Sant Jordi, entre la sort i l’aigua

Avui, el dia ha començat amb els tendals despatxant aigua.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Tots els Onze de Setembre de mobilització (de 2012 en endavant) ens hem salvat de la pluja. Alguns anys ha estat pels pèls: les previsions no pronosticaven el sol abrasador que ens acabaria cremant el clatell. La sort de Sant Jordi, en canvi, és una altra. La climatologia fa espatlleta als dies festius. A les jornades laborals se les força a patir. Eterna rivalitat de diades. Avui, el dia ha començat amb els tendals despatxant aigua. A primera hora, a la terrassa de la La Farga de Diagonal –on el Grup 62 hi ha reunit Rafel Nadal, Sílvia Soler, Marc Artigau i Gerard Quintana–, editors, premsa i autors esperàvem que la pluja escampés. “L’única cosa que pot fer mal a Sant Jordi és el temps”, diu Nadal, autor d’El fill de l’italià (Premi Ramon Llull 2019). “No hi ha res més que pugui esgarrar el dia, ni campanyes electorals ni intents d’utilització”.

Sílvia Soler signarà exemplars d’El fibló, una “història de reconstrucció”. Soler prepara la diada “bàsicament amb descans”. “Serà una jornada llarga i és important estar en forma físicament”. Les vacances han servit per arribar a Sant Jordi amb el cos relaxat. Han estat, també, una pausa: “Venim d’una promoció molt llarga. Ens han fet fer molts quilòmetres”. Soler, Nadal, Artigau i Quintana han sortit de gira plegats. La promoció editorial els ha dut a recórrer el territori: Cervera, Girona, Reus, Vic, etc. Ahir, Soler signava a Badalona, ciutat de residència. “Vaig aprofitar per comprar els llibres i regalar-los a la família”. Avui saltarà de parada en parada. Les transicions seran breus.

El fibló arriba amb una part del camí fet. “Ha passat una cosa molt bonica. El llibre va sortir a mitjan febrer i dues setmanes després ja era a les llistes dels més venuts. Això et dona a entendre que hi ha gent que l’estava esperant. Fa anys que escric i puc dir que hi ha lectors que m’esperen. També tinc la sensació que hi ha hagut temps perquè la sent es recomani la novel·la”. El primer Sant Jordi de Soler va ser el d’El son dels volcans, el 1999. El record és contradictori: “Treballava a Catalunya Ràdio i va ser una cosa estranya trobar-me a l’altra banda. Recordo com Miquel Alzueta [l’editor de Columna aleshores], home expansiu i comunicatiu, m’empenyia perquè parlés amb els lectors; jo em moria de vergonya”. 

Soler és partidària de la “no festivitat” de la diada. “Hi ha aquesta mena de pacte no explicitat en què els caps saben que tothom s’organitzarà per sortir més d’hora de la feina. La ciutat té més vitalitat. Prefereixo que sigui laboral”. “Aquest any, a més, Sant Jordi cau en un dia molt estrany on es barreja la Setmana Santa i la campanya electoral, que espero que no entri en joc. És un dia on tot s’atura una mica”, remata.

“És el meu primer Sant Jordi de ple dret”, diu Gerard Quintana. To baix i actitud serena. N’hi hagut d’altres abans: un llibre sobre els concerts de 2011 de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi i un petit conte, “una adaptació de la llegenda de Sant Jordi, justament”. Aquest debut íntegre va lligat a Entre el cel i la terra, la primera novel·la del cantant. Diríem que Quintana ha fet un Llach. Sobre la successió de signatures: “L’experiència comença molt abans. Fa més d’un mes que estem voltant. No coneixia aquest model de tour de promoció”. Així, “arriba el dia de Sant Jordi i sents que ja estàs preparat”. L’entrenament ha servit per intercanviar comentaris amb els lectors, “veure el retorn”.

La novel·la, que no ha sortit amb molta antelació (“el recorregut és el que és”, un mes), “ha tingut un molt bon retorn, tant per part dels lectors anònims com dels lectors més significats i experts. Ningú se m’ha tirat al coll ni m’han executat a la plaça pública”. “Bromes a banda, crec que l’organització social fa que, si passem molt de temps en un mateix rol, sembla que aquest paper ha de ser el teu durant tota la vida”, assenyala Quintana, que defensa el dret al salt. Tot i així: “Soc un cantant de pop-rock i és normal que hi hagués certs prejudicis. La gent es pensa que es trobarà la novel·la d’un músic i no és així. En aquest sentit, he notat la constatació de la sorpresa: la gent espera una cosa i en troba una altra”. “He estat tota la vida fent veure que era músic però en realitat esperava aquest moment. El meu pla de vida era escriure llibres. He pogut correspondre allò que havia somiat”, bromeja l’autor.

Quintana no té rituals per afrontar el dia. “He anat a dormir tard. Entre les quatre i les cinc del matí. És la manera de no sentir-se neguitós. Vas mig baldat i assumeixes les coses d’una en una. Descansar poc és el secret, almenys per a mi”. Continua plovent al carrer Còrsega. El tendal de la Farga es fa petit per al grup reunit: periodistes, càmeres de televisió, fotògrafs, treballadors de les editorials, etc.

Marc Artigau, que signa La vigília (Premi Josep Pla 2019; segona edició), “ha dormit dues, tres hores”, però no per voluntat. Ahir, després de veure el final del debat electoral, volia dormir però li va costar agafar el son. “Estic molt expectant, també pel dia que farà”, diu. Anima a no desfer-se: “En teatre, per resoldre determinades escenes, sempre diem que del defecte cal fer-ne una virtut, donar la volta al problema. Aquesta és la situació: visquem-la amb total normalitat”. “Que no sigui una jornada festiva implica una relació molt bonica amb la festa. Si fos un dia festiu, seria una altra cosa”. Sense manies de resistència –“només un bolígraf negre”–, Artigau explica que la ruta de promoció ha servit per parlar amb els altres tres autors de “política, literatura, art i història”. “Estàs ple de manies”, li etziba Quintana. Han tingut temps d’observar-se.

S’acosten les deu del matí. Els autors no trigaran a sortir cap a la primera parada de signatures. La pluja no s’enretira. Comentaris sobre l’adequació de la  indumentària. Autors alegres sense paraigües. Records de diades on algun escriptor demanava un barret per protegir-se el cap de la cremor del sol. Una treva que, avui, la climatologia no sembla voler donar. Finalment, però, el cel cedirà. Ara –13.43 h– fa estona que ni plou ni plovisqueja: una clariana de sort.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació