Tina Vallès conjuga el verb mirar amb els ulls del senyor Palomar

Aquest llibre surt d’un no, insisteix i aclareix Tina Vallès. L’escriptura es resisteix a la mort, i, en aquest cas, l’escriptora es nega que el desenllaç de Palomar, l’última novel·la d’Italo Calvino, acabi amb la mort del personatge homònim. Per aquest motiu, allargant l’alè de vida, Vallès redimensiona amb passió lectora el personatge d’un dels seus llibres preferits i el fa seu, el desterritorialitza i el fa parlar en català. El senyor Palomar és un flâneur que s’instal·la a Barcelona amb la seva família i passeja entotsolat, sense rumb, sense més pretensions que l’exploració cinètica, caminant intransitivament, però encuriosit com una Zazie dans le metro. 

A Tina Vallès només li ha calgut un calendari i un mapa per novel·lar El senyor Palomar a Barcelona (Anagrama). El temps és tan concret com l’espai: un any des de l’agost de 2019 fins al juliol de 2020, marcat com a mínim per les manifestacions independentistes a l’aeroport i l’inici del confinament amb dies de primavera “malaguanyadament radiants”. El mapa el dibuixa una morfologia urbana molt reconeixible a través dels escenaris arquetípics de Barcelona: la Sagrada Família, la Fundació Miró, el pont de Vallcarca, els focs artificials de la Mercè a Montjuïc, ”l’espectacle dels monopatins voladors” a la plaça del MACBA, etc. Tanmateix, el senyor Palomar, que aterra d’Itàlia i “necessita una nova ciutat per sentir-se el de sempre”, no projecta les seves sensacions amb la mirada superficial d’un turista tastaolletes amb presses. De to reflexiu i alhora desimbolt, la sèrie de relats que conformen aquesta novel·la adopten una forma relativament autònoma uns respecte als altres. És així com Calvino va anomenar “articoli-racconti” al format original del seu Palomar, pensat en un principi per a un mitjà periodístic per entregues. També Vallès, que va començar a publicar aquestes escenes en moviment al Time Out, ajunta en un sol volum aquests esbossos impressionistes on queda plasmat de forma rodona i concloent els détours del senyor Palomar, “que busca a les llibreries el que no està escrit”, mentre que “a l’església de Santa Maria del Mar hi vol veure el que no és visible”, apamar la fe. 

Malgrat la sinergia i la divagació tant física com mental, la inquietud de Palomar sembla buscar la calma d’una llar de foc i analitzar la inestabilitat caòtica d’una ciutat sense atenuar l’agitació dels carrers: “Dedica la resta del matí a mirar-ho tot ben quiet, perquè res es veu ben bé tal com és si s’està en moviment. Cal aturar-se per veure la ciutat en marxa”. El moviment, però, un cop declarada la pandèmia, serà relatiu i de caire més introspectiu, de manera que el senyor Palomar haurà d’improvisar plans alternatius, com ara preparar un pesto amb avellanes en lloc de pinyons, o bé una trobada màgica amb una granota entre nenúfars quan més tard pugui apropar-se als jardins de Verdaguer. 

Amb el transcurs dels mesos, els quals fan de frontera al llibre per assenyalar els inicis dels capítols, el senyor Palomar s’adaptarà al clima, s’inundarà dels canvis i, malgrat el pes de les dates, la narradora omniscient hi intercalarà reflexions atemporals, que ben sovint transcendeixen el marc barceloní.

Si la mirada del personatge és atenta i a estones lírica, la veu narradora és transitòria, propera i erràtica. Erràtica per errívola, sense que la incertesa vaga, en desplaçament, tingui res a veure amb l’error (ja Manuel Delgado es preguntava en un article fabulós ¿Por qué yerra quien yerra y errar es un error?). Un error o no, El senyor Palomar a Barcelona és un exercici mòbil d’autognosi ancorat en el misteri de l’esdevenir, en l’afany explorador i en el paisatge intrèpid, aquell personatge impossible d’abastar de forma completa.