Suso de Toro. Rituals per a després de Déu

Acabo de tancar amb reverència un petit gran llibre: Esdevenir humil. Rituals per a després de Déu (Editorial Gregal), de Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1965). Es tracta d’un llibre immens d’a penes 46 pàgines impecablement traduïdes per Jordi Albertí i entre les quals s’inclouen les suggerents fotografies de Rafael Ojea, que posen un contrapunt visual a aquestes meditacions en veu íntima, com escrites per a un amic, o per a algú a qui volem fer present a través de la memòria, aquest acte d’amor.      

Amb els pensaments escrits a Esdevenir humil. Rituals per a després de Déu, l’escriptor Suso de Toro reflexiona sobre el camí de tornada, és a dir: el reconeixement que a vegades per avançar s’ha de desfer camí. Tornar-se humil és renunciar a una part del nostre orgull i fer-nos sabedors dels nostres passos errats, que són els que són, i reconèixer de manera serena que per aprendre moltes vegades s’han de desaprendre una pila de coses, aquelles que potser ens han fet destacar molt en societat, però que en la intimitat ens han deixat el cor buit com una closca de nou.

En les seves meditacions íntimes, Suso de Toro diu que va començar a escriure-les quan va ser conscient d’una pèrdua: la pèrdua de la religió, tot i que “el bagatge moral judeocristià roman viu dins meu“. Però li manca la resta: li manca la paraula sagrada i el ritual, li falta el llenguatge. Per fer-se el modern i el contemporani, confessa, va renunciar a la màgia, tot i que potser seria millor dir que va renunciar a aquell estat de gràcia, o d’innocència, que dona saber-se petit en la immensitat, però formant part d’aquesta immensitat que justament s’experimenta quan t’hi abandones com un infant s’abandona a la falda de la mare.

Els rituals són necessaris, amb Déu o sense Déu, els rituals són símbols en moviment. Un símbol ens remet a aquella part oculta de l’existència física, l’espiritual, que forma part de nosaltres tant si la vehiculem a través d’una creença religiosa com si no. Els rituals són necessaris perquè practicant-los ens connectem amb aquesta part espritual. Un dels primers rituals que els nostres avantpassats més reculats van inventar va ser el del dol, el del comiat dels nostres morts estimats, així com la benvinguda dels nadons i la unió entre els esposos. Aquests rituals ens permeten no només ordenar la nostra vida sinó també donar-li un sentit simbòlic transcendent.

Amb Esdevenir humil. Rituals per a després de Déu, Suso de Toro ens fa aturar en aquests moments del cim de la nostra existència, meditar sobre el sentit d’aquesta, i assaja una manera de fer aquestes cerimònies, que tant poden ser de celebració, de benvinguda, de comiat o del coronament d’una casa. Aquest nou enfocament de les celebracions és pertinent, enmig de temps tan secularitzats com els nostres.

Al llibre Temps sagrats, el seu autor, William Bloom, també assaja noves formes rituals per a aquests moments o temps sagrats. En un dels textos, en el paràgraf en el qual parla del bateig tradicional, diu Bloom que la imposició de l’aigua beneita sobre el caparró de l’infant té dues funcions: despertar-lo per a la cerimònia ritual i obrir-li l’atenció al nom que se li atorga. Així, l’atenció de l’infant es veu atreta per les vibracions del seu nom en el moment en què es pronuncia de forma solemne. El nom és el primer regal que ens fan els nostres pares, el nom forma part de la nostra identitat humana. “El nom que donem a l’infant acabat de néixer guarda els nostres desitjos per aquesta nova vida, el nom ha de ser auguri d’una vida plena”, escriu Suso de Toro.

A Rituals per a després de Déu, Suso de Toro inclou el ritual de parlar amb nosaltres mateixos. Una conversa, una confessió, una pregària, un donar les gràcies. Tot això, i, a més, els moments de pura contemplació, de no pensar res, simplement “parar esment en un gat que jau al sol. O al trànsit del carrer. O a un núvol del cel en forma d’avioneta.”

Suso de Toro ha escrit aquest bell quadern de rituals amb una ploma estilogràfica regalada per un amic que ja no hi és. Així s’ha plegat al temps més lent de l’escriptura manual. Temps cadenciós que li ha permès aprofundir en el pensament que posa en relleu que vivim en comunitat, i que cal celebrar en comunitat aquests moments sagrats que inclou els vius i els morts, que inclou la seva memòria, potser la transcendència més íntima i més propera que podem experimentar els humans.