Ser o no ser, aquesta (no) és la qüestió

Colm Tóibín ha participat amb Jordi Nopca a les Converses a La Pedrera

Fugir i tornar amb Colm Tóibín al costat és sempre l’aventura més atrevida, sincera i senzilla. Corres el risc de desorientar-te i perdre el sentit de pertinença a un lloc, i percebre més l’estrany i allò aliè que no allò tan terrenal com la llar. Però què és casa? Existeix la possibilitat de sentir-te part activa d’un lloc? Si és així, és possible la tornada? 

L’escriptor irlandès explica a Jordi Nopca, periodista i també escriptor, que no creu en el sentiment d’ésser “ciutadans del món”. No sabem si Tóibín s’ha passat la vida fugint, però de moment, sembla que a l’auditori de La Pedrera s’hi sent bé. Podríem dir que està com al sofà de casa: eixancarrat, descansat, accessible i abordable des de tots els prismes mentre capitaneja instants de franquesa moral en un vespre a la ciutat que el va acollir gratament als setantes. Sembla que Toibín ha tornat al lloc que un dia sí que va ser casa seva i on va aconseguir deixar de despertar-se amb la pregunta “on carai sóc?”. 

L’acte que acull Tóibín i Nopca, que forma part del del cicle de Converses a La Pedrera, va adoptant els fonaments propis d’una entrevista; Nopca, seguidor evident i cultivat fins a l’arrel de l’autor irlandès, s’aferra fort al guió que duu entre les mans. Es tracta d’un guió que no vol oblidar camps que interpel·len la presència de Tóibín al món: la literatura, la filosofia, la (no) narració, l’homosexualitat, les mares i Irlanda. El background de la conversa no és res més que una forma molt senzilla del viure, que el novel·lista entoma com una fórmula fàcil per entrar i sortir del món. “Tu tornes a casa i et miren – des d’allò bo i dolent de la familiaritat – com si no haguessis estat enlloc”, reflexiona Tóibín. El reconegut escriptor aconsegueix llançar un missatge, segurament important, als espectadors que omplim mig auditori: “fora” és un bon lloc on pertànyer. 

“Fora” és també d’on van i vénen els personatges de ficció de les obres de Tóibín, que protagonitzen històries amb el “jo” com a predominant. La nostàlgia de les distàncies entre els altres i el jo, i entre la terra pròpia i la terra d’altri, es llegeix tant en els llavis de Tóibín com en les seves narracions. És el que passa amb Brooklyn (2010), fins avui el seu títol més mediàtic, que il·lustra la fugida i el retorn cap al lloc d’origen quan el mateix autor era incapaç d’imaginar què faria al cap d’un any. Tóibín hi reflecteix la seva etapa a la ciutat que mai dorm, on viu a l’ombra mentre comença a lidiar amb l’exili. Nova York és l’escenari d’una altra història trista de Tóibín, “però jo no sóc trist”, admet l’irlandès. De fet, malgrat una vida d’entrades i sortides, d’anades i vingudes, de ser i deixar de ser, ha estat allò que volia ser més que mai. 

I Tóibín no ha volgut ser mai un home trist. Ha volgut ser una persona integrada de tot allò bo i pitjor d’Irlanda, Nova York i Barcelona. Així doncs, és evident que ha plogut i molt a la vida de Tóibín, ja sigui per haver anat en un internat catòlic, per haver estat víctima de tanta monotonia irlandesa o per patir un càncer. Mentre la pluja ha anat mullant passatges de vida, Tóibín ha après que entre tanta monotonia Irlanda ha tingut bons narradors que l’han dut a ser el Tóibín d’arreu. “Mai se m’hauria acudit llegir un autor irlandès, jo era un d’aquells kafkians, ja que m’entusiasmava l’idea de llegir llibres on no hi hagués pluges ni catolicisme”, diu Tóibín, però tenir Franz Kafka tan a prop és perillós, sobretot per un nano de quinze anys. La literatura kafkiana és com la Barcelona que el va acollir un trienni dels setanta: una escletxa per sortir d’un món enclaustrat fidel a un cosmos canònic, regit per les normes d’uns temps que començaven a esquerdar-se amb la contracultura.

