Sant Antoni, a tutti pleni!

Estiu insomnial a Saint Anthony. Ja ens ho ensumàvem. Els gastrobars s’hi segueixen reproduint talment espores, i als turistes que sojornen al barri, ve a trobar-los la pastosa xarrera etílica just a l’hora D, és a dir, quan sou en fase REM i ells són tornats de la platja «under the moonlight», de la party boat o de la xupito experience.

Aleshores s’esdevé el desvetllament fatídic, i que impedeix d’adormir-vos fins al cap de dues hores. Tot sovint, però, ja no aconseguiu trencar el son. De resultes de no dormir prou, se us afeixuguen els moviments. El cap s’emboira. Us costa parlar. Se us posa cara d’encalçador de pokémons. Hem fet el ple turístic. Felicitem-nos.

Ja podem dir que el Gremi d’hotelers i el de restauradors talla tot el bacallà (el salat i el dessalat). Ben aviat, no en dubteu, hom presentarà la candidatura de les terrasses dels bars de Barcelona a Patrimoni immaterial de la Humanitat. I els veïns? Doncs som tan sols això, veïns, és a dir, extres aixafa guitarres que sempre entonem la mateixa cançó de l’enfadós (com si la del Gremi damunt dit no en fos prou, d’enfadosa i previsible: «i els beneficis econòmics? i els llocs de treball?». Baaa!).

Al seu torn, l’Ajuntament s’arronsa, en una demostració d’impotència política, inacció de flegma socialista o wu wei daoista, no ho sabria dir. Bona prova d’això és que, entre el quadrant d’illa delimitat per la Ronda de Sant Pau, Parlament, Viladomat i Tamarit, en tenim 56 (!), d’establiments de tapologia i restauració. Ahir, que anava emmandrit, vaig esmerçar el temps a comptar-los.

Aquest monocultiu, apoteosi de creativitat i d’I+D punters, genera un basso continuo que s’allargassa cada dia fins a les dues de la matinada. O més. I tanmateix, de locals, se’n segueixen obrint. Abeuradors, pizzeries, bodegues o dispensadors d’experiències multi sensorials, a la vostra guisa. I la propera obertura del Mercat, ens en portarà, previsiblement, uns quants més.

L’últim, fa un parell de dies, costat per costat de la Bodega d’en Rafel, un dels locals emblemàtics del barri. Així l’ajuntament ha concedit la llicència a un bar parasitari que en plagia l’interior, tal vegada perquè la gent que cada nit en resta fora, pugui trobar on arrecerar-se de les nostres nits vietnamites i sentir-s’hi talment a can Rafel. L’hem d’entendre, per tant, com un gest de la fraternitat que prediquen els comuns.

En l’entretant, un servidor tot just porta dormides set hores de les tres darreres nits. Anit almenys vam poder escoltar el xou olímpic de la Beyoncé que rebotia Montjuïc. Molt millor sentir-li cantar Allnight que no els karaokes dels taüls engatats que bramen pel pati d’illa a trenc d’alba.

Barcelona no es mou. Més aviat recula com un cranc en una platja saturada de pells rostides. La sociovergència en féu el condomini turístic que és i serà. Ada Colau mira de no prendre mal amb les forces vives i els mitjans afins (vegeu la crisi dels manters). Mentrestant, el procés de degradació del barri de Sant Antoni és irreversible, el que s’estén a bona part de la ciutat, poseu-hi el Poble Sec, la Barceloneta, la Rambla del Poble Nou o la Vila de Gràcia, tant se val.

En aquestes circumstàncies, un barri es marfon i els seus veïns veuen delmada la seva qualitat de vida, quan no en són directament expulsats per l’augment imparable dels lloguers per mor de la pressió del turisme. Contra tota evidència macroeconòmica, la ciutat s’empobreix, es jivaritza, l’especulació immobiliària torna amb forces renovades i campa a l’ample, i l’apartament turístic que allotjarà ben aviat el pis de dalt, no promet millorar pas la situació a casa —de les obres i percussions de diversa intensitat que hem hagut de suportar fins ara aquest estiu, millor no parlar-ne. Que la taxa turística ens serveixi, sisquera, per fer passar pel seguro les nostres dosis diàries de Klonopin.