Sebastià Perelló i el most de lletra

Era un vespre de l’any 2016 quan vaig veure en Sebastià Perelló per primer cop, a Club Editor. Acabava de publicar Veus al ras, la novel·la que va guanyar el Premi de la Crítica Catalana. Hi havia copes i mitges llums i ell, reclinat en un reposabraços, foscvestit, elegant, sigil·lós. Un misteri. Quan el van fer parlar, es va posar bé les ulleres, va treure un feix de papers i va llegir. Recordo el gest d’aquell discurs com una revel·lació. D’entrada, que el dugués escrit em va fer pensar en una mena de timidesa desvergonyida. Però Perelló havia escrit un text lent, que no calm, mesurat, curosíssim. Era tot most de lletra, i emborratxava. Com els seus llibres. I vaig entendre que dur el discurs volgudament imprès no era un escut, sinó una proclama. La proclama a favor de la literatura ben escrita, pensada molt a pleret. Perelló com el científic rere el broc del microscopi, fent la tria de cada paraula amb una precisió sense fissures, treballant per l’excel·lència.

Aquell discurs d’arran de full n’esdevenia el símbol. Contra la literatura parlada, visceral, que ara està en voga. Aquesta recerca de l’excel·lència, tan carneriana, “no puc respondre a l’excel·lència sinó amb exigència” −havia dit, si fa no fa, Carner a Rodoreda en llegir els poemes de l’escriptora−, és, més que mai, a La mar rodona. En què l’atenció per la llengua, pel pes exacte de cada mot, per fer escurçar la distància al màxim entre allò que es diu i allò que es vol dir, hi és. I és, com a mínim, commovedora.

Club Editor torna a publicar l’autor amb aquesta novel·la-tríptic que pren el títol del vers del Príncep dels Poetes: ¿Só jo, mirant, qui fa la mar rodona? Una mar que Perelló arrodoneix enmig d’una Mallorca explicada en tres temps: la guerra, els anys setanta i el nou mil·lenni. Una novel·la en què el murmuri del pensament, el paisatge i el record són fets, sobretot, d’entranya dolça de lletra. La mar rodona ve ara que l’estiu se’n va. I és, així, una mar de tardor. Una mar tèrbola, que quieteja, farcida de reflexió. A vegades, estranyament, el mediterrani esdevé grisenc, profund, i fa pensar en aquelles novel·les nòrdiques en què tot el que passa no es diu. Perelló hi va, però, cap a les coses no dites, per a dir-les i ofrenar-les, com un secret, a poc a poc, rebel·lat.

Llegir Perelló és obrir una magrana. I treure’n els granets un per un. I sentir-ne l’esclat en el rosec, amb la llavor, duríssima, al fons.

Llegir Perelló és obrir una magrana. I treure’n els granets un per un. I sentir-ne l’esclat en el rosec, amb la llavor, duríssima, al fons. I l’obrim, a La mar rodona, al costat de veus narradores que parlen deliberadament des de la memòria, des del record. I és una memòria que es teixeix amb sensacions més que no amb paraules. Ara, però, n’hi posa, de paraules, i n’hi posa moltes, moltíssimes, perquè explica coses que no tenen nom. I perquè és des d’aquestes coses sense nom que la vida s’explica. I gosaria dir que aquesta és, de fet, la intenció latent de l’autor: dir la vida. Minuciosament, dir la vida. Més enllà dels tres contextos històrics, més enllà de les fronteres blavisses de l’illa.

I és que, com ja passava a Veus al ras, qui llegeix Perelló té la impressió d’haver entrat en un laboratori i de ser a davant d’un entomòleg, que sent una empatia prudent i respectuosa per les bestioles humanes que observa i descriu. I que les observa, en aquesta novel·la, en tres moments històrics diferents, des dels canvis salvatges patits a Mallorca, que és on viuen aquestes bestioles que estudia. Encara que això ens podria fer pensar que vol fer un retrat cronològic −que hi és, i que sangglaça− la càrrega humana és tan potent que hi ha una lectura superior que plana a damunt de la històrica: és com si volgués demostrar, fent servir la forma de novel·la-tríptic, la pervivència dels hàbits humans. I de sensacions contínues, també cícliques, heretades al llarg dels anys, de les centúries, dels mil·lennis. Com una herència sensorial, que ens arriba, de lluny molt lluny, potser, a través de les paraules: “Perquè les paraules no són de ningú però ja te les han encolomades”.

Perelló, a La mar rodona, s’arrenglera, amb una veu molt personal, a la lleixa dels llibres que parlen de la guerra des del silenci, des de la rereguarda, des de la polpa de casa. La guerra a la butxaca del davantal, la guerra com el papalló nocturn que alça el vol en el silenci, i esglaia. La guerra de què parlen, també, fent un repàs a la llibreria de Club Editor, Aurora Bertrana o Mercè Rodoreda, en alguns passatges dels llibres que tots sabem. En aquesta descripció de la guerra des de la trinxera callada, Perelló fa estudis precisos de certs conceptes, empolainats de lletra ben dita. Per exemple, parla de la jerarquia social, amalgamada amb els personatges de poble, que apareixen, a l’endemig de la reflexió, com cares blanques. Cadascun amb la seva història de vida, amb la seva solitud compartida.

Hi ha, també, com una constant, una anàlisi detalladíssima de l’apatia i del tedi, i de tot allò que passa quan sembla que res no passi, des del llenguatge somort de la quietud. Per a fer-ho fa servir, sovint, la mort i la vetlla. “De vegades els morts pareix que fingeixen, que actuen per als vius, que ens graten les emocions des d’aquesta impassibilitat informe i inerta de no estar per a res ni per a ningú, malgirbats i desdenyosos.” I ens fa seure, a les darreres pàgines del llibre, en un hall d’hotel. Que és un passadís d’observació i d’introspecció alhora. I la petjada barroera del turisme a Mallorca de les darreres dècades és, tot d’una, un escenari perfecte, grotesc, de mentides i veritats amagades rere els botons relluents dels grums. D’hotels que es tornen cases, de cases que sempre han estat com hotels. I és reflexió Perelló en espiral constant, fins al final.

Perelló escriu, a través de les seves novel·les, i després de La mar rodona em sembla que ja es pot dir, el retaule literari d’una gran novel·la humana. I així, tot s’ajunta i es dóna la mà, fent un camí circular, com l’illa, com la mar rodona, com la vida. Amb tots els seus tatuatges.