Soc la pitjor persona del món

Si m’esteu llegint en aquest moment, heu de saber que esteu davant de la pitjor persona del món (o per no ser massa prepotent, una de les pitjors; podem posar per davant a Adolf Hitler, Charles Manson i la persona que va accionar el botó de la bomba atòmica; Stalin estaria així així, a un nivell similar).

Les raons que m’han portat a aquesta conclusió són diverses, però s’han concretat en els últims anys i, molt especialment, en els darrers quinze dies. Després d’una exposició habitual als mitjans de comunicació tinc el convenciment íntim que soc (no necessàriament en aquest ordre): suprematista, inculte, ric, populista, racista, “paleto” (per fer servir la paraula exacte), de poble i burgés (en el meu cas aquesta contradicció és possible), ingenu, xenòfob, tarat, cellajunt, colpista, delinqüent, (corrupte sembla ser que ja no està tant de moda, però diguem que ho soc per si de cas: aquestes coses s’acumulen), adoctrinador, reaccionari, paràsit, espia rus, maltractador de policies, sediciós (que no sé què vol dir exactament, però sona a cosa molt dolenta, o a delicte propi d’un altre segle), sectari, antieuropeista (que jo recordi vaig votar sí a la Unió Europea, però què sabré jo!), incitador a l’odi, excitador del feixisme, provincià (això ja ho era abans), insolidari (m’han dit tantes coses noves que quan em diuen això ja ho considero gairebé un afalac), còmplice de l’assassinat d’un home amb tirants amb la bandera espanyola, malalt mental, anormal (o infranormal, o paranormal, no ho tinc gaire clar), treballador de TV3 per compte aliena (això és gairebé el pitjor), especimen que s’hauria de desinfectar, persona que s’hauria d’exterminar, virus o gèrmen, assetjador, alt-right, no prou true-left, conspirador, mal cristià (de fet, no soc cristià, posem que soc mal agnòstic també, doncs), mal català, mal espanyol, incitador de la violència, mesquí, idiota, franquista, talibà i injuriós. Per no parlar de que no m’emociono quan juga la Roja. Només em falta ser terraplanista i inventor dels gintònics a 10 euros.

Normal que tingui l’autoestima tan baixa. Si li expliqués al meu psiquiatra em donaria per un cas impossible. És una sensació que em persegueix dia i nit, des de que em llevo fins que me’n vaig a dormir, cada vegada que fullejo un diari o ullo un mitjà de comunicació, i que accepto amb la mateixa resignació que un sparring rep els cops de puny, perquè és la seva feina o perquè és el que se suposa que li depara el destí.

El curiós és que jo recordo ser el mateix de sempre, no una persona particularment dolenta (potser de l’estil de posar menys fruita a la bàscula del súper quan en el moment de pesar-la, o travessar un semàfor en vermell tot i que un nen estigui mirant). Recordo pensar el mateix que pensava fa un temps, haver-hi arribat per inciativa pròpia i que ningú no m’hagués avisat que allò fos un perill públic. (Si tan dolent era, ja m’ho podien haver dit abans, no?)

Si Joan Sales visqués avui dia, probablement en lloc de dir allò de “Els catalans hem estat durant anys uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de ser imbècils”, diria “Els catalans durant anys hem estat uns imbècils, uns supremacistes, uns racistes, rics, populistes, cellajunts, colpistes, delinqüents, etc, etc”. El que no entenc és per què em diuen que no tinc seny gent que parla cridant, per què em diuen que no valoro les altres cultures gent que no coneix una altra cultura que la seva, per què m’acusen de menystenir altres idiomes gent que parla menys idiomes que jo, per què em diuen colpista els mateixos militars, per què em diuen supremacista gent que ha ressusictat de l’oblit la paraula xarnego o per què m’acusa de no ser demòcrata algú a qui no ha votat ningú. Son coses difícils d’entendre, però deu ser culpa meva. A les pel·lícules els dolents, a més de ser dolents, sempre son menys llestos que els bons, ja se sap.

No obstant, no puc evitar que de vegades em passi pel cap un pensament estrany. I si no fos veritat? I si no fos (no fóssim, perquè es veu que n’hi ha més) tan dolents com diuen? I si fos una persona normal, com les altres, amb el mateix dret que tothom a encertar o estar equivocada. I si tot fos una conxorxa o un pla concebut per desacreditar una idea, una opció política? Una manera d’esborrar el debat per aniquilació? Però llavors fullejo els diari i ullo els mitjans de comunicació i penso, un cop més, que desvario. Que, a més de la pitjor persona del mon, soc un malpensat (ja ho tenim, això, els dolents, clar). Només hi ha una cosa que em manté viva l’esperança de poder solucionar la meva anomalia: i és que, a banda d’imbècils, supremacistes, racistes, rics, populistes, cellajunts, colpistes, delinqüents, etc, etc, els catalans som molt pesats. I això no sempre és dolent.

Per cert, no descarto en els propers dies (just abans de les eleccions) llegir un titular d’El País que digui que també soc l’inventor dels gintònics a 10 euros. Potser això em posaria a la classificació per davant d’Adolf Hitler.