Susanna Rafart, les paraules tenen arrels i capçades

Enric Umbert-Rexac ressenya el nou poemari de Susanna Rafart, 'D’una sola branca' (Proa, 2021) i Berta Giraut en llegeix un fragment

L’arbre, icona de la natura i de la vida per excel·lència, ha estat de forma recurrent un element metafòric de primer ordre. Els poetes l’han emprat manta vegada com a símbol de vitalitat i d’amor contraposant-lo a la mort. Joan Vinyoli, per exemple, va escriure una bella metàfora de l’acte amorós on una parella d’amants es transforma en “un sol arbre incandescent, impropi de la terra”. Susanna Rafart (Ripoll, 1962) convençuda que “les paraules tenen arrels i capçades”, utilitza la força simbòlica de la vegetació per empeltar natura i emocions. Fixa els seus versos amb la força del saüc, un arbust recurrent en tota la seva obra, i les branques humides dels freixes, “saüc de nit, que tenyirà | fogalls de casa buida”. Cus passions atàviques i instints primaris amb l’essència tràgica de la vida, “la rendició de la llum | en l’herba que t’abraça”. I és que, com diu el poeta valencià Vicent Alonso, “la poesia és la relació de l’home amb la mort”.

Susanna Rafart
Susanna Rafart

Susanna Rafart acaba de publicar el seu darrer llibre de poemes D’una sola branca (Proa, 2021) que li ha valgut el Premi Miquel de Palol d’enguany. Un retorn a la poesia doctrinària després d’haver practicat la prosa poètica en la seva darrera entrega, Beatriu o la frontera, que vam ressenyar aquí.  Ens trobem ara amb poemes que basteixen un corpus molt compacte al voltant d’elements de la naturalesa com els núvols, “l’esquer lustral d’un núvol roig”, o les pedres, “dura pedra sagna”, i que li serveixen d’alçaprem per reflexionar sobre la mort del pare i els misteris de la vida.

D’una sola branca s’inicia amb un esplèndid poema, “El caminant”, que actua com a preàmbul molt significatiu: “el caminant en el crepuscle roda, | ressec fins a morir en un vell desig, | sense companys i ja esqueixat de l’arbre | que un dia va nodrir del seu lament”. Un viatger que ens conduirà per viaranys solitaris per fer-nos “sentir la fondària del món”. Segueixen dues parts de frontera difusa on la primera, L’arc en la llum, representa una elegia al pare i reflexiona sobre “el buit que van deixar les teves cendres”. Rafart ens fa viure l’atzar que “fou trena amarga”, els fills de la mort, la nostàlgia d’aquell “àlgid paradís”, i la intempèrie on ens bandeja la vida rere murs d’argent, “quin pes té la vida d’un home | sota les branques d’un arbre?”. La segona part, De les coses concretes, segueix el camí iniciat en la primera per enfondir-se en el misteri de la vida, en la “timbrada crinera de l’atzar”, i es capbussa en el riu de la memòria perquè “allò que torna al món en cant s’obstina”.

Tot i tractar temes molt personals, Rafart evita en tot moment la poesia confessional. No cau mai en el sentimentalisme gratuït, ni en la nostàlgia o en l’enyor. No ens explica sinó que suggereix i prioritza la “mudança del silenci” pel davant del record i el pas inexorable del temps. I és així perquè en tot moment ens parla de realitats i d’estranyaments però no pas dels seus efectes. El jo poètic sura pertot sense arribar a ser un estàtic espectador sinó més aviat un viatger que vagareja pels passadissos de la natura apropant-se a un tu molt ambigu, a voltes gairebé entelat. Llegim metàfores substancioses i recursos estilístics ben elaborats com la sinestèsia, “aire verd de ribes”, allunyant-se volgudament de l’aforisme, ja que no pretén ser una poeta filosòfica tot i la riquesa conceptual elaborada amb excel·lència. Poesia pregona, estil pulcre i concís del tot inconfusible, i, com una bona peça d’orfebreria, a estones críptica i sense entrada fàcil. El to reflexiu i la pronunciada imatgeria onírica ens remeten a poetes com Emily Dickinson o Paul Celan.

D’una sola branca l’hem de llegir dues vegades seguides, d’inici a final, sense aturador. Només així ens podrem amarar de l’atmosfera rafartiana, i copsarem el conjunt i la varietat polièdrica del seu cant. Llegim-la per seguir el camí empès pel caminant, aquell que “s’interna en la medul·la del bosc gebrat” on ens ha tocat viure. No us penedireu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació