Sergio Vila-Sanjuán destapa Albert Lladó

Sergio Vila-Sanjuán i Albert Lladó seran els propers escriptors ‘destapats’, aquest dijous 4 de desembre a la Biblioteca Nacional de Catalunya (19h). La conversa serà presentada per l’escriptora Llucia Ramis. Vila-Sanjuán acaba de publicar la peça teatral ‘El Club de la Escalera’ (Plataforma Editorial, 2014) i Lladó publica ‘La Mancha’ (Teatre Nacional de Catalunya, 2015), que s’estrenarà al TNC aquest proper mes de juny.

Tant Vila-Sanjuán com Lladó han triat el teatre per submergir-se literàriament en aquesta etapa actual. “Em rondava pel cap una història de la meva època adolescent, a la qual havia donat moltes voltes. En cert moment em vaig adonar que podia resoldre-la amb una estructura de confrontació entre dos personatges, en un àmbit tancat. Per això li vaig donar format teatral a El Club de la Escalera”, argumenta l’autor.

Per la seva banda, Albert Lladó explica que ha trobat en el teatre una estranya combinació de tot allò que li interessa. “Puc fer assaig amb un llenguatge poètic, puc elaborar discursos de pensament invertint en l’atmosfera; puc fer ficció sense deixar de donar voltes a allò que m’obsessiona, que és la idea de com s’articula la ciutat i la comunitat, les identitats obertes, els mecanismes actuals del poder, les formes de resistència, de control i de límit, l’automatisme del l’home contemporani, entre d’altres”, comenta. “Són temes que ja he tractat abans, en el relat, la novel·la o el periodisme, però que des del teatre em permeten la figura d’un triangle imbatible: misteri, precisió i consciència”.

Els records literaris primerencs solen ser importants en la vida d’un escriptor. Allà, sovint, s’hi troba un impuls, un refugi, uns instants de caliu o tendresa que defineixen un futur llunyà o proper. “Recordo la lectura dels llibres de la col·lecció Tria la teva pròpia aventura. Potser tenia nou o deu anys, i aquell objecte, tan petit, tan fràgil, es convertia en quelcom màgic, amb moltíssimes possibilitats. Més tard, en plena adolescència, un professor ens va passar textos de Cortázar i, d’alguna manera, tot i que les trames eren molt més complexes, suposava una continuació d’aquells llibres ja que, en molts casos, l’escriptor argentí proposa múltiples projectes de lectura. Molt més tard, ja a la Universitat, em va interessar molt Albert Camus, i la seva capacitat de resistència vers les inèrcies i les trampes de cada moment. La capacitat per detectar dogmatismes, també els propis. I, sobretot, la seva capacitat per combinar creació i pensament en una mateixa obra”, explica l’escriptor Albert Lladó.

“El primer record és l’edició de Les mil i una nits que una anciana tieta meva em va regalar per la primera comunió. Es tractava d’una edició abreujada, però no una edició infantil, i als meus nou o deu anyets em vaig veure submergit en un remolí d’adulteris i decapitacions, juntament amb històries meravelloses de genis enfadats, lladres astuts i princeses boniques i desdenyoses. Encara no m’he reposat de l’impacte”, confessa Sergio Vila-Sanjuán.

Sergio Vila Sanjuan | Foto Lisbeth Salas

L’endinsament en la piscina de la literatura, vindria més endavant. “Mai ha sigut una decisió conscient. He anat escrivint per pura insatisfacció. Primer escrius –relat, articulisme, novel·la, teatre- per un impuls difícilment explicable. Suposo que escrius per saber qui ets. Hi sents plaer, clar, en la construcció de mons, de metàfores, en la recreació d’atmosferes. Però immediatament després te n’adones que el resultat és, sempre, insuficient. Des de la idea que has tingut fins a l’execució, per molt obsessiu que siguis, sempre hi ha una escletxa, un petit fracàs. Però no és paralitzant, al contrari. T’obliga a seguir cercant possibilitats de llenguatge per cercar allò que volies explicar i que encara no ho has sabut fer del tot. Suposo que a això, a aquest conjunt de temptatives, li diem obra”, apunta Lladó.

Vila-Sanjuán, replica: “Em vaig dedicar a escriure molta narrativa entre els 15 i els 20 anys. Després ho vaig deixar, perquè no estava content amb el resultat, i em vaig consagrar amb caràcter monogràfic al periodisme. Als 50 he tornat a intentar-ho, amb resultats que m’han deixat moderadament satisfet: un parell de novel·les publicades, recuperant la memòria del meu avi i del meu pare”.

Vida i obra

“A mi el que més m’interessa de l’obra de Vila-Sanjuán (parlo ara de la seva obra de ficció, no dels assajos, que també m’han interessat des de fa anys) és la seva capacitat de fer ficció des de la memòria”, explica l’escriptor Albert Lladó. “Fa poc en David Trueba m’explicava que, quan era molt jove, Rafael Azona sempre li deia que, si volia escriure, desconfiés de la imaginació. Que sobretot estigués atent a la realitat. Al principi creus que crear és inventar des de zero, i després veus que no. Això en Vila-Sanjuán és claríssim. Ara que ha publicat teatre (El Club de la Escalera) semblaria que s’ha allunyat d’altres llibres seus. No, no és cert. El que fa és bussejar en la seva infantesa, en els records, per construir personatges, per a que l’artifici literari sigui més versemblant, més potent. És el mateix que fa, en realitat, en la seva primera novel·la, Una heredera de Barcelona, on parla del seu avui durant els anys 20. O a Estaba en el aire, la novel·la amb la que guanya el Premi Nadal i on parla del seu pare, publicista del anys 50. Sergio Vila-Sanjuán ha trigat en publicar ficció, i ho ha fet per quelcom importantíssim per a un bon escriptor: perquè abans ha decidit viure intensament”.

Vila-Sanjuán destaca de Lladó la seva formació filosòfica que aplica en l’àmbit del periodisme i el columnisme, tal com van fer abans Gaziel, D’Ors o Julián Marías i que “dota els seus textos d’una forta empremta conceptual”. Des del punt de vista narratiu, a Sanjuan li interessa “la visió màgica que Albert Lladó té de la ciutat, en la línia de l’André Breton de Nadja o el Cortázar de Rayuela”.

Sergio Vila-Sanjuán destaparà l’Albert Lladó aquest dijous (19h) a la Biblioteca Nacional de Catalunya, moderats per l’escriptora Llucia Ramis.