Storytelling com a autodefensa

Una de les escenes més tòpiques al món audiovisual és la de la dona que amaga maldestrament els blaus que li ha fet la seva parella amb unes ulleres de sol o una bufanda primíssima. No sé si s’ha repetit gaire darrerament, però el que és segur és que els meus nets es miraran aquesta imatge amb un somriure burleta. Que el feminisme estigui de moda ha fet que les històries de maltractament les expliqui qui les pateix i, per tant, cobrin una nova complexitat. Això, a banda de ser més just amb la realitat de les víctimes i útil per a la societat, obre camins al storytelling (l’art d’explicar històries) en un tema que abans estava molt encotillat a una narrativa bastant gastada. El més important ja no és l’escalada de violència que acaba amb l’èpica d’un ull de vellut, una fugida de matinada i un judici moralitzador, sinó tota la sèrie de matisos que fan entendre per què s’ha arribat a aquesta situació.

Si s’està mínimament connectat a les modes mediàtiques, la primera imatge que ve al cap quan parlem de relatar una relació abusiva és la de la Rocío Carrasco vestida de fúcsia. El seu documental ha batut rècords no només d’audiència sinó de repercussió social. És evident que la figura de la Rociíto compta d’entrada amb un impacte social molt elevat entre molts sectors de l’audiència espanyola, però el seu cas és també interessant des de la perspectiva narrativa. El documental està estructurat de manera que gairebé tot el pes recau sobre la història que ella explica des d’un espai blanc i diàfan. Hi ha dades o imatges que donen suport a allò que explica, però el seu protagonisme és mínim: la important és ella i la tranquil·litat amb què desfila la relació amb el seu exmarit detall a detall. Això vol dir que les trucades al número d’emergència de violència masclista no s’han disparat a causa de les escenes de violència física que Carrasco explica, sinó l’habilitat amb què ha sabut descriure la subtilesa de la manipulació psicològica. Un bon storytelling (i tot el rebombori mediàtic posterior) han aconseguit que les padrines entenguin què vol dir “llum de gas” i l’identifiquin a la seva vida.

Un altre cas on el pes de la història d’una relació abusiva recau en el nus i no pas en el desenllaç és La planta carnívora (Proa), la darrera novel·la de Flavia Company i finalista del Premi Llibreter. Ja fa un temps que l’escriptora cedeix l’autoria de les seves obres als personatges. En aquest cas, qui signa i protagonitza la novel·la és Andrea Mayo, una noia imbuïda en una relació sentimental violenta amb la Ibana. L’escriptora-protagonista dedica totes les pàgines del llibre excepte una a narrar en capítols molt breus tots els vessants de la relació, amb l’objectiu de mostrar com un escenari d’aquest tipus es construeix amb una pila de detalls i no pas un mastegot determinant. El més interessant de la novel·la és com s’acompanya aquest objectiu amb diferents mecanismes. Que el llibre el signi la protagonista li dona un to testimonial a la història i remarca la importància d’escoltar la víctima en primera persona. A més, tots els capítols estan numerats amb l’“1”, fet que trenca amb les narracions tòpiques que mostren aquest tipus de relacions amb una linealitat i ordre mastegats: de la violència psicològica a la física per acabar amb la redempció de la víctima i el càstig pel malvat. A La planta carnívora, tots els capítols són el primer perquè la relació amb la Ibana no és un relat ordenat, sinó una pausa constant.

La tendència d’explorar diferents camins per explicar situacions de violència va a l’alça, perquè cada cop és més difícil empassar-se narracions farcides d’eslògans i èpica lila sense cap atenció als matisos. De fet, aquesta saturació de narracions feministes previsibles que hi ha hagut des del #MeToo és el que explica l’èxit de ficcions audiovisuals com la sèrie I may destroy you (HBO) o la pel·lícula Promising Young Woman. A la primera, Michaela Coel escriu i protagonitza una història d’una jove escriptora que una nit pateix una agressió sexual. La trama de la sèrie ressegueix el seu procés de descobrir què va passar i superar el trauma amb tots els grisos possibles.

Per altra banda, Promising Young Woman és una barreja de thriller i comèdia romàntica sobre una dona que vol venjar-se dels qui han participat o callat davant la violació de la seva amiga. Tot i que té un pòsit del feminisme comercial que dèiem, la seva directora (Emerald Fennell) ha pres decisions molt centrades a buscar el matís. Ja no hi ha un càstig social del món contra el malvat, ara tothom participa en alguna mesura amb la violació, fet que desplega la història en moltes direccions. Això, Fennell ho envolta de colors pastel i música pop, i tots els personatges moralment dubtosos estan interpretats per actors coneguts pels seus rols secundaris simpàtics a sitcoms, fet que juga amb la percepció que en tenim. Tot això demostra que el storytelling en matèria de gènere està sortint-se de la narrativa gastada, en part perquè el feminisme massiu s’ha saturat a si mateix, però també perquè, cada cop més, qui narra la història n’és la víctima. Són elles i no els inventors dels ulls de vellut amb ulleres de sol qui entenen els grisos de la situació, i això fa les representacions culturals més fidels a una realitat complexa, però també molt més interessants.