Salim Barakat: un cim literari des del Kurdistàn sirià

Vaig llegir “Las plumas” (Ed. Navona, 2017) ara farà poc més d’un any. El que hi havia entre les solapes roman fins al dia d’avui una de les troballes més felices de la meva trajectòria lectora. Quan vaig decidir agafar-lo a la Biblioteca de Lletres de l’Edifici Històric de la UB, jo ja sabia d’aquell nom –Salim Barakat. Potser com en cada encontre literari genuí, en cada descoberta fulgurant que se’ns escola pels parpres i queda bategant per sempre al nostre baf -en què no podem recordar el moment d’inici, en què sentim el nostre esperit trenat a la veu lírica que ens fa fremir des de l’origen en la foscor-, no me’n surto a identificar el moment exacte en què vaig sentir a parlar per primer cop de Barakat, però probablement fou llegint sobre Juan Goytisolo, abrivat admirador de l’obra del novel·lista i poeta kurd sirià, que va impulsar la publicació de “Las pumas” a Ediciones Libertarias, l’any 1992. El 2017, Navona va recuperar-ne la traducció, en una nova edició revisada a càrrec de Valèria Macías Pagès i Kamirán Haj Mahmoud.

Precisament la Valèria i el Kamirán conformen la valenta editorial independent Karwán, orientada a la publicació de textos de les literatures de l’Orient Mitjà (kurda, àrab, turca, persa…), i que encetà la seva singladura, ara fa un parell d’anys, amb una altra novel·la de Barakat, “Les Coves de Haidrahodahós”, magnífic tapís oníric sobre la terra de les coves habitades per centaures i el despotisme del seu príncep, qui trenca el pacte més sagrat entre els seus súbdits, que només comparteixen els seus somnis amb els seus companys de vida. Ara publiquen “Els savis de la foscor”, la darrera novel·la de Barakat que han traduït, que transcorre en una petita ciutat fronterera del Kurdistan sirià, tota nevada, on en el si de la família tradicional del mul·là Benav neix Bekàs –“el que no té ningú”- un nen extraordinari i desconcertant que creix cada hora l’equivalent a tres anys.

Vaig tenir la sort i el plaer de poder conversar amb la Valèria i el Kamirán, i la conversa -amb generós sopar kurd inclòs, cigrons amb iogurt- va estendre les seves branques durant hores pel sostre del seu pis al Poblenou: parlem del seu projecte editorial, del gran poeta-novel·lista kurd, de la novel·la àrab, de fer traduccions dignes en un món dominat per grans grups editorials, d’”Els savis de la foscor” i, sobretot, de l’alegria de fer i llegir literatura. Però és que les ganes de trobar-se i compartir-se amb altres lectors de Barakat neguitejaven els cossos i, com diria Barakat, la brasa del discurs cremava rogenca sobre les llengües en aquella vigília de la Mercè. Un petit registre:

Pregunta: Com es va gestar el projecte editorial de Karwán?

Valèria: Feia anys que en parlàvem. Quan els anàvem a buscar, no trobàvem llibres que ens agradaria trobar, ens semblava que la zona de l’Orient Mitjà estava poc representada més enllà  de la literatura àrab, teníem en ment molts títols que volíem compartir, per exemple, amb amics. Tots dos venim del sector editorial, encara que jo hi porto més anys. En Kami com a traductor literari del català i el castellà a l’àrab, i més recentment també com a editor d’un suplement cultural. Tot plegat ens hi va dur..

Kamirán: Buscàvem un projecte de vida, que tingués relació amb el que ens interessava, amb el que fèiem, que és traduir, bàsicament. Hem començat com a traductors i seguirem, no volem esdevenir empresaris.

V: No volem esdevenir empresaris, però ens agradaria que fos un projecte que funcionés, morir en l’intent és molt dur.

K: Clar, els començaments són difícils, cal un capital inicial, cal aguantar-hi una mica, rebre ajuda, suport. Nosaltres, sigui com sigui, per la temàtica, per la literatura que traduïm, malauradament hi ha pocs lectores, a tota Europa, potser. A alguns països més, a d’altres, menys, però d’alguna forma la zona està estigmatitzada, poca gent que ha descobert alguna cosa que li ha agradat creu en ella com a productora de bona literatura. La majoria del públic, si és que acaba agafant algun llibre traduït d’aquestes llengües, està interessat per la política…

V: O, potser, gran part dels lectores el que vol és trobar la seva idea preconcebuda del que és aquesta zona. Aleshores, clar, nosaltres ja amb la nostra primera publicació, gairebé sense voler, vam fer una declaració d’intencions, perquè “Les Coves” és un llibre que podria haver estat escrit en qualsevol altra llengua i, per tant, no respon a certes idees preconcebudes. És  a dir, “editorial que se centra en aquestes literatures igual a” les típiques cobertes: el minaret, la dona amb el vel, i els conflictes que ja sabem tots que existeixen. Però a banda d’això hi estan passant moltes coses molt interessants i tot això no troba que les faci arribar, i potser encara no hi ha prou gent interessada com per llançar-s’hi… No hi ha un públic gaire fidel. Ens hem trobat amb gent que potser d’entrada s’interessa perquè sap que ve d’allà [recordem que, en el context d’anys de resistència i militància kurda emancipadora, la revolució social a Rojava ha esdevingut un referent per a moviments de tot el planeta, N.d.E], però després, en trobar-se que és pura literatura, que és igual en quina llengua estigui escrita, molts es fan enrere, o potser ja l’han comprat però no arriba més enllà..

K: En general jo crec que el públic no gosa, no?, no s’atreveix a descobrir. Ho vol tot preparat, vol una repetició, una lectura molt homogènia, que l’escriptura quan més s’assembli millor, és la sensació que tinc. Poca gent llegeix els clàssics, o fins i tot la literatura del segle passat. Es persegueix la novetat, però la novetat… Es produeix molt, i la majoria jo crec que no té la qualitat. El temps, jo crec, és el filtre mestre que jo he deixat com a guia, i el que resisteix, doncs… La majoria no passa el filtre del temps. La majoria són booms que es venen i se’n fan reedicions però no són obres que ocupin un lloc en la memòria literària o dels lectores. I això és una cosa molt trista, perquè ningú no vol que acabin així els llibres.

En posar-nos a l’abast una de les fites de la novel·la en llengua àrab dels darrers cinquanta anys, doncs, Karwán se situa a les antípodes de les tendències de la publicació de consum i ens convida a exercir com a lectors el nostre compromís amb textos infinits a què quedem lligats per sempre.

Traduir Barakat

Potser l’única iniciativa comparable a l’Estat sigui Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, on la incombustible Clara Janés dirigeix la col·lecció de poesia, però Karwán “no ve a omplir un buit en el context català”, diu la Valèria. “A nosaltres ens faria il·lusió que arribés a quants més lectors millor, ja sigui en castellà o en català. Sempre que puguem els farem en les dues llengües, encara que realment és una bogeria. Ens hi hem deixat la vida. Perquè clar, són dos llibres. Però després els llibreters els veuen com un sol llibre, però hi ha dos títols”. La traducció d’”Els savis…” ha estat una tasca heroica que només pot ser explicada per un amor infinit a la literatura, en especial a la del Llevant, i a la de Barakat. Han estat mesos de feina febril, ininterrompuda, adormint-se sobre els teclats, sense deixar passar un moment de pausa. En Kamirán, que també s’encarrega del disseny de col·lecció, té fins a un miler de fitxers de versions de la traducció catalana. El resultat és un objecte lluminós, de factura exquisida, tan curat per fora com per dins, amb una bellesa exterior que fa justícia a la delicadesa lírica del seu contingut. “En una presentació l’altre dia en parlàvem, dèiem que estem d’enhorabona, encara que no es noti perquè estem una mica esgotats