“Sempre és tard”: entre la fosca i la paraula

La poeta valenciana Maria Josep Escrivà publica Sempre és tard (Proa), poemari guardonat pel premi Miquel de Palol 2020. Es tracta del seu sisè llibre de poesia, que arriba precedit per Serena barca (premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2017) i Flors a casa (premi Jocs Florals de Barcelona 2007).

Sempre és tard està dividit en dues parts, travessades per versos singulars, per mitjà de les quals Escrivà recorre el camí de la vida humana en un procés introspectiu que aprofundeix en la foscor del crepuscle de l’ànima, tot cercant-se a si mateixa amb la paraula. Moguda pel cuc que la rosega per dins i que el primer poema, Llindar, ens presenta, se submergeix uns cops fins al fons de la bassa, en cerca d’allò que sempre se li escapa, mentre que d’altres roman a la superfície, que l’emmiralla.

Però a la bassa només hi queden els somnis morts i el cuc en el seu interior segueix rosegant. Sembla que el dolor la persegueix a tot arreu i dins seu s’entrellaça sovint amb el desig. La vida la mou el delit, però darrere sempre ve el dolor. El dolor, l’absència i els sentiments marquen el camí de la vida i sembla que la situen en un no-res, en la “latitud zero” on no s’és res.

De vegades, però, aquests sentiments poden arribar a ser massa i aleshores, escriu Escrivà a ‘Cucut’, valdria més ser com “el cant/ nu del cucut”, o bé “pedra indolent en els sembrats”, tal com confessa a ‘El dolor i les pedres’. L’anhel d’una vida indolent i tranquil·la la rosega per dins, unint-se al cuc que des de fa temps la turmenta, però el temps continua corrent davant d’ella, prenent-li la vida segon a segon. Com enfrontar aquesta veritat?

La poeta troba la resposta al poema ‘Obstacles’. En ell, l’anhel d’escriure es confon amb el dolor del no fer-ho. Tanmateix, el desig roman, per molt que el temps voli i “punxen a la pell/ agulles de tristor”. “Les coses/ són com són” cita la dita popular, però el desig és per ella l’única font de llibertat. Per molt dolor que l’acompanyi, en ell troba el motiu de la vida i a ell s’aferra. “Viure contra pronòstic” és el seu consell, “només jo sóc obstacle decisiu”. I és en la poesia i en la paraula on troba la força i el mitjà per lluitar contra el temps i mantenir el desig. “És en els mots / que el meu món se m’ordena” i només per mitjà d’ells es fa rellevant allò que es troba en el no-res.

La segona part, titulada ‘Dins la fosca’, comença amb vuit peces de prosa poètica breu, seguides per disset poemes dividits per tres versos singulars corresponentment. En ella, reprèn temes ja esmentats en la primera part i aprofundeix més cap al fons de la bassa, fins a emergir de nou a la superfície al final del poemari, o tocar fons, tot depèn del lector.

L’anhel d’una vida tranquil·la roman encara i en el primer escrit, titulat ‘Senglar’ es pregunta com seria intercanviar-se per un senglar i descansar d’ella mateixa per un instant. Tant de bo “buidar-se de tot” i aprendre a escoltar el cant de les merles del que parla al poema ‘El cant de les merles’. A ‘Ataràxia’ tracta de nou del desig d’una vida despreocupada, però no és més que un somni i, mentrestant, el cuc continua fent de les seves. Però, què és aquest cuc? L’última de les proses poètiques, ‘El cuc’, pot contenir la resposta. El cuc la rosega i li dol, però alhora ella és el cuc. Cal aprendre a viure amb el dolor, inseparable de la vida, doncs, abans que ser un “cuc sense ànima”.

La vida pesa com una llosa i el pas del temps es mostra impertorbable. “Passa la vida/ igual que el tall d’una navalla, tebi/ com un pètal de rosa” descriu a ‘In itinere‘, i les ganes d’escriure cremen en el seu interior amb una flama més viva que mai. “Sempre és tard”  i, tanmateix, el desig l’omple, la paraula la crida. Aquest és el crit de la poesia, el de la vida, “el crit i l’anhel/ de donar forma al món i revelar-lo/ en el poema” del qual parla a “El crit”, per molt difícil que sigui travessar la foscor amb ell. Cal intentar-ho.

“Sempre és tard”, és cert, i per això la vida transcorre en “un ser en el no”. Però com viure així, fora del temps, amb el dolor etern que acompanya el desig i amb el cuc que rosega dia i nit dins nostre? Com recuperar la vida que s’escapa i el temps que s’escorre entre els dits? Escrivà troba la resposta en la poesia, que li proporciona l’equilibri necessari entre “l’engany i la certesa. / El plany, la consciència”, que menciona en l’últim poema: ‘Mirall en el mirall’. Tanca el poemari un únic vers: “I l’únic lloc on mai no és tard és el poema.”

Maria Josep Escrivà presenta al lector un poemari íntim ple de metàfores naturals i lluminoses en un viatge introspectiu.

De l’obra, cal afegir, destaca la sèrie poètica ‘Pati d’hivern’, formada per quatre poemes escrits entre 2016 i 2019. A més, és necessari mencionar els poemes ‘Malafí’ i ‘Els polps’, pertanyents a la segona part, que s’allunyen una mica de la resta pel seu context de caràcter més social. El primer tracta de l’intent de fugida dels moriscos pel decret reial que els expulsava del Regne de València i conté fragments dels documents en qüestió. El títol fa referència al barranc prop del qual van ser massacrats en una de les últimes batalles. Pel que fa al segon, es tracta d’un poema que per mitjà de la imatge dels polps pretén conscienciar i recordar la vida perduda de milers de persones a les aigües del Mediterrani els últims anys.

A les últimes pàgines s’hi troba un apartat especial dedicat a notes, reconeixements, deutes i agraïments que permet comprendre millor el context de la redacció de certs poemes o aspectes varis del poemari, com el grau de participació d’altres poetes o l’origen de les cites que sovint encapçalen els poemes.

En definitiva, Maria Josep Escrivà presenta al lector un poemari íntim ple de metàfores naturals i lluminoses amb la pretensió que l’acompanyem en un viatge introspectiu fins a l’interior de la seva ànima, adolorida i alhora anhelant, viva i amb una humanitat més plena que mai. El seu llenguatge, clar i encisador, ric en imatges i en colors, revesteix els versos amb sinceritat i, com una heura enfiladissa, construeix el camí, cada cop més fosc i profund, pel qual passarà el lector, fins a ressorgir a la llum del dia. Les seves descripcions pinten amb èxit el paisatge de la consciència i gairebé semblaria que les abundants referències a tota mena d’elements naturals mouen a la mateixa naturalesa a aixecar-se del seu ensopiment per fer-nos costat en aquest viatge.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.