Tània Juste: “He fet moltes renúncies per amor a l’art”

Tània Juste, llicenciada en Història de l’art, va començar a escriure l’any 2008 i des d’aleshores no ha pogut parar de fer-ho. Aquest any ha publicat Amor a l’art (Columna), novel·la històrica que ha rebut el 54è premi Prudenci Bertrana. A partir de les trajectòries de dues dones de diferents contextos històrics, la Valèria -artista catalana que s’aventura en el París dels anys 20- i l’Olívia -jove que està a punt de llicenciar-se en història de l’art-, Juste reivindica el paper de les artistes que en el seu temps van quedar eclipsades per homes. Parlem sobre el procés de creació de la seva novel·la i alguns dels aspectes més íntims d’aquesta.

Quin és l’origen d’Amor a l’art?, en quin moment decideixes escriure sobre aquest tema?

La idea neix en l’època en què jo vaig estudiar la carrera d’Història de l’art. Van ser uns anys meravellosos de conèixer tots els moviments artístics i de començar a enlluernar-me amb tots aquells artistes que m’agradaven. En aquest moment, però, sí que és cert que em va començar a néixer un interrogant: on són les dones artistes?, per què només coneixem noms masculins? Per mi, Amor a l’Art és la culminació d’aquest gran interrogant. La història de l’art és plena de dones, però les trobem sobretot com a muses o parelles d’artistes, en canvi, no com a dones creadores. Des de la carrera, per tant, sabia que tenia una assignatura pendent, la d’anar recuperant tots els noms de dona que han quedat amagats en el relat de la història de l’art, que està majoritàriament escrita per homes. Aleshores, gràcies a moltes historiadores que en les últimes dècades segurament van tenir la mateixa sensació que jo, he anat rescatant-les de sota les pedres i he pogut construir aquesta mena de trencaclosques que és el món de la història de l’art complet, amb totes les peces que hi faltaven, les dones artistes.

En aquest sentit, creus que hi ha hagut alguna evolució en l’ensenyament de la història de l’art?

Aquesta és una pregunta molt interessant, perquè jo fa bastant temps que me la faig. Avui dia s’ha visibilitzat la dona artista a escala expositiva, s’han realitzat algunes monografies, i s’han fet altres passos cap endavant. El que no sabia era si en l’àmbit d’estudis també s’havien fet progressos i vaig haver de parlar amb noies que estan estudiant actualment la carrera. Moltes m’han dit que segueixen tenint la mateixa sensació que jo, que potser sí que s’ha incorporat alguna dona, però que s’ha fet de manera forçada, perquè s’ha de fer. Les dones s’incorporen en el temari en una unitat a part i no directament amb els homes. Això és contraproduent, ja que reforça aquesta segregació: hi ha els artistes, i després les dones artistes.

La novel·la és plena de continguts referents a la història de l’art, com ha estat el procés de documentació?, has hagut de desenterrar els apunts que vas prendre durant els teus anys d’estudiant?

Sí! Els he recuperat i, de fet, ha estat una tasca molt maca. Tot i ser una novel·la, a Amor a l’art hi ha un procés bastant llarg de documentació darrere. Com que faig interactuar personatges ficticis amb personatges reals, a més, personatges reals que són molt coneguts, per poder-los introduir correctament he hagut de situar-los en el lloc exacte on es trobaven, en el temps que van viure, i posar en boca seva paraules que perfectament haguessin pogut dir. He hagut de fer un procés d’immersió molt llarg i profund, ara bé, és evident que en la novel·la, d’aquest procés només se’n veuen les puntes.

“Hi ha els artistes, i després les dones artistes”

I pel que fa a les èpoques? Il·lustres a la perfecció dos contextos històrics diferents: el París dels anys 10 i 20 i la Barcelona dels últims anys del franquisme, com ho has aconseguit?

Hi ha una part de documentació que la trobes als llibres i n’hi ha una altra que la trobes a través d’entrevistes i vivències. És el meu cas amb la construcció del context relatiu als anys 70. Aquesta època jo la vaig veure amb els ulls d’una nena molt petita, però els meus pares tenien l’edat que l’Olivia -una de les protagonistes- té en el llibre, i el menjador de casa era sovint un espai de reunió. Per tant, he volgut reconstruir una mica en l’Olivia i en el seu entorn d’amics, les converses, les discussions i les preocupacions que tenien els meus pares en aquella època, ja que jo vaig créixer amarant-me d’aquestes. Després, de cara als anys 10 i 20, evidentment ha estat més difícil poder trobar gent que em parlés d’aquesta etapa. Per això en aquest cas m’han ajudat moltíssim les memòries i les autobiografies en el moment de recrear el to i l’esperit de Montparnasse.

T’has inspirat en algun referent de dona real en el moment de crear els dos personatges principals de la novel·la?

Jo sempre dic que els personatges de ficció mai estan centrats en una persona concreta, però que són la suma d’aspectes que a mi m’han cridat l’atenció de persones que puc haver conegut. La Valèria, la pintora, és un personatge de ficció que està fet de la suma de moltes biografies de dones artistes. Per construir-la m’he submergit en moltes vides d’artistes de diferents èpoques i he intentat anar encaixant tots aquells anhels i lluites que lliuraven. Per mi, la Valèria és el paradigma de la dona artista. El mateix he fet amb l’Olivia, que té molts aspectes de moltes dones joves amigues de la meva mare que jo vaig conèixer quan era petita.

Tu ets més Olívia o t’assembles més a la Valèria?

Les dues tenen una part de mi. L’Olivia té una part d’alter ego meu en el sentit que és una noia que està a punt de llicenciar-se en història de l’art i s’adona que en el món de l’art hi manquen molts noms de dones artistes. La Valèria, però, també té una part de mi. Jo com a escriptora també he hagut de fer moltes renúncies al llarg de la meva vida per amor a l’art i, per tant, moltes de les situacions amb les quals es troba la Valèria jo també m’hi he trobat. Per exemple, la de convertir la teva passió, allò que et fa feliç, en el teu ofici a pesar de tot el que has de sacrificar. En aquest sentit, aquesta és absolutament la meva novel·la més personal.

Al llarg del llibre tractes una sèrie de temes que actualment són molt polèmics i estan a l’ordre del dia. Un d’aquests és el de les relacions amoroses i la seva diversitat. Amor a l’art és ple de relacions amoroses de tota mena, hi ha vincles de tota mena: amor lliure, amor no tan lliure… què és el que vols transmetre amb això?

Amor a l’art és una novel·la que parla de molts aspectes de l’alliberament de la dona i aquest alliberament comença, sigui en una dècada o en una altra, pel propi cos i això està molt vinculat amb les relacions amoroses. Les dones que surten a la novel·la, tant les dues protagonistes com les altres, experimenten diferents formes d’amor, perquè d’alguna manera, en totes aquestes relacions que elles tenen -algunes més platòniques, altres més sexuals-, s’estan coneixent més a elles com a dones des del mateix cos. És per això que m’interessava reflexionar sobre les diferents formes d’estimar i les diferents experiències sexuals que pot tenir una dona, perquè l’alliberament de la dona rau en saber com ella es vol gestionar, compartir i experimentar amb els altres.

Parlem una mica de la resposta que has obtingut, com t’està retornant Amor a l’art?

Ara que el llibre ja fa unes setmanes que corre i començo a tenir el retorn bonic dels lectors que t’expliquen les seves impressions, m’estic trobant que dones de moltes edats diferents, i no només dones sinó també homes, estan identificant tota una sèrie de complicitats en la novel·la. He rebut comentaris de noies molt joves que sembla que portin una vida lliure en tots els aspectes i semblen absolutament emancipades, que m’han dit que han reconegut en la novel·la molts tics conservadors de la societat que continuen encara vigents. I clar, que una novel·la que et fa viatjar a principis del segle XX et mostri un escenari força semblant a l’actual, fa reflexionar. Els lectors m’estan dient que a la novel·la hi ha tota una sèrie de realitats que traspassen èpoques, perquè s’hi parla de temes molt universals. Per exemple, com és que gran part dels homes actuals segueixen sense haver de renunciar a cap dels aspectes de la seva vida i, en canvi, la vida de les dones segueix estant feta d’una sèrie de renúncies en favor d’altres decisions que prenen?

“L’alliberament de la dona rau en saber com ella es vol gestionar, compartir i experimentar amb els altres”.

Has definit Amor a l’Art com una de les teves novel·les més personals, ho és per algun altre motiu més enllà de la teva vinculació amb la història de l’art?

Sí, perquè el meu pare també n’és un dels principals protagonistes. Hi ha un moment molt trist en el procés de construcció d’aquesta novel·la, en plena pandèmia, el meu pare va patir una mort sobtada. Aquest ha estat un dels moments més durs del meu ofici, no sabia si podria tirar endavant i acabar-la, però la veritat, és que tinc la sensació que el meu pare l’ha llegit, de tant que en vam parlar i de tanta presència que té en la història. Com he dit, la Barcelona dels anys 70 ell la va veure com a persona jove, i ell era un aspirant d’artista com els que surten al llibre. De fet, durant els mesos de documentació, vaig anar moltes vegades a la Taverneta, un bar que encara existeix i que surt a la novel·la, amb el meu pare i els seus amics, per impregnar-me de les experiències que vivien ells quan eren joves i hi anaven després d’anar a dibuixar dos dies a la setmana al cercle artístic de Sant Lluc.

Escriure s’ha convertit en un vici per tu?

No em podria dedicar a una altra cosa. Penso que quan decideixes fer de l’escriptura el teu ofici, t’endinses en un camí llarg, en una carrera de fons. Escriure és una aposta que és vocacional o no la puc entendre, realment necessites escriure de la mateixa manera que necessites respirar, o no entenc per què una persona escull aquest camí, ja que n’hi ha de molt més fàcils. Fa uns anys vaig decidir que volia que la meva vida estigués centrada en l’escriptura, va ser una aposta arriscada, però ara com ara puc dir que em dedico a això plenament i que espero poder seguir fent-ho tota la vida. Al cap i a la fi, el que fas escrivint, en el meu cas novel·les, és recollir totes les teves passions, tot allò que et passa pel cap, el que t’amoïna, el que et sacseja per dins… És un ofici que et permet ajuntar tots els teus anhels.

Creus que l’art, més que mai, és fonamental en el context actual?

Vivim en un moment en què el perill de submergir-nos en un món massa material i pràctic, accelerat i dispers, és immens. Sigui per les possibilitats que tenim d’interactuar entre nosaltres a través de les xarxes i per altres qüestions, sempre estem en quatre llocs al mateix temps. Aquest ritme no ens deixa aturar, gaudir del silenci, sortir del soroll per viatjar cap al nostre interior. L’art, però, penso que és un refugi que ens ho permet, un canal directe cap a l’ànima. L’art és on t’acabes trobant a tu mateix, perquè és el moment en què t’atures, et mires, i et fas cas. Per tant, per mi l’art, en aquest moment, té tot el sentit del món, d’alguna manera l’art ens salva.