Sam Abrams, Premi d’Honor

Ja sé que després de la sentència d’aquest judici ful (una sentència que, sigui dit de passada, tothom preveia quina seria), amb un govern pràcticament en funcions, la classe política en un estat de batussa permanent, la ciutadania confosa i el més calent a l’aigüera, potser no és aquest el millor moment per reclamar l’atenció dels nostres patricis per una qüestió que pot semblar menor, però que no ho és de cap manera perquè les coses aparentment petites, mal dites “menors”, solen ser les que acaben tenint decisiva importància. Em refereixo al públic reconeixement que la societat literària en primer lloc, Òmnium Cultural –l’entitat convocant– en segon, i les institucions en tercer i últim, deuen encara a la persona de l’assagista, crític i poeta D. S. Abrams, i a la peremptòria necessitat que tots plegats haurien de sentir per atorgar-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

És obvi que Òmnium Cultural s’ha honorat sempre amb la concessió d’aquest guardó a personalitats que per una o altra raó han excel·lit en la seva activitat professional, i que així mateix han tingut un capteniment exemplar respecte al país. Personalitats que des del seu àmbit han treballat amb abnegació i altruisme pel reconeixement internacional de la nostra pàtria, ja sigui des del propi terrer, ja sigui des de contrades més llunyanes. Tots els guardonats fins ara han merescut amb escreix aquesta distinció, i aquesta entitat, que tant ha fet –i fa, amb una voluntat de servei insubornable– ha actuat sempre amb criteri i prudència. Amb tot, crec modestament que la noble institució hauria d’afinar una mica més –de fet, aquesta és la seva obligació– a l’hora de decidir les persones mereixedores d’aquest alt honor, i atorgar-lo d’una vegada a aquest nord-americà de la Virgínia Occidental que estima i coneix Catalunya, i que n’ha donat proves durant molts anys. I encara en dona. Em refereixo al senyor D. Sam Abrams. Ho dic amb passió d’amic, sí, però també perquè cansa molt veure el tracte que sovint –i cito aquí el diví Shakespeare– “el mèrit pacient rep dels indignes”. Perquè indigne és el poder que honora els uns –els afins, els de la colla pessigolla– i ignora o menysté els altres –els que per honor i dignitat personal no han estat mai genuflexos als seus capricis ni s’han avingut a les seves imposicions o conveniències–, independentment del seu color polític. I ja que parlem de mèrits, el senyor Abrams n’ha fet de sobres: poeta ell mateix, assagista, crític literari, professor, traductor i col·laborador a la premsa diària, s’ha fet un tip de prologar llibres, sempre amb una fina visió crítica sens dubte afavorida pel fet de pertànyer a la tradició cultural anglosaxona, tan diferent de la nostra; de traduir poesia catalana moderna a l’anglès (més d’una vintena de volums l’avalen) o d’introduir a Catalunya poetes anglosaxons poc coneguts. Com a crític i assagista, ha tingut cura del recull de textos sobre Catalunya escrits per estrangers (La mirada estrangera, 2005) i ha firmat també com a curador de diverses edicions crítiques (Àlbum Ràfols-Casamada: veure és sentir; els Dietaris, de Marià Manent i El llarg dinar de Nadal, de Thornton Wilder). Ha publicat l’assaig Llegir Maragall, ara (Barcelona, 2010) o Agustí Bartra. L’evangeli del vent (Adesiara, 2018), imprescindible per qui vulgui aprofundir en el coneixement de l’autor de Visions&cants. Els seus cursos sobre literatura catalana i/o estrangera han projectat sempre una mirada lúcida i novedosa sobre multitud d’autors, tant al Col·legi de Llicenciats com a l’Ateneu Barcelonès: en som testimonis tots els que ens hem enriquit amb aquesta experiència. Com a antòleg, li hem d’agrair el volum Poesia anglesa i nord-americana contemporània (1994), la primera antologia d’haikus catalans Llum a les golfes (2019) o la recentíssima antologia de poesia catalana de tema grec, des de Verdaguer fins als nostres dies, Una vela en el mar blau (2019). Tot això per no esmentar la seva activitat com a poeta (Calculations, 1997; Into Footnotes All Their Lust/Tot el desig a peu de plana, 2002) i com a traductor de l’anglès al català d’autors com Charles Darwin, Emily Dickinson, Thomas Hardy, Thornton Wilder, Gertrude Stein, Robert Frost, Elizabeth Bishop o Charles Olson A part d’això, ha assessorat més d’un traductor perquè la seva feina arribi a bon port. No em reca gens de dir que ell ha estat el meu particular àngel de Tobies en la versió d’una part significativa de l’obra poètica de Robert Lowell, que aviat serà a les llibreries. En fi, és tanta la feina feta per aquest senyor, i amb tanta competència, que remou els intestins veure com passen els anys sense que ni la nostra societat literària, ni l’entitat convocant, ni la conselleria de Cultura (més atentes a vegades a discutibles qüestions de gènere, ètnia o moda) es plantegin la conveniència –jo diria la imperiosa necessitat– de reconèixer públicament la tasca ingent que a favor d’aquest país, sempre amb modèstia i sense demanar res a canvi, ha fet el senyor Sam Abrams. En efecte, vivim una època en què els estudis literaris estan contaminats per tota mena d’ideologies espúries o pretesament progressistes l’emblema de les quals és la idea del que és “políticament correcte”. D’aquí la importància de reaccionar amb vigor contra això que el crític nord-americà Harold Bloom anomena “l’Escola del Ressentiment”, és a dir, una barreja formada per multiculturalistes, feministes, neoconservadors i neohistoricistes. Casualment, resulta que aquesta reacció contra tanta impostura la representa aquí, a casa nostra, l’amic Sam Abrams, que amb la seva activitat crítica reivindica l’autonomia de l’estètica, el plaer de la lectura sense intencions de redempció social i basada en el goig intel·lectual i verbal davant del text. Així, ¿com pot ser que ens permetem el luxe de prescindir de l’erudició i de la competència d’una persona com ell, quan precisament hauríem de tenir aquests valors com a divisa i requisit innegociable? Què ha de passar perquè el senyor Abrams sigui, si més no, ferm candidat a la màxima distinció cultural d’aquest país? Què ha de passar perquè, per una vegada a la vida, deixem de practicar el cainisme i reconeguem la feina ben feta? Algú potser dirà que això són preguntes retòriques, i que, comptat i debatut, no n’hi ha per tant. A aquest algú, jo li respondria que sí que n’hi ha per tant, i per més fins i tot. Perquè si una cosa no es tolera –aquí i a Tombuctú, però aquí més– és la independència de criteri. I estic convençut que, com a crític independent, el senyor Abrams ha trepitjat més d’un ull de poll, perquè si amb alguns valors ha tingut sempre un ferm compromís ha sigut amb l’excel·lència i la honestedat intel·lectuals. Mai amb l’arribisme, la llagoteria o la mediocritat.

Sí, remou els intestins veure com no tenim cap rubor a l’hora de distingir cuiners, perruquers i modistos o activistes culturals de pa sucat amb oli, i en canvi no dediquem ni cinc minuts a valorar com és degut una obra sòlida i intel·ligent, de les que fan gran el país que tant ens omplim la boca de servir. Remou els intestins veure com a cada acte oficial els politicastres de torn parlen de cultura sense saber en realitat –i sense que els importi un rave– què vol dir aquesta paraula. Cultura. Alta cultura. No cercaviles ni gegants ni mandangues per l’estil. En definitiva, quins són els paràmetres que es fan servir per decidir qui ha de ser el feliç receptor de la més alta distinció cultural d’aquest país? Paraula que m’encantaria saber-ho, a mi i a molta gent com jo, perquè sens dubte ens hi faríem un bon tip de riure al veure la deixadesa i l’amiguisme que fan de Catalunya un país petit. I no precisament per l’extensió en quilòmetres quadrats de la seva superfície. Francesc Pujols (aquell “secretari de la Natura”, com el qualificava Carles Riba, aquell “xofer de Déu”, com ho feia Pompeu Fabra), solia dir que “quan un poble puja tot es lliga, quan un poble baixa tot s’esfilagarsa”. Algú s’hauria d’adonar que la llengua, la cultura –l’alta cultura, insisteixo– són el canemàs que fan que un país es (re)conegui i s’estimi a si mateix, són els elements que fan que un país sigui ascendent, en peu d’igualtat amb els que comparteixen unes mateixes tradicions culturals. I Sam Abrams és una de les persones que més ha fet perquè això sigui possible. Prescindir-ne, o deixar-lo al calaix dels mals endreços, és fer que tot s’esfilagarsi, és fer anar el carro pel pedregar. I ja em perdonaran la metàfora.