Santes i putes

Quan la Madonna va treure l’àlbum Like a virgin, la gent li preguntava si a la foto de la coberta ella representava la verge o la puta. No era una pregunta gratuïta, perquè l’arquetip freudià santa – puta ha calat al nostre imaginari fins al punt que la barreja dels dos personatges fos capaç de dur uns quants cervells al curtcircuit. Aquesta dicotomia es remunta a les figures femenines del cristianisme: Eva (la puta) i Maria (la santa). Però la Madonna no va ser la primera a jugar a barrejar-les: Les santes putes del desert, un recull de quatre hagiografies a cura de Sergi Grau i editat per Adesiara, repassa les vides de quatre prostitutes que van iniciar-se en l’ascetisme del cristianisme incipient. Són històries de conversió de putes a santes, però també un testimoni de com els primers cristians concebien la dona, el cos, el sexe i la bellesa.

La dicotomia santa-puta beu del dualisme entre ànima i cos. El primer cristianisme, influït pel neoplatonisme, va popularitzar una moral especialment fèrria pel que fa al menyspreu del cos, el qual calia maltractar fins a les màximes conseqüències. Aquest desdeny contra tot allò que tingués a veure amb la cura del cos implicava el menjar, la higiene i, evidentment, el sexe. Els primers Pares de l’Església van considerar el sexe com una passió capaç d’originar el mal i, per tant, incloure el pecat al món. Això va coincidir amb l’auge de l’anacoretisme, que és la retirada dels cristians al desert per fugir de les temptacions del cos. Les Mares del desert protagonistes del llibre, deixebles de Maria Magdalena, són el màxim exponent de tot això, perquè han deixat enrere vides centrades en el sexe (val a dir que només dues són pròpiament prostitutes). Explica Grau que, en aquell context, “el model últim de l’ascetisme era una puta perquè era el tipus de conversió més exemplificant. Demostrava que Déu perdona sempre”. Però, si bé les històries dels Pares del desert han estat força divulgades, les de les dones han passat desapercebudes per la tradició cristiana. Explica Grau que no va ser fins que la monja cistercenca Benedicta Ward va traduir del llatí aquestes vides (a Harlots of the desert, 1987) que no es van tornar a estudiar. De fet, la traducció de Grau des del grec és la primera que veiem en una llengua contemporània.

Els textos que Grau tradueix daten del segle V i és evident que complien una funció d’edificació moral per als cristians de l’època, però el més interessant apareix quan també els llegim com a gènere literari. Les hagiografies van substituir el paper que complien les novel·les d’amor i d’aventures, i és per això que estan tenyides d’erotisme de dalt a baix. La moral dels primers segles va representar un canvi en la manera de veure la sexualitat femenina: si, a l’antiguitat, la virginitat fins a la mort era considerada una tragèdia, ara, el cos verge, desnodrit i maltractat és el súmmum de la bellesa. Les protagonistes de Les santes putes del desert són singulars perquè aconsegueixen passar de la bellesa del cos que atrau els ulls a la bellesa espiritual que atrau les ànimes. Això desperta una fascinació en els ascetes que les troben que, com explica Grau, “es manifesta en els termes d’un enamorament, per més sublimat que sigui, i sempre es produeix entre ells una mena de flirteig molt peculiar”. Al contrari del que es podria esperar, el tipus d’atracció que senten els sacerdots per les santes convertides s’explica en termes eròtics, i això fa que la santa mai deixi del tot enrere l’esplendor de la puta. A l’hagiografia de Maria Egipcíaca, potser la més rellevant del recull, la trobada entre la santa i el pare Zòsimas enmig del desert es narra com l’amor a primera vista, i relació es desenvolupa tot seguint les lògiques de la narració eròtica tradicional. Quan es troben, Zòsimas ofereix a Maria Egipcíaca el seu vestit i ella es tapa “algunes parts del cos, les que calia que fossin cobertes més que altes”, ambdós dialoguen amb el to del flirteig, i el sacerdot espera la següent cita amb la santa amb el fervor de l’enamorat.

Les santes putes del desert han passat de puntetes per la tradició cristiana, però la dicotomia que encarnen ha deixat un pòsit molt evident al nostre imaginari. Freud va donar un ús laic al concepte per parlar de la tendència de molts homes a dividir les dones en aquestes dues categories, que fa considerar el desig (el cos, la puta) i l’amor (l’ànima, la santa) com a mútuament excloents. Més enllà de les implicacions psicològiques que Freud va treure a la llum, el complex de la santa i la puta apareix constantment a les representacions femenines de la ficció. Des d’aquest videoclip de la Taylor Swift fins a les amants de Don Draper a Mad Men aprofiten els estereotips laics de la santa (assexuada, rossa i pura) i la puta (desitjable, morena i infidel). Des dels estudis de gènere, fa temps que això es denuncia, però encara resulta xocant quan algú encarna la santa i la puta tan deliberadament com ho va fer la Madonna. Potser es faria més sovint si se sabés que, com diu la cita de l’evangeli que encapçala Les santes putes del desert, “les putes us passaran al davant cap al regne de Déu”.