L’ímpetu de Tóibín i la prudència de Nopca entren en un joc que els empeny a retroalimentar-se en aquesta conversa. El paper roman fidel a les mans de Nopca, podríem dir que gairebé és un mirall del rol adoptat pel periodista, obligat a atenuar l’admiració que sent per Tóibín i a exaltar la pròpia professionalitat. Però Tóibín sentencia que la pàgina no és ni ha de ser un mirall: “com més pensis en el què faràs, menys autoparòdia aconseguiràs”. No hi ha dubte que Tóibín ens està dient que els novel·listes no han de pensar; prefereix que els mogui l’emoció. Des del meu parer, el negoci d’escriure uns sentiments està mancat de tot ritme, i Tóibín, des de fora, dispara la veritat d’aquesta literatura, fidel als fets i compromesa amb els seus protagonistes principals i secundaris. Les paraules de l’escriptor irlandès no em poden traslladar més que cap al periodisme de la veritat. Per escriure, l’emoció ens ha d’arrossegar, i per això el que cal és sentir i també arrelar, arrelar a Barcelona, Irlanda, Nova York o on sigui. En la desmesura de Tóibín és palpable un punt del proverbi àrab “els gossos lladren, però la caravana avança”. Tóibín ens ha ensenyat que el pes de món no ens ha d’esclafar. Per això ens recorda que tot el que escriu és cert.

Tot i dir-nos que un escriptor no ha de rumiar gaire, Tóibín ha pensat força. El seu pensament ha estat treballat a partir de la literatura irlandesa dels segles XIX i XX i la prosa de Henry James. Sobretot, s’ha fixat en sobre com (no) apareixen les mares en tota aquesta narrativa. “El meu pare va morir quan tenia dotze anys i jo vaig connectar molt amb la mare, ens vam apropar i vaig aprendre a llegir-la”, explica Tóibín a una audiència multicultural en una de les ciutats més cosmopolites d’Europa. La “mare” és un dels personatges centrals a les narracions de Tóibín, especialment a l’antologia dels seus relats Mares i fills (2019), que sempre l’han permès tornar a l’arrel. La mare, com Nora Webster (2016), és un amor llarg, d’aquells amors revolucionaris, que sempre ens ensenya que estimar és una bona feina. “La mare és sempre a dalt intentant canviar-se l’abric amb la tieta, mentre a baix hi ha els homes comentant el gol del minut 87 del partit”; a en Tóibín nen sempre li ha interessat molt més ser a dalt amb aquelles veus obertes i properes, que a baix desubicat en un silenci avorrit. Els pares, en canvi, són perillosos de conèixer, o almenys així ho titula el seu darrer assaig.

És així com Tóibín es va despullant davant d’un públic que ha vingut a explorar el perfil més personal de l’escriptor. És així també com Tóibín compleix amb l’objectiu del públic. És així com Tóibín ens confessa que escriure és l’art de superar el ressentiment. És així com Tóibín, des del seu carisma però també atenció permanent, no s’oblida de donar l’enhorabona a Nopca, que acaba de ser pare. 

No obstant això, Barcelona ha estat un dels millors telons de fons per a Tóibín, la ciutat que, precisament, li ha regalat un camí plàcid a l’homosexualitat més amable i salvatge i n’ha despertat el més sentit estil eròtic i melancòlic. Tot i això, la fugacitat d’uns temps folls no li han encegat mai la vista per veure que la catalanitat dels anys vuitanta ha estat “progressivament catalana”. Tóibín va tornar a Barcelona als noranta per retre-li un homenatge amb l’obra Homenatge a Barcelona (1990) on ja escrivia que “a Catalunya tot seguia tractant-se d’una qüestió política: amb la política s’afaiçonava tot”. De l’art a la religió, de la religió al futbol… Amb el català inesperat, mig irlanditzat, mig americanitzat, que sorprèn constantment en el discurs, Tóibín ens diu que “potser Catalunya no ha canviat tant”, però la segueix estimant igual que amb vint, quaranta o seixanta-quatre anys. 

El periodista i escriptor d’Ennescorthy sembla entossudit i alhora encantat en aquest petit reducte de la Casa Milà: ell avui és a casa. La majoria de l’auditori corre al seu darrere amb les seves obres a les mans: més enllà d¡una dedicatòria, busquen aquella conversa, ara sí, de tu a tu, que defugi d’un qüestionari preparat i, com a contrapartida, s’emmiralli amb la naturalitat i la quotidianitat dels que no en sabem tant. És així com Tóibín, sense semblar que vulgui aixecar-se de la cadira que el converteix en l’amic de tots i totes, s’autoretrata a la Pedrera per a la posteritat dels temps que han de venir. Temps que es veuen empesos a prendre com a banda sonora El Matrimoni Arnolfini dels Amics de les Arts, que amb Tóibín ens cantarien que “hi ha més coses que tinc clares amb tots aquests anar i venir” i que “tornar sempre és la millor part de l’aventura”. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació