Stalin i Xostakóvitx, l’art contra el soroll del temps

Un joc de complicitats amb el lector, que entra en la ment del compositor gràcies a l'engranatge perfecte que ha dissenyat Julian Barnes

Els lectors de la llibreria Documenta es reuneixen aquest dimarts, 29 de novembre, per comentar la novel·la El soroll del temps de Julian Barnes. Aquesta lectura compartida, organitzada per Lluc Sendra i Helena Quesada, tindrà lloc a les set de la tarda i està oberta a tothom. Amb motiu de l’acte, recuperem l’article que Carme Riera Sanfeliu va escriure sobre la novel·la.

Dmitri Xostakóvitx

Expliquen que Stalin va enfurismar-se quan, durant una lectura de poesia a Leningrad, el públic es va posar dempeus per aplaudir a la poetessa Anna Akhmàtova. Perplex, va preguntar: “qui ha organitzat que s’aixequin?”. Akhmàtova, Pasternak, Bulgákov o Tsvetàieva formen part de la generació d’artistes russos deportats, assassinats o silenciats durant el gran terror. El compositor Dmitri Xostakóvitx podria haver tingut el mateix destí, però el règim tenia altres plans per a ell.

El britànic Julian Barnes ha dedicat la seva nova novel·la a endinsar-se en la ment d’un artista que va acabant claudicant, convertint-se en el compositor més cèlebre de la Unió Soviètica i també en un dels més perseguits. El soroll del temps (editada per Angle amb traducció d’Alexandre Gombau i Arnau) ressegueix una batalla entre art i poder on Xostakóvitx va salvar la pell però va perdre la dignitat.

És un mosaic entre la biografia i la ficció que retrata un home d’il·lusions marcides en un procés pesat i etern, una víctima de la història que no va escapar al gust i l’olor d’uns anhels que se li van podrir a dins. Seguim el seu procés de deshumanització, envoltat d’altres artistes terroritzats que van deixar de ser ells mateixos per convertir-se en meres tècniques de supervivència. Barnes fila un teixit preciós amb escenes de la vida de Xostakóvitx i reflexions que deixa anar sense més explicacions, per recuperar-les més endavant i donar-hi aleshores tot el sentit. Un joc de complicitats amb el lector, que entra en la ment del compositor gràcies a l’engranatge perfecte que ha dissenyat l’escriptor.

El llibre arrenca amb una llicència que escapa al rigor biogràfic i s’imagina un Xostakóvitx que espera cada nit al replà, amb la maleta al costat, que vinguin a endur-se’l. Ho fa per evitar que entrin a casa per arrestar també la seva família. És el primer acte d’un terror que mutarà al llarg de la novel·la, que neix com la por més visceral a una mort segura per transformar-se en l’horror de saber que no el deixaran mai en pau, encadenat a una claudicació guionada pel règim.

Tot i que Xostakóvitx va rebutjar el suïcidi, la novel·la és una recopilació de petites immolacions. Van fer-li signar i pronunciar discursos que no havia escrit, denúncies que no hagués fet mai i una sentència tant simbòlica com definitiva: l’afiliació al Partit Comunista. El terror ja no picava a la porta en forma de policia secreta, ho feia en el cos d’un missatger que li feia arribar els articles que publicaria al Pravda de l’endemà. Que no eren seus, és clar, però que requerien la seva firma. Estocades contra Soljenitsin, contra Sàkharov o contra Stravinski que signava sense llegir i que el van acabar consumint.

Julian Barnes | Alan Edwards

Ens movem en la zona de grisos que governa les decisions de l’artista, l’únic que pot escapar al maniqueisme de règim i oposició. Aquí rau una de les reflexions més interessants de la novel·la: què és més senzill, ser un heroi o un covard? Stalin volia convertir-lo en un símbol a mida del poder de la mateixa manera que Occident esperava que plantés cara i es convertís en un màrtir. Dos fronts lluitant per convertir un home en un símbol, al preu que fos. Com diu Barnes, “tothom sempre esperava d’ell més del que podia donar, quan l’únic que sempre els havia volgut oferir era la seva música”.

L’obra és també un retrat preciós d’un geni en plena barbàrie. Un home meticulós fins a l’extrem que sincronitzava els rellotges de casa perquè donessin l’hora a l’uníson, una de les poques simfonies que encara podia controlar. Un amant del tennis, del futbol, de les seves amants, de les seves tres dones i els seus fills; un home irònic que va acabar perdent també aquest salvavides. La que molts aclamen ja com la millor novel·la de Barnes regala una escena final delicadíssima que anima a pensar que, malgrat tot, el soroll del temps no va aconseguir deixar sord a Xostakóvitx.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació