Si no t’agrada la solitud, vés a Nova York

L'Altra Editorial publica la traducció catalana de 'Mirar-nos de cara' de Vivian Gornick

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodisme i Humanitats. UPF

Tot i que l’estela de Trump i el fast food n’han ennuvolat una mica la imatge, Nova York ha estat històricament destinació d’artistes, escriptors i bohemis d’arreu del món que volen viure la humanitat en la seva màxima esplendor a la capital del món, aquella ciutat on el jove creador amb el talent encara per florir – creu que –  hi trobarà les aventures i el reconeixement que mereix. Alguns, n’han sortit corrents horroritzats per la seva bogeria, però d’altres només allà hi han trobat consol i respostes. Vivian Gornick forma part del segon grup: tant al duet Vincles ferotges – La dona singular i la ciutat (l’Altra, 2017) com al recull d’articles recentment publicat Mirar-nos de cara (l’Altra, 2019) l’autora narra el món observant-se a si mateixa com a dona en la ciutat que mai dorm.

Vivian Gornick
Vivian Gornick

Quan la Vivian Gornick va llegir El lament de Portnoy de Philip Roth per primera vegada, es va quedar en xoc per la claredat amb la qual l’escriptor va reflectir l’home i la seva relació amb el món. Tot i saber que es trobava davant d’una obra mestra, quan Gornick i Roth es van trobar en una festa, ella no va poder evitar xiuxiuejar-li: “No entens gens aquestes dones, no tens ni idea de com cony estan fetes, però jo sí… i algun dia escriuré sobre elles”. Pel seu estret lligam amb la segona onada feminista en efervescència als Estats Units dels anys 70 i 80, la seva manera d’afrontar aquesta tasca va prendre un caire combatiu: a l’inici de la seva carrera, Gornick va publicar un article controvertit titulat ‘Contra el matrimoni’, en el qual argumentava que l’únic motiu pel qual la gent es casa és per trobar en el matrimoni un consol emocional primari a la solitud del jo. Va prendre la determinació de lluitar contra aquesta solitud, que ella vinculava amb la noció de l’amor romàntic i la seva necessitat, i va decidir viure sola. Així mateix, es va involucrar en els cercles intel·lectuals feministes de l’època, en els quals va trobar confort en aquella sororitat cada cop més autoconscient.

Però la buidor existencial no té una fórmula màgica per desaparèixer i, com explica l’autora a Mirar-nos de cara, els cercles feministes es van començar a esquerdar. Sense el consol de l’amor romàntic ni de la comunitat afí, el pes de viure sola va començar a fer-se insuportable. Amb una lucidesa aclaparadora, Gornick arriba a la conclusió que l’amor, les amistats o qualsevol mena de relació humana no deixen de ser interessades o utilitàries, i gairebé mai pretenen ser un espai d’entesa o intimitat genuïnes. I davant d’aquesta realitat, que fa la buidor encara més evident, ella troba l’únic consol en l’efervescència de la ciutat.

Com feia a La dona singular i la ciutat, Mirar-nos de cara Gornick es converteix en una flâneuse contemporània: surt al carrer, passeja, observa i experimenta l’eclecticisme de la ciutat boja i intermitent, adonant-se només així que quan la solitud és col·lectiva deixa de sentir-se tan real. “Enlloc em sentia menys sola que quan estava sola al carrer”, diu, perquè enlloc hi ha tantes ànimes juntes cridant amb els ulls que elles també se senten soles, i que elles també hauran de tornar a un pis buit o als braços d’una parella que no coneixen.

De passejants, somniadors i observadors distanciats de la vida moderna n’hem tingut molts des de Baudelaire, però darrerament està creixent el nombre de veus que donen un nou matís a la vida a la ciutat. La darrera novel·la de Siri Hustvedt o les protagonistes de la sèrie d’HBO Girls exemplifiquen allò que la Vivian Gornick tracta d’explicar-nos amb la seva obra: que la vida a la gran ciutat, la supervivència a l’espai públic, la gestió de la solitud o la manera d’afrontar les relacions romàntiques o d’amistat han canviat enormement per les dones des que s’ha començat a vehicular un discurs que les té en compte. Les protagonistes d’aquestes obres, totes tres dones joves, intel·lectuals i feministes, es traslladen a Nova York per explotar la seva faceta literària i es troben barallant-se constantment per mantenir la coherència d’un discurs fàcil de dir i d’entendre però difícil de posar en pràctica quan entren en joc l’experiència i les contradiccions més profundes del jo.

El feminisme ens ha fet més conscients del món que ens envolta, i precisament per això les contradiccions de la vida han florit i, a la lluita per l’autonomia i l’autorealització, li han aparegut arestes. “Empodera’t”, diu el feminisme, “no confiïs en l’amor romàntic”, “estableix vincles sincers i d’intimitat amb les teves amistats, i només així et sentiràs feliç i plena”. Vivian Gornick, amb el seu passejar pels carrers de Nova York, evidencia que perseguir tot això, malgrat ser necessari, mai no servirà per redimir la solitud existencial de l’ésser humà. I en aquest nihilisme que sembla inevitable, és on Gornick sembla trobar-hi una escletxa d’esperança: “No podem vèncer la solitud, però almenys podem aprendre que no és fatal”, escriu a Mirar-nos de cara, i això només s’aconsegueix amb la ment en lluita constant per la lucidesa i amb la consciència del fracàs col·lectiu i compartit.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació