El dolor és l’imperi més ric d’Amèrica

Patrick Radden Keefe consolida el seu talent per transformar treballs d’investigació en novel·les de no-ficció amb 'L’imperi del dolor. La història secreta de la dinastia Sackler', traduït per Ricard Gil a Periscopi

Després de l’èxit de No diguis res (Periscopi) publicat l’any passat, Patrick Radden Keefe consolida el seu talent per transformar treballs d’investigació en novel·les de no-ficció amb L’imperi del dolor. La història secreta de la dinastia Sackler, traduït per Ricard Gil també a Periscopi. Aquest cop el periodista nordamericà ha situat la seva lupa analítica en un cas que li és més proper geogràficament que els troubles d’Irlanda i l’IRA. En aquesta obra, Keefe, l’escriptor informat, passa factura a les tres generacions que conformen el clan Sackler, conegut per les seves contribucions filantròpiques a museus i a institucions acadèmiques. Ara bé, darrere d’aquesta solidaritat magnànima i darrere d’aquest nom de prestigi, s’hi amaga un cas d’avarícia compulsiva i corrupció encoberta pel sistema mèdic, que ha arruïnat la vida de milers de persones.

Patrick Radden Keefe
Patrick Radden Keefe. |

Amb moltes fonts al darrere i amb una prosa cristal·lina que sembla posar transparència i llum a tant secretisme empresarial, Keefe responsabilitza a aquesta família aparentment honrada d’haver provocat una crisi social sense precedents als Estats Units a través de l’OxyContin, l’analgèsic supervendes comercialitzat expansivament per Purdue Pharma, la principal empresa dels Sackler. Aquest opioide, al mateix temps que generava uns ingressos aproximats de trenta-cinc mil milions de dòlars, convertia a molts pacients en addictes de la seva cura, apropant-los així al consum d’altres drogues gairebé igual de potents com l’heroïna. Els agents de l’entorn Sackler, discrets i negligents, enalteixen el poder dels diners per sobre de la salut mentre busquen de totes les maneres possibles protegir la seva reputació, com si protegissin una arca de Noè en mig del diluvi de casos que els esquitxen per corrupció lucrativa.  

Keefe, doncs, divideix la seva obra en tres llibres. En el primer, titulat “El patriarca”, busca les arrels dels tripijocs maquiavèl·lics en la figura de l’Arthur Sackler, el pater familias, fill de la immigració europea que persegueix acomplir el somni americà. Obrirà el camí com un emprenedor pioner i adobarà el terreny perquè els seus germans Mortimer i Raymond triomfin còmodes en el món dels negocis farmacèutics. Keefe deixa al descobert unes pràctiques dubtosament ètiques que ja serveixen com a precedents, quan el primogènit Arthur recorre a un màrqueting invasiu, agressiu i hiperbòlic per tal de vendre el primerenc Valium més enllà de l’estrictament necessari. Aquest ús indiscriminat de la publicitat es pot lligar amb la falsa informació que donaven els prospectes de l’OxyContin, quan afirmaven que els efectes d’alleugeriment duraven dotze hores quan mai havia estat experimentat prèviament aquest fet en els laboratoris. A més, «el màrqueting de l’OxyContin es basava en una circularitat empírica: la companyia convencia els metges de la seguretat del fàrmac mitjançant uns textos escrits per metges pagats, finançats, per la companyia». Keefe, com un realista del segle XIX, dibuixa amb detalls i en profunditat un quadre panoràmic d’una nissaga opulent impulsada per la fam de lucre i la competició per l’exclusivitat de la patent d’OxyContin.

Al llarg d’aquesta narrativa periodística, Keefe es pregunta com un producte tan letal com aquest va rebre tan fàcilment l’aprovació còmplice de l’Administració de Fàrmacs i Aliments, l’òrgan encarregat de donar el vistiplau als medicaments. L’escriptor, però, no ha estat el primer a sorprendre’s de forma proactiva. Ja abans altres periodistes havien lligat els Sackler amb la crisi d’opioides: «El que fascinava a Barry Meier [l’autor de Pain Killer] era que estiguessin morint tantes persones, no només com a resultat d’un mercat clandestí de fàrmacs, sinó a causa d’un negoci que se suposava que era legítim, que generava milers de milions de dòlars i que operava des d’un edifici d’oficines elegant de Stamford». També va tenir (i està tenint, perquè aquest conflicte continua vigent) un paper clau la fotògrafa Nan Goldin, que, a part d’organitzar manifestacions i performances a museus cèntrics com al Louvre o al MoMA, coordina el grup d’activistes PAIN (‘Dolor’), les sigles de Prescription Addiction Intervention Now (‘Intervenció immediata en l’addicció receptada’).

«Entre el 2010 i el 2018, Purdue va enviar representants comercials a visitar metges que la companyia sabia que “estaven facilitant receptes mèdicament innecessàries”. Tot indicava que Purdue va pagar suborns a metges per animar-los a estendre més receptes, a una companyia de registres mèdics electrònics perquè creés una alerta digital que incités als metges a recomanar opioides en les visites amb els pacients». Tot i les evidències, davant dels litigis i de les cada cop més nombroses acusacions, Richard Sackler i companyia van actuar entre bastidors delictivament i en els jutjats s’han desentès fins ara sistemàticament del seu paper en la crisi d’opioides. Deixen, doncs, tota la responsabilitat en mans d’uns pacients que, en el seu abús d’OxyContin, suposadament no han fet cas de la preceptiva sanitària, fins al punt que «els arguments d’en Richard sobre l’OxyContin recordaven la postura llibertària d’un fabricant d’armes que insisteix que ell no té cap responsabilitat sobre les morts causades per armes de foc».

En definitiva, Keefe admet que «hi ha molts i bons llibres sobre la crisi d’opioides. La meva intenció, però, era explicar una història diferent, una saga sobre tres generacions d’una dinastia familiar i la manera com van canviar el món, una història d’ambició, filantropia, crim i impunitat, de corrupció de les institucions, de poder i avarícia»; i, amb un bon coneixement de causa, afegeix: «Em deixa parat la predisposició mercenària d’una certa raça d’advocats suposadament respectables a fer de lacais de tèrbols magnats». Només cal recordar, per últim, que en realitat L’imperi del dolor és un llibre inacabat, ja que el darrer capítol l’escriurà el lector del present, l’agent implicat en revertir aquesta impunitat, un cop tanqui el llibre i obri els ulls per afrontar, amb els noms corresponents, que hi ha «molta culpa per repartir». 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació