Set tipus d’ateisme

John Gray explica per què ateisme i religió són perfectament compatibles

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

“Si voleu entendre l’ateisme i la religió, heu d’abandonar la idea popular que són oposats”, diu John Gray, un dels filòsofs polítics contemporanis que millor escriu per al públic generalista. Si això sona estrany, és per una confusió terminològica imbricada amb els tòpics de la nostra tradició judeocristiana, en què la religió s’ha acabat associant a la idea del credo, fent equivaldre la religiositat a l’acceptació d’un seguit de premisses sobre com és el món. Gray desfà el malentès amb dues definicions precises: “Un ateu és qualsevol persona que no creu que una intel·ligència divina hagi dissenyat l’univers”, mentre que “la religió és un intent de trobar sentit als esdeveniments, no una teoria que intenti explicar l’univers”. De seguida queda clar com es pot ser un ateu religiós: ho és tothom qui busca un sentit al món en llocs diferents d’un Déu creador. En altres paraules, gairebé tots nosaltres.

Al seu nou llibre, Siete tipos de ateismo (Sexto Piso), Gray fa una taxonomia de les diferents respostes que ha donat la humanitat a la mort de Déu, sense vocació d’exhaustivitat acadèmica. Amb el sol fet de demostrar que hi ha molts ateismes i no un únic credo ateu, Gray ja aconsegueix il·lustrar la seva tesi: “El déu del monoteisme no va morir, només va sortir de l’escena durant un temps per tornar a aparèixer en forma d’humanitat: l’espècie humana es va vestir d’agent col·lectiu, perseguint la seva redempció a través de la història. Però, com el Déu del monoteisme, la humanitat és una obra de la imaginació. L’única realitat observable és l’animal humà múltiple, amb els seus objectius, valors i formes de vida contradictoris”. Dels cinc ateismes que proposa Gray, els 5 primers li desagraden, i els 2 últims desperten les seves simpaties.

1. Nou ateisme

Els coneixereu pel seu furor religiós contra la religió. El nou ateisme és un corrent amb consciència de ser-ho, els màxims representant del qual són el biòleg Richard Dawkins, l’escriptor Cristopher Hitchens, o e filòsof Daniel Dennet. Aquest ateisme es defineix per esgrimir la veritat científica contra el dogma religiós amb l’objectiu de salvar la humanitat dels efectes nocius que els credos tenen per al progrés moral. La seva debilitat fonamental és que no entén allò que ataca: tal com estableixen les definicions de Gray, la religiositat no pretén substituir la ciència, i ja Sant Agustí va dedicar centenars de pàgines a explicar que el Gènesi no s’ha d’entendre com una descripció literal de la creació, sinó al·legòrica. Els Nous Ateus ataquen una caricatura que mereix ser atacada, com ara els creacionistes que neguen que la terra tingui més de 6.000 anys, perquè això no es desprèn de la literalitat de la Bíblia. Però el cert és que la vasta majoria de creients no creuen això: en la història del pecat original, el cristià convencional no busca una descripció d’uns fets, sinó inspiració moral. Els Nous Ateus proposen acostar-se a l’ètica com si fos una disciplina científica, però això ja fa segles que s’ha provat impossible: no hi ha res en la manera com és el món que ens porti dels fets objectius a uns valors universals que no entrin mai en conflicte entre ells. Tal com explica Gray, ningú vol ser torturat, però cap instrument científic ens pot dir quin grau de llibertat hem de sacrificar en pro de la seguretat.

2. Humanisme secular

Aquest ateisme no creu ni en Déu ni en el paradís, però creu que la humanitat progressa inexorablement cap al paradís terrenal. Gray veu traces d’aquesta visió del món tant en el comunisme de Karl Marx com en el liberalisme de John Stuart Mill: la recerca de sentit deixa de dependre d’una entitat transcendent, però s’admet el mateix tipus d’història lineal que proposava el cristianisme. Si els antics grecs veien la història de la humanitat com un seguit de cicles, en què el que es guanyava durant una generació es podia perdre a la següent i res estava garantit, els humanistes troben evidències per tot arreu de la lenta però segura millora de les condicions de vida de l’ésser humà. Gray declara que això és simplement fals: “el coneixement no para de créixer, però no hi ha cap creixement paral·lel en ètica, política, filosofia o les arts. Els éssers humans no són més raonables del que han estat sempre. Els guanys en la civilització ocorren de tant en tant, però es perden al cap d’un temps”. Obligant-nos a considerar el nazisme, la guerra d’Iraq o l’Estat Islàmic, Gray troba evident que el progrés racional no va de la mà del progrés moral.

3. Racionalisme científic

Si el nou ateisme sospira per una ètica científica, el racionalisme científic busca dissoldre el problema de l’ètica amb les eines de l’evolució biològica o social. La versió més recent d’aquesta filosofia és la de gurus del futur com ara Ray Kurzweill o Yuval Noah Harari, que defensen que només el transhumanisme pot salvar-nos. Perfeccionant artificialment a l’ésser humà (enginyeria genètica, digitalització de la consciència, dopatge cognitiu, etc.), els cientificistes obliden, segons Gray, que “l’evolució ens pot ensenyar com s’han desenvolupat les tendències bones i dolentes de l’home: però, en ella mateixa, és incompetent per proporcionar-nos una raó segons la qual el que anomenem ‘bé’ avui és preferible al que anomenàvem ‘mal’ ahir”. Tornem a ser davant d’un cas de confusió entre fets i  valors: un homo deus producte de l’enginyeria genètica com el que somia Harari podria ser un dimoni si l’avaluem amb els nostres estàndards humans i, el que és més important: si el salt fos prou gran, no hi hauria manera de comparar el seu raonament moral amb el nostre.

4. Religions polítiques

Des de la Revolució Francesa fins al neoliberalisme, totes les ideologies polítiques s’han comportat com religions sense déus. Segons la definició de Gray, les ideologies serveixen per donar sentit a un flux d’esdeveniments altrament incoherent. A diferència de la ciència, que tal com s’ha comentat, no és una eina vàlida per a la recerca de valors morals, les ideologies són la màquina perfecta. La principal crítica que Gray fa a aquest tipus d’ateisme és que cada ideologia, igual que l’humanisme secular, confon una manera particular de veure el món amb l’única possible i necessària: “Les societats liberals no són plantilles per a un ordre polític universal, sinó per a instàncies d’una forma particular de vida”. Gray reconeix que l’existència sota el liberalisme és una de les més còmodes que hi ha, però assenyala les infinites hipocresies del sistema –com ara estats que signen els Drets Humans però els incompleixen cada dia- i, sobretot, la fragilitat d’unes doctrines suposadament irrenunciables: com demostren l’auge de l’autoritarisme o el fracàs per fer arrelar la democràcia liberal arreu del món, les ideologies polítiques són “locals, accidentals i mortals i, igual que les altres formes de vida que els éssers humans s’han donat a ells mateixos i després han acabat destruint”.

5. L’odi a Deú

Gray ens parla aquí del Marquès de Sade. En lloc de rebutjar el teisme com una il·lusió naïf, que és el que fan els nous ateus, els misoteistes consideren que la mateixa idea de Déu és dolenta i decideixen abraçar la crueltat i la criminalitat per tal de respondre a aquest mal. Aquesta forma d’ateisme es vol més amoral que immoral: a diferència de les anteriors, declara que abandona la recerca de sentit per complet i és el primer tipus que es veu a ell mateix com una expressió genuïnament nihilista, omplint el buit amb l’orgia de sexe, violència, i imaginació que proposa Sade a les seves obres. L’objecció de Gray és que, en realitat, aquesta visió del món és una mena de rebequeria: els valors suposadament amorals depenen d’una moralitat prèvia que cal subvertir. En aquest sentit, els odiosos de Déu són subsidiaris de la moralitat divina contra la qual branden uns antivalors per simple oposició, reproduint la recerca de sentit de la qual es mofen.

6. Materialisme sense progrés

La primera de les dues filosofies que sedueixen a Gray. Exemplificada per dos pensadors poc coneguts com George Santayana i Joseph Conrad, aquest ateisme s’oposa a l’odi a Déu perquè, en lloc d’anar a la contra de la necessitat de buscar sentit a la vida, l’accepta i, al mateix temps, reconeix que la recerca està condemnada el fracàs. A diferència dels ateismes religiosos, aquí no hi ha fe en el progrés, però en cap cas desesperació. En paraules de Santayana: “El món no és respectable; és mortal, turmentat, confós, enganyívol per sempre; però també està travessat de bellesa, d’amor, de guspires de coratge i riure; i en aquests l’esperit floreix tímidament, i lluita per la llum entre les espines.”

7. L’ateisme del silenci

Molt semblant a l’anterior, els referents amb els quals Gray culmina la seva exploració i per als quals reserva les millors paraules són Arthur Schopenhauer i Baruch Spinoza. La principal disparitat entre aquests pensadors i els materialistes sense progrés és que, mentre els primers creuen haver entès com funciona el món i arriben a una aprovació resignada però satisfeta, els ateus del silenci romanen escèptics fins al final i es malfien de la valoració positiva. Tant Schopenhauer com Spinoza opten per la via negativa, la idea que la naturalesa última de la realitat és impossible de comprendre i que el resultat ha de ser l’abandonament de la fe, per descomptat, però que el que ha d’ocupar el seu lloc és un silenci que es nega a pronunciar-se sobre el valor de l’existència. La salvació del que Gray anomena “Misticisme Ateu” s’assoleix quan s’accepten els límits del coneixement i s’incorpora la màxima wittgensteiniana, “Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació