Tardes amb Peter Handke

I sí, vaig voler endinsar-me en els textos on Handke escriu sobre Sèrbia i Croàcia amb la Guerra dels Balcans com a teló de fons...

Alfons C. Salellas

Alfons C. Salellas

Doctor en Filosofia per la Universidade Federal do Rio Grande do Sul (UFRGS) de Porto Alegre

Tenia poc més de vint anys, va passar a principis dels anys noranta del segle passat, i ja no recordo com hi vaig anar a parar. Em sap greu, aquest tipus de coses m’agrada recordar-les, perquè m’expliquen. Vaig comprar en alguna llibreria Tarda d’un escriptor d’un autor austríac anomenat Peter Handke, vaig tornar a casa i vaig començar la lectura.

Un parell d’anys abans a tot estirar m’havia passat quelcom que també m’havia paralitzat. En començar a llegir Cioran em venien calfreds, literalment, mai no havia experimentat res d’igual. Algú que deia coses tan i tan semblants a les que jo pensava, un grau d’identificació tan fort que la sensació que tenia era de no estar llegint cap llibre. Durant molt de temps, cap llibre de Cioran em va donar la sensació de ser un llibre per a mi, sempre era alguna cosa més o alguna cosa diferent, però no simplement un llibre. Amb Handke i La Tarda d’un escriptor – després arribarien La por del porter davant del penalty, El momento de la sensación verdadera, Lento regreso – vaig experimentar una cosa d’intensitat comparable, però de naturalesa molt distinta. Sentia que a mesura que llegia era jo qui escrivia. La lectura avançava lentament, línia a línia i cada pàgina l’anava escrivint jo junt amb aquell que havia signat el llibre. Cap altre escriptor m’ha demostrat de manera tan palpable que jo, lector, sóc artífex del llibre que tinc a les mans.

I no va ser també a través d’aquesta experiència que Peter Handke em va mostrar que existia alguna cosa semblant a una ètica de la lectura? Una manera de ser del lector, que consistia en el respecte, el silenci i la paciència? El que anys més tard llegiria en teòrics com George Steiner, la literatura de Handke ho destil·lava, i ho continua fent avui, mitjançant una prosa que es mou endavant, a poc a poc, sense un objectiu concret, perquè com Machado, sap que és el caminant qui va creant el camí. Autor exigent que demana atenció, Handke és un artesà de la paraula i un prosador que crea i imposa el seu ritme al lector, el qual farà malament de voler anar més depressa que ell, perquè fàcilment es perdrà, i abandonarà el camí. Handke us convida a anar de bracet, us dóna la mà i us diu acompanya’m un tros, el que tu vulguis, el que més t’abelleixi, i aquest és el ritme que farem junts. I tu hi vas i l’experiència que vius té a veure amb una mena de catarsi que et regala una mirada més neta. Perquè, no era aquest un dels sentits, el més important si més no, de tota la seva obra? Tractar de mirar, d’observar, de veure-hi d’una altra manera? La discussió, el debat, la lluita silenciosa, però també la dansa, que travessa tota l’obra de Handke consisteix en intentar anar amb el llenguatge més enllà del llenguatge, no sotmetre-s’hi: no consentir que el llenguatge parli per nosaltres, fugir de la frase feta, del clixé, però també del tipus de raonament i descripció gastada que sempre acaba oferint el mateix per a qualsevol ocasió, per nova que sigui.

Carta breve para un largo, La repetición, El año que pasé en la bahía de nadie. Hi va haver temps també per a tres petites joies singularíssimes, Ensayo sobre el Jukebox, Ensayo sobre el día logrado, però sobretot Ensayo sobre el cansancio, amb els quals Handke renovava el seu compromís lingüístic, poètic i ontològic, mirant altrement per a descobrir en el real allò que els nostres ulls cansats d’habitud no hi sabrien trobar, fent servir si cal l’angoixa i la por, i aquesta tranquil·litat d’esperit que un cert cansament atorga, com a palanques per a fugir de l’obediència del llenguatge establert i la imatge esterotipada, escoltant el silenci del món a través del silenci del jo.

I sí, vaig voler endinsar-me en els textos on Handke escriu sobre Sèrbia i Croàcia amb la Guerra dels Balcans com a teló de fons, i tant a Un viaje de invierno a los ríos Danubio, Save, Morava y Drina o justicia para Serbia com en les seves seqüel·les Apendice de un verano a un viaje de invierno i Preguntando entre lágrimas, no hi vaig saber trobar cap apologia de la guerra ni tan sols la defensa d’una determinada regió, nació o costat. Sí que hi vaig veure amb prominència una crítica ferotge a la manera esbiaixada de com la premsa europea explicava el que succeïa i una repulsa enèrgica als bombardejos de l’OTAN sobre Belgrad de 1999. Em va doldre, però, veure’l al funeral de Slobodan Milošević, que hi parlés, i per això no aconsegueixo tenir paraules que ho justifiquin i no voldria que me les demanessin. Només sé que la “guerra” de Handke és una altra i que sobre aquell episodi infeliç sovint ha actuat com el pitjor dels seus advocats defensors cada cop que n’ha tingut l’oportunitat. Tot plegat em va fer llegir aquells llibres, però també d’altres en què se’l criticava sense pietat, i mirar-m’ho del dret i del revés, i patir-hi, com quan vaig saber del passat filofeixista de Cioran als anys trenta i no me’n sabia avenir, encara que, no com altres, Cioran va saber reconèixer el seu error. Cap autor surt indemne davant dels seus lectors d’episodis com aquests, esclar, però aleshores recordo que jo hi havia arribat abans a Handke, que me’l sabia i me’l sé d’una altra manera, i que finalment, quan del que es tracta és d’apreciar el seu valor literari, no hi ha volta de full. Els seus detractors, amb Hermann Tertsch al capdavant – el mateix periodista que va escriue a les págines de l’Abc que l’afusellament del President Companys l’haurien aplaudit totes les democràcies – també ho saben.

Tinc sobre la taula uns quants handkes que encara no he llegit i que esperen el seu torn rere una llarga fila de títols d’altres escriptors. Penso que els lectors compulsius cada cert temps necessitem reaprendre a llegir. M’arriben moments en què necessito aturar-me, pensar i netejar-me els ulls. El pilot automàtic no és sa en gairebé res, especialment si volem enfrontar-nos a qualsevol cosa tan nets de prejudicis com ens sigui possible, i per això cal pausa. Però també és cert que no partim de zero i que algunes experiències les portem dins, per més fàcil que sigui allunyar-nos-en. Per això he dit molts cops que Peter Handke em va ensenyar a llegir i que els tons, les formes i l’actitud que m’inspira el seu nom formen part del més gran que he sabut trobar en la literatura.

He passat molts anys esperant una dia que, pels motius ja explicats, em semblava que ja mai no arribaria. El Premi Nobel de Literatura 2019 per a Peter Handke és una de les alegries més grans que m’ha donat la meva vida de lector. Que bo seria que així en guanyi molts més.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació