Somni Americà, o sobredosi de cristall?

Periscopi publica 'Bona sort' de Nickolas Butler, una història sobre límits, addiccions, i el poder de l’amistat traduïda per Marc Rubió.

Naia Terra

Naia Terra

Estudis Literaris, bibliotecària, lindy-hopper i boletaire.

Bona sort!, clama, esperançador, el títol de la nova novel·la de Nickolas Butler (Allentown, Pensilvània, 1979), publicada simultàniament en català per Periscopi i en castellà per Libros del Asteroide. I no podia ser una traducció més encertada de l’original anglès Godspeed.

Nickolas Butler / Fotografia de Martí Fradera

El repte que planteja l’argument de la novel·la és el següent: el Bart, el Teddy i el Cole, tres amics íntims i socis de la constructora de Wyoming (True Triangle), han rebut l’encàrrec d’acabar l’aixecament d’una casa enmig del no res, d’un edifici que és, en ell mateix, una fortuna: un petit palau de finestres immenses i els millors materials del mercat. Fins aquí, tot correcte.

Els problemes comencen quan els tres companys han d’enfrontar-se a aquest desafiament contra rellotge i amb un hivern de grans nevades trepitjant-los els talons. I és que la Gretchen, la dona que els hi ha fet l’encàrrec, no cessa de recordar-los constantment que si no enllesteixen la casa abans del dia de Nadal, no veuran ni un cèntim de la prima que els ha promès, i tots tres necessiten els diners. Què s’hi amaga darrera tota aquesta pressa absurda? Butler no ens ho revela fins el final. I com ens atrapa, i com devorem les pàgines per esbrinar-ho!

A partir d’aquí, el temps comença a minvar, i els tres amics fan l’impossible per mirar d’atrapar-lo, per intentar complir el termini. Fins i tot quan s’adonen que només se’n sortiran si treballen durant jornades de vint hores seguides i consumint tot tipus de substàncies que afecten el sistema nerviós per mantenir l’energia, els nois, cada vegada més atrapats entre l’ambició, la necessitat i el contracte, decideixen que val la pena no dormir, i inverteixen bona part del sou en la compra de la metamfetamina (droga que els fa embogir fins a destrossar nervis, vincles d’amistat, i els records de la vida tranquil·la que duien abans que tot s’accelerés). La temptació d’una vida retirada nedant en l’abundància econòmica a l’estil de Scrooge McDuck, el personatge d’oncle garrepa de Carl Barks, és massa forta.

Al llarg de tota la novel·la, doncs, ressona aquesta pregunta: val la pena enviar-ho tot a pastar fang per una bona suma? Els diners contribueixen realment a l’assoliment de la felicitat (si és que no es tracta d’un estat de trànsit)? Ah, no hi ha temps per donar-hi voltes! La metamfetamina ja corre i pica sota la pell i dins les venes, i l’escriptura s’excita, impedint-ne tota reflexió possible. Fins i tot Nickolas Butler, des de la posició d’autor, inclou majúscules, negretes, exclamacions i vocals a la novel·la, en un intent de contagiar el lector d’aquest èxtasi de cristall.

La pregunta sobre si el Somni Americà és una cosa tangible, real, tampoc desapareix en tot el llibre. “Amèrica és el millor país del món […] sempre que no et quedis sense diners”, diu el camell d’aquesta novel·la. Sentència que comporta, inevitablement, una reflexió sobre quina és la situació en què els (ens) situa. Encara que tinguis (tinguem) diners, segueix sent un bon lloc per viure-hi, Amèrica? I per què desitgem aquestes cases enormes, si tots acabem vivint en una interioritat estreta i esmunyedissa, en la soledat més profunda de nosaltres mateixos? Què pretenem aparentar, amb tota aquesta indumentària?

Mentre els tres amics segueixen fent l’impossible per complir aquest encàrrec que els està robant la salut física i mental, els lectors no podem evitar establir un lligam amb la darrera novel·la de Carmen María Machado, En la casa de los sueños (Anagrama, 2021), en tant que un altre exemple de construcció material que no acaba de respondre als desitjos d’aquest somni inabastable d’epicureisme enganyós. I és que el tema central radica en el mateix, en un intent de superació de les capacitats personals per tal de resistir davant les situacions de maltractament confiant en una recompensa, en un demà utòpic.

La diferència és, tan sols, el fet que, a Bona sort, el patiment que apareix no es troba dins del marc d’una relació amorosa (i encara menys, lèsbica), sinó en el posar el cos al límit sent-ne conscient, en tensar les relacions d’una amistat com les que ja no trobem avui en dia. I seguir pressionant-ne totes les carns, tots els lligams, records, fins que aquestes diuen prou i peten: adéu, món cruel! És precisament dels extrems, dels límits, de la desfiguració del cos, que parla el llibre. Les degradacions, la mort, la tristesa crònica venen després, i nosaltres no podem allunyar el nas d’entre les pàgines de la novel·la fins al final.

Com a mínim, Bona sort és una droga més saludable que la metamfetamina, i, de lluny, també més gratificant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació