaven tenir gos. Li lligava una llana a una pota i el passejava pel pis”.

Quan era petita, alguns estius, per raons determinades, se sortia poc de casa. Aquesta situació era resultat de la relació entre el meu pare i la meva mare. Teníem una terrassa molt gran i jo era una nena que intentava acollir al seu voltant tot el que estigués viu. Acceptava que en un pis no podia tenir un gos, però buscava altres vides. El que explico a Crancs, per exemple, és literal. El poema té una força narrativa que inclou una realitat que pot arribar a ser fosca. En aquest sentit, el poemari va fent un cercle; els poemes no estan desvinculats.

“Quan vols explicar massa el poema, estàs tancant-ne la porta, te n’estàs allunyant”

La cura dolça amb què són tractats els animals resulta en una imatge alhora tendra i atroç. Sabem que la nena està reclosa i alguna d’aquestes criatures s’acaba morint.

Aquesta realitat de tancament feia que qualsevol animal que anés a parar a la terrassa durant l’estiu jo l’acollís. Intentava localitzar d’on sortien els insectes. Tirava sucre a les formigues per alimentar-les. En poemaris anteriors ja hi ha ecos de tot això. Aquí, però, descric l’escenari i les criatures reals. Abans havia parlat de balenes o belugues, animals que també formen part d’aquest univers. A La senyoreta Keaton i altres bèsties també hi ha reflectida aquesta combinació de vida i natura; en un dels relats una nena acabava vivint amb un grup de balenes. Tot ha anat formant part d’aquest univers sense adonar-me’n. Ara, però, hi ha hagut coses que he necessitat mirar a la cara. En aquest poemari parlo d’experiències que havia viscut i que m’havien marcat d’una certa manera. Tenia certes dèries, certes fòbies, que havia pogut plasmar, però que ara he mirat directament a la cara: la nena que no pot sortir de casa o el pare del qual t’acomiades des de la proximitat i la distància, des de totes dues coses alhora.

En alguns moments de la lectura he detectat una certa reflexió generacional. Sobre el rol social que imposa el gènere, sobre les cures que han d’assumir les dones, sobre l’educació que reben uns i altres… A Gàbia, Tombes o Fascicles.

A Gàbia, la mare està a casa i el canari té una connotació: el canari és ella. Vam tenir aquest ocell. El meu pare es va trobar un canari groc enmig de la neu. Va existir. Quan l’animal va morir, la mare el va tirar amb la gàbia i tot; tenia fòbia als ocells petits. Tenia les anècdotes dins meu i ha sigut ara —amb els anys— que he notat la dimensió que prenien. Dins l’aparent relat innocent hi ha aquesta crueltat. La crueltat d’una bèstia a la qual no li pertoca estar a la zona on està. Passa tota la vida tancada en una gàbia. He recordat la fal·lera de tenir criatures, que és d’una crueltat absoluta. Què fa una nena petita tancada a casa tot un estiu? Té un canari. Volia mirar tot això a la cara perquè m’adonava de la foscor que hi havia al darrere. Ara ho he pogut tractar d’una manera poètica. He vist la foscor i la llum. La situació que descric a Gàbia ara és més difícil que es doni. La imposició del pare, el rol de l’home i la dona… No és tant una reflexió el que vull fer; ho explico com a testimoni. Em va passar això durant la infantesa. Sí que he treballat, en canvi, la consciència del nen que passa a ser adult i veu el fet de la infantesa d’una altra manera. Quan tens un fill, quan estàs criant una nova vida, et col·loques, de cop, en el rol que has pogut qüestionar. Soc mare d’un nen de vuit anys i pot ser que aquest nen un determinat dia em retregui el mateix que jo he retret a la mare o el pare. Fins a quin punt és just el que has qüestionat? El cementiri de les matrioixques és això. Els fills que estan dins d’un altre. I després, ells en tindran dins un altre i un altre… Som generacions, aquestes matrioixques.

Cementiri i tombes. “Com tu vas fer abans, / ell també et gesta una tomba”, escrius.

Sí, en certa manera, és com si et cavessin una tomba. Quina visió tindran de tu? Jo he tingut una idea de la meva mare i del meu pare. La mare, però, no ha d’encaixar en la manera en com te la descric jo. Una cosa és la idea que t’acaba quedant d’una persona i l’altra és la visió que aquesta persona té d’ella mateixa. El meu fill s’anirà gestant una idea de mi a partir del seu punt de vista. Se li estan consolidant-la els records del que tu representaràs.

Una altra exploració que voldria comentar és la del creixement, la de l’entrada a la maduresa, el pas del temps. L’arbitrarietat de ser d’una manera o una altra. El lector ho pot percebre a Una amiga de l’escola o Monja.

A Una amiga de l’escola no parlo d’una persona concreta. Aplego el record de diverses anècdotes, de diferents nenes amb qui havia anat al col·legi, amb qui havia tingut una bona amistat. La idea del poema és la de preservar la importància de l’essència de cadascú. Hi ha certes amistats —les amistats que has viscut quan eres petita— que contenen una fidelitat genuïna. Són amistats gestades quan totes érem nenes i ara ens vèiem des d’aquesta innocència infantil. Un dia em va trucar algú que m’explicava una xafarderia sobre una d’aquestes nenes. Vaig viure, aleshores, aquest sentiment de no tenir ganes de parlar d’aquesta amiga d’infantesa. Només volia que estigués bé. Forma part dels bons records de la infantesa. És molt potent el que sents quan algú que ha format part de la teva infantesa, algú amb qui has perdut el contacte, reapareix. M’és igual el que estigui fent a la vida, però; vull que tot li hagi anat bé. Volia plasmar la fidelitat cap a l’amistat més pura. Aquestes nenes sempre les veuré com les amigues que van ser. No les puc veure d’una altra manera. Són un pilar brutal en el qual em suporto quan penso en la infantesa. El pilar de la nostra innocència. La societat et jutja en funció del que fas; sobretot en els llocs petits.

En aquest poemari descrius molts moments de la vida quotidiana. Hi ha pocs moments d’abstracció i aquests acostumen a anar lligats a la vida diària. Una vida que, d’entrada, no és poètica. Trobes la inspiració molt a prop teu. Els records ens traslladen al forn de pa o a la perruqueria.

Tiro de la quotidianitat, sí. M’agrada partir d’aquí per a obtenir-ne altres lectures. En aquests elements quotidians és on passem la gran part dels dies. Als carrers, a la peixateria, al forn de pa, anant aquí, anant allà… Els elements quotidians sempre m’han interessat; de cop poden agafar una dimensió poètica, fins i tot poden portar-me a un conte. M’agrada incloure’ls perquè són els llocs que vèiem quan ens passen coses per dins; el que mirem pot ser una barana, les tampes de l’armari de l’habitació o l’asfalt del carrer. Tot això dona realitat al conjunt. I els incloc d’una manera natural, sense pensar-hi gaire.

“Un cop tens solucionades les coses que són elementals per viure —trobar aliment, tenir un lloc on no passar fred—, t’enfrontes a allò que ets, a les teves preguntes”

En Castillo també parla d’una certa truculència, d’ambientacions gòtiques. No declines mirar la part fosca de les coses. La destaques. Sovint la reveles als desenllaços. En aquest cas, la foscor pot ser una ridiculesa o un fracàs, vinculada a les amigues, els pares o un animaló.

Això és delicat. Prefereixo descriure els records, unes certes impressions. Algunes són objectives, explicades idènticament per tothom, però la gran majoria estan filtrades per la subjectivitat. Durant l’escriptura d’aquest poemari, he tingut la necessitat de tenir la Teresa petita, de posar-me aquesta infantesa i altres coses al davant. La part fosca és una part de la qual mai m’ha agradat fugir-ne, tot i que, evidentment, també sento la tendència natural a escapar-me’n, aquest impuls de supervivència. La foscor sempre ha voltat els meus poemaris. Aquest, concretament, està connectat amb alguns poemes d’On tot és vidre, on apareixien uns certs impulsos destructius. Podem passar mals moments, però quan surts al carrer també pots semblar la persona més feliç. Fer front a l’existència, a trobar-te viu, és tot un repte. Un cop tens solucionades les coses que són elementals per viure —trobar aliment, tenir un lloc on no passar fred—, t’enfrontes a allò que ets, a les teves preguntes, a la vida. Sempre m’ha interessat reflectir tot això: la por a les pors, els moments en què perdem l’equilibri. Hi tinc una certa atracció. El llibre de La senyoreta Keaton i altres bèsties té un punt gòtic, un punt que ja revelava aquesta debilitat. El món dels contes és un món d’època victoriana. De vegades, la foscor és un lloc del qual fugir, però en d’altres ocasions també pot ser una protecció. Potser per això m’atrau. I quan parlo de la part fosca, em refereixo a la part oculta. No sempre percebo la part oculta com un lloc del qual escapar-ne. També és un lloc per restar en silenci, lluny de tot el soroll que ens confon. La part fosca, doncs, també pot ser un refugi. Un lloc més humà.

La quotidianitat que comentàvem podria acollir referències artístiques o històriques, però no és el cas de la teva obra. No és que ho trobi a faltar, però és un fet: no hi ha diàlegs, evidents almenys. L’únic poeta citat a El cementiri de les matrioixques és Vinyoli, a l’obertura: “Per la paraula creadora de silenci”. Per què l’esculls? És representatiu del teu cànon personal? També hi trobem la subtilesa de l’heroi Àjax.

No puc dir que sigui representatiu, però Vinyoli és un poeta que m’agrada molt. Crec que és el primer cop que poso una cita d’algú en un dels meus poemaris. Aquesta vegada, en el moment en què estava escrivint el llibre, també estava llegint Vinyoli. Pots proposar-te buscar un vers, però en aquest cas formava part del procés d’escriptura. Vinyoli, amb el seu vers, m’ajudava a obrir el poemari. És prou contundent. Pots tenir la temptació de dialogar, de vincular-te, però mai ha estat la meva manera de plantejar els poemaris. Simplement he volgut que Vinyoli m’ajudes a obrir el llibre. En algun moment del procés d’escriptura, Vinyoli em va ajudar a sentir-me més segura amb el poemari.

“Escrivia aquest poema i sabia que era important. Va arribar un moment, però, en què el Joan [Margarit] em va fer adonar que no estava parlant del canari, que estava parlant de la meva mare, tota l’estona”

Seguint aquesta línia, al final del llibre, agraeixes la generositat a diversos poetes. Un d’ells és Joan Margarit. En quin sentit va ser generós?

Vaig tenir diverses converses amb el Joan i em va demanar que li ensenyés alguns poemes. Vaig agrair-li la proposta, és clar. És així com s’aprèn: amb la visió dels poetes que en saben més que tu, que estan més rodats. Vam tenir un parell o tres de converses sobre els meus poemes. Ell no va veure el poemari acabat, però sí que va poder llegir-ne algunes composicions importants. Les seves reflexions em van ajudar moltíssim. Va passar, per exemple, amb la primera versió Gàbia. Jo escrivia aquest poema i sabia que era important. Va arribar un moment, però, en què el Joan em va fer adonar que no estava parlant del canari, que estava parlant de la meva mare, tota l’estona. Tenia raó. “Tu saps molt bé perquè estàs parlant de la teva mare, perquè fas el paral·lelisme. Deixa-ho clar al lector”, em deia. És un poema dur. Hi explico mitja vida de la meva mare. I jo patia un bloqueig que no em permetia veure que parlava d’ella. El Joan m’ho va fer veure. No tenia aquella dèria pel canari: el canari era la meva mare. Tenia por de reconèixer-ho. Quan ell m’ho va dir, jo vaig poder acabar el poema. El canari, doncs, era una anècdota. Parlava de la persona que estava al seu costat.

Al llibre s’hi combinen poemes amb proses poètiques, microrelats gairebé. És una intercalació natural, molt segura. Té alguna explicació l’elecció de la forma? És una qüestió intuïtiva?

Les proses poètiques tenen aquesta aparença de relat, sí. Jo ho veig com aquestes boles de neu que mous: hi ha un paisatge fix, una cosa acotada que podries descriure, però quan sacseges la bola, la neu cau i el conjunt agafa una altra dimensió. Una cosa objectivament estanca, narrativa, agafa aquesta altra màgia. El que explico en aquests relats breus ha de tenir una forma narrativa, és la seva forma natural. Si ho separo en versos, la bola no existeix, no queda segellada. El sacseig de la narrativa curta fa que la història agafi la força que té, la força de la quotidianitat.

Creus, finalment, que la teva educació poètica —autodidacta, privada— ha pogut marcar la teva obra d’alguna manera?

Bé, m’ha marcat, sobretot, estudiar Ciències Econòmiques. Quan vaig aterrar amb els primers poemaris a Barcelona, jo no coneixia absolutament res ni ningú del circuit literari. Treballava en un banc a Andorra. No havia anat mai a un recital. Al meu entorn, la poesia no interessava. De fet, des de petita tenia la sensació que ningú estava interessat en cap poeta. I hi ha una certa veritat en això. Jo vivia aquest món privadament. Mentre treballava al banc vaig publicar els tres primers poemaris. Estava en un departament de borsa. Números, resultats. Al principi gairebé em disculpava pel fet d’escriure poesia. Eren prejudicis personals. M’agradaven les lletres i ningú em va fer notar que eren un actiu. Quan vaig aterrar a Barcelona, venia d’un altre planeta. En David Castillo em va acollir. Ell coneix tot el meu univers.

Teresa Colom presentarà El cementiri de les matrioixques el dijous 17 de juny, a les 19 h, a la Llibreria Byron.