Succession a la catalana

Set anys després de publicar la seva darrera obra narrativa, l’escriptor Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) torna a la ficció amb Una novel·la comercial. No, no és un adjectiu qualificatiu de part d’un servidor: és el títol escollit per condensar els intersticis de la seva última creació literària, aquest cop publicada per Edicions de 1984. Una història que ressegueix les vicissituds de la família Calvet, a qui els uneix una «relació purament comercial», en paraules de l’editor Josep Cots, marcada per la decadència i l’expectativa patrimonial. Quan el pare, que prové d’una família benestant de la Costa Brava vinguda a menys, és presa de la malaltia, l’ombra de l’herència comença a tensar uns vincles erosionats per pulsions arribistes. «És una novel·la cerebral on no hi ha cap mena de sentiment, perquè les relacions que s’estableixen entre els personatges per obtenir l’herència no deixa de ser una lluita absolutament desolada i neoliberal per destruir els contrincants», apunta l’autor.  

Una novel·la comercial és la quarta que publica Puigdevall, que reconeix que és la que més l’ha costat escriure per una qüestió de canvi radical d’estil: «La gran lluita que he tingut amb aquest llibre és la creació d’una veu narradora, que volia que respirés a poc a poc i tingués certs tocs impressionistes». En aquesta ocasió, ha optat per deixar de banda les frases llargues i apropar-se a unes formes similars a les de l’escriptor belga Georges Simenon, un dels seus principals referents, per tal d’aconseguir un ritme narratiu elèctric. «Qualsevol novel·la sempre neix d’una sèrie de models literaris», diu Puigdevall abans d’esgranar el seu procés creatiu: el primer objectiu era crear una família, «territori propici pel crim, físic i/o moral», i després generar un conflicte que pogués distorsionar-la des de les seves entranyes. Tot seguit, la idea era salpebrar-ho tot amb una constel·lació de secundaris amb mala bava i deliciós regust costumista, com ara les hilarants germanes Codina, que no suporten la Teresa, l’esposa del patriarca, o l’escriptor que malda per obtenir un premi literari ben dotat mentre escriu la novel·la més comercial possible.

Amb tots aquests ingredients a la cassola (literària), el que sembla una canícula quotidiana a un petit poble de la Costa Brava es converteix en un camp de batalla soterrat ple d’hostilitat, roïnesa i un festival d’extravagàncies inflamades pel deliri econòmic. «L’espectacle grotesc de la condició humana sempre m’ha fet riure –confessa l’autor–. Però l’important és que el lector pugui gaudir d’aquest esforç estilístic i d’aquesta història negra i bufonesca». D’aquesta manera, els quatre personatges principals d’aquesta farsa –el pare, la mare i els dos fills– es troben en una mena de competició infausta per veure qui dels quatre és més retorçat. Segons l’autor, el quartet representa quatre facetes de la seva vida i quatre versions de si mateix: «Soc un especialista en mi mateix i no faig res més que investigar-me. He tingut 60 anys per conèixer-me i amb això potser faré que el lector acabi fugint».

«Es tractava de captar aquella respiració que cadascú té del lloc on ha nascut, encara que mai s’hi hagi fixat del tot»

Puigdevall va començar a escriure la novel·la en plena eufòria del Procés, impregnant-se del costumisme i les singularitats d’aquell clima cultural. En aquest sentit, l’autor explica un episodi hilarant: un dia, mentre esmorzava a un bar de mala mort, es va creuar amb un borratxo –«uns personatges molt imaginatius»– que portava un gat de la fortuna amb la cara de Jordi Pujol. Puigdevall va decidir incloure aquest personatge i altres de similars a la novel·la, perquè material com aquest «s’havia d’aprofitar literàriament». Això implicava que la història no podia ambientar-se a Astúries, per exemple, sinó que només tenia sentit si passava a la perifèria de Barcelona, Manresa o Sant Feliu de Guíxols. De fet, el conflicte principal explota un 11 de setembre. «L’escenari havia de ser un barri o un poble petit, que és on vaig néixer i que, com a escriptor, més coneixes. Es tractava de captar aquella respiració que cadascú té del lloc on ha nascut, encara que mai s’hi hagi fixat del tot».

Amb tot, i encara que ho sembli –i malgrat el títol juganer d’aquest article–, Puigdevall no s’ha inspirat en cap sèrie de televisió nord-americana per bastir la trama de la novel·la. De fet, al final de la lectura hi ha una nota que posa noms i cognoms als seus referents: «Les arracades que Teresa Garriga se sol posar en les grans ocasions són dissenyades per Mercè Rodoreda; el braçalet que du el dia de la Diada és de Gustave Flaubert; el raig de sol matinal que l’escalfa mentre esmorza al jardí no és grotesc, però ha estat concebut per Salvador Espriu. Com que també és empordanesa, la seva truculència és hereva de Víctor Català». El pòsit literari és tal que alguns passatges del llibre estan enterament dedicats a descriure l’arquitectura conceptual amb què s’erigeix tota novel·la. Tot i aquesta lucidesa narrativa, però, l’autor refusa qualsevol paral·lelisme amb els tòtems en què s’inspira: «Un pot aprendre a escriure, però no pot aprendre a ser Shakespeare o Simenon. El talent el tens o no el tens. Jo no el tinc, però almenys l’esforç i l’ambició hi són».

«La novel·la té punts que jo mateix ni entenc. Encara ara la fullejo i continuo descobrint coses que em sorprenen»

En un moment donat de la novel·la, la Magda, la filla de la família, demana ajuda a un escriptor de prestigi per escriure una carta al seu pare, amb la intenció de reivindicar els seus drets patrimonials. En veure les seves dificultats en la redacció de la missiva, la noia es congratula de no haver-se dedicat a l’ofici d’escriure. Una cleca metatextual que l’autor festeja i contextualitza: «A mi no m’agrada escriure, però com que em vaig equivocar de vocació de petit ara haig de ser conseqüent amb aquest error. En una altra vida m’hauria agradat dedicar-me a l’oceanografia». Més enllà de la ironia i la mordacitat, la novel·la guarda un (petit) espai per a la tendresa, hereva directa de la literatura de Simenon. Segons Puigdevall, aquest fet s’explica per dos motius: que un comença a fer-se gran –«ara tinc més paciència i no m’emprenyo tant»– i que una novel·la sempre respira de manera oculta i autònoma: «[La novel·la] té punts que jo mateix ni entenc. Encara ara la fullejo i continuo descobrint coses que em sorprenen. Les novel·les sempre saben més que els seus autors».  

Fins ara, Puigdevall havia publicat les novel·les Un dia tranquil (Tusquets, 2010), D’incògnit (Tusquets, 2016) i Il·lusions elementals (Edicions 62, 2017), que va escriure mentre es trobava en un hiat d’Una novel·la comercial. D’afegitó, ha publicat tres llibres de relats i dos assaigs sobre literatura, però molta gent el coneixerà per la seva faceta de crític literari ferotge. O extremadament honest, segons es miri. «El meu bagatge com a crític m’ajuda molt per fer ficció, però alhora tendeixes a estar massa pendent del motor tècnic del relat», confessa. I què passa si algú decideix girar la truita i esplaiar-se amb la seva novel·la? Ell, encantat: «No em preocupa que algú faci de Ponç Puigdevall amb aquesta novel·la. Qualsevol llibre és com és, per més que hi hagi algú que digui si funciona o no. Es tracta que aquell que ho escrigui ho faci correctament, perquè la crítica literària és un gènere literari en si mateix».