Sebastià Portell i els cossos líquids

No crec que exageri si dic que Sebastià Portell és una de les millors notícies que ha rebut, aquests darrers anys, la literatura catalana.

Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Gestor cultural i escriptor. Doctorand per la Universitat de Chicago.

No crec que exageri si dic que Sebastià Portell és una de les millors notícies que ha rebut, aquests darrers anys, la literatura catalana.

La seva figura reuneix condicionants essencials per convertir-se en una personalitat de gran magnitud: l’energia desbordant de la joventut (va néixer l’any 1992 a Ses Salines), idees fructíferes i originals, una veu narrativa pròpia, i al mateix temps ben acompanyada per un grup selecte de pares literaris, fruit de lectures intel·ligents i ben digerides. A El dia que va morir David Bowie (LaBreu, 2016), Portell ens va regalar una mena de flux de consciència trepidant que es projectava, des de la sala d’espera d’un hospital, per la Barcelona del cruising, del Grindr i de les mamades anònimes en lavabos de discoteca per acabar constituint-se en una reflexió articulada sobre la vida inestable i precària de les noves generacions urbanes. Dos anys i escaig després arriba Ariel i els cossos, el seu nou llibre (Empúries, 2019), una novel·la-díptic que orbita al voltant de la figura, enigmàtica i ambivalent, d’Ariel.

Ariel és un ésser fascinant, que va més enllà dels binarismes de gènere. No és ni home ni dona, i no pot definir-se amb el lèxic que culturalment ens ha estat atorgat. La seva edat, també, no es pot mesurar amb els paràmetres convencionals: Ariel escapa el pas del temps crononormatiu. “[E]l que sóc va més enllà d’una paraula que m’estreny”, ens diu, en un moment de la novel·la, i potser, amb aquesta manera succinta de definir-se, a través d’un més enllà, de la insuficiència del llenguatge i de la mirada normativa, ja n’hi ha prou.

Tanmateix, alguns personatges tenen la necessitat de definir-lo, de capturar-lo. A la primera part de la novel·la, Eugeni mira d’entendre què és Ariel, a través d’una llista incansable d’imatges, accions i metàfores. L’acumulació de coses que “Ariel és”, segons Eugeni, acaba dibuixant-nos una figura fugissera, un cos líquid, que Eugeni llegeix com a masculí, i que David, a la segona part de la novel·la, interpreta com a femení. I Ariel, conscient que la mirada humana acostuma a estar limitada per aquests binarismes absurds, deixa que els seus dos amants pensin el que vulguin. Però des de la perspectiva que ens dona la pàgina, nosaltres, lectors, aprenem a veure’l més enllà d’aquestes constriccions. En aquest sentit (i en d’altres), Ariel i els cossos és una novel·la plenament queer.

Els ecos de diverses veus literàries ressonen a Ariel i els cossos, si sabem parar l’orella. El més clar de tots és el de l’Orlando de Virginia Woolf, un altre personatge que transcendeix el paradigma d’allò purament masculí i femení – i que també va més enllà de les constriccions del temps en què ens ha tocat néixer. Hi ha altres veus, però, més enllà de la de Woolf: Sebastià Portell és un jove a qui li agrada envoltar-se de bones companyies, com ja vam observar en la magnífica compilació de poesia LGBTQ catalana Amors sense casa (Angle Editorial, 2018), de la qual ell en va ser curador. Veus que ressonen, tímidament de vegades, a Ariel i els cossos. En aquest cas, em limitaré a dir que Portell és un digníssim fill de dos pares literaris, també mallorquins i també queer: Blai Bonet (aquells nens que descobreixen el mal a la segona part del llibre) i Biel Mesquida, i que aquest ADN es pot llegir, a estones, a la novel·la. I quin plaer trobar un text com aquest, que sap incrustar-se en una tradició i al mateix temps sap trobar una veu nova i diferent!

Què és, Ariel i els cossos? Una novel·la? Podríem dir que sí, si mirem de definir-la de manera ortodoxa. Un díptic que ens permet desxifrar, no sense la precarietat d’una mirada limitada, la figura líquida d’Ariel i dels amants que l’envolten en aquests dos moments d’una vida que s’allarga més enllà de les pàgines del relat. Portell, però, ha anat més enllà de les pautes del gènere novel·lístic: el tapís asimètric i singular que ha sabut teixir apedaça enregistraments, apunts, cartes enviades i no enviades, i relat tradicional. Mitjançant la promiscuïtat de tècniques narratives, l’autor sembla dir-nos que, si el volem veure, a Ariel no se l’ha de mirar amb una mirada convencional, sinó a través de la pista, de la insinuació, de la mutabilitat, de la transició constant. Més enllà de la geografia, dels noms i del temps. Més enllà de la individualitat estàtica –per això, potser, els “cossos”, en plural, del títol. “Diuen que m’habiti i jo només em puc evitar”, escriu Ariel en un altre moment del llibre. I la novel·la que en surt és, precisament, això: un evitar constant, que flueix perquè és líquida i perquè es basteix sobre les bases d’aquest personatge fascinant, i que fa flaire de llibre important. D’aquells llibres que t’ensenyen a mirar diferent, des d’uns altres punts de vista, cap a uns altres universos.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar d’aquest llibre. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a subscriptors@nuvol.com.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació