Sense dolor no hauríem estimat

“Sense el dolor / mai no hauríem pogut estimar així”

Vet aquí els versos amb què Joan Margarit tanca l’obra, com si ja fossin la conclusió definitiva d’una vida de reflexió existencial a través de l’art poètica. L’amor i el dolor: el parell de contraris que existeixen l’un com a contrapès de l’altre, els dos extrems de l’estri que calcula l’estructura de totes les coses. No són precisament pocs ni insubstancials els pensaments i els sentiments de què ha anat deixant constància, des de Els primers freds,per intentar abstreure’ls dels efectes anorreadors de l’oblit. Avesat a antologitzar des de la joventut els seus poetes preferits ell mateix, aquest cop no ho fa, diu a l’epíleg, ni per admiració ni per necessitat de consol, sinó perquè creu que ha arribat l’hora de mirar-se al mirall. Què hi ha vist, al mirall, Joan Margarit de Joan Margarit? Els cent-tretze poemes que ha reunit a Sense dolor no hauríem estimat, «l’antologia més difícil».

Que la vida és un complet i absolut desordre, això, Margarit ho coneix ben bé, però l’arquitecte va persuadir el poeta que, enfront d’aquest caos mundà, la poesia podia servir-li per construir un major ordre si més no dins l’ànima. «Hi ha un dia –contava a l’epíleg de Es perd el senyal–que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records.» Misteris com el de la mort que l’assaltà fins a tres vegades en el mateix vagó, les intrigues familiars, la brutalitat de la guerra, la immensitat blava de la mar, el gaudi de la música, el plaer per la pintura, la passió per l’arquitectura, el verb dels grans poetes, aquella illa atlàntica… Per a Margarit, no val la brutícia de la memòria espontània, no val disposar les paraules sense haver-ne mesurat amb total precisió l’abast, la necessitat, la pertinença, perquè, segons ell, la bona poesia està feta de dues coses: de concisió i d’exactitud; la resta és sobrer i cal desfer-se’n sense mirar-s’hi gens.

En realitat, l’alquimista Margarit sap, però, que hi ha coses de què mai no podria prescindir per més que s’hi posàs, coses sense les quals la paraula esdevendria un exercici absurd, inútil, i per això té clar que la seva poesia és, sobretot, el compromís amb els lectors: «Mentre escrivia Estació de França –deia al pròleg d’aquest seu llibre– […] vaig ser conscient que el que feia en escriure un poema era, abans que res, buscar els universals del meu passat. Tothom és molt semblant, per això un artista pot commoure algú llunyà que no coneix.» El lector universal, aquell qui, com Margarit, rebusca entre la poesia traces de l’essència de la condició humana, també, doncs, ha estat antologitzat a Sense dolor no hauríem estimat; a qui, sinó, podria haver-se referit amb aquest nosaltres del títol? La seva poesia, o és col·lectiva o és silenci i oblit. És per aquest motiu que, avui, tots celebram el 82è aniversari de Joan Margarit amb Sense dolor no hauríem estimat. Ell creu que, a la seva poesia «ja no li deuen quedar gaires incorporacions futures», però, essent honestos, els lectors difícilment podríem imaginar un futur en què no hi fos ell. Tenim la certesa i el consol que Joan Margarit sobreviurà Joan Margarit.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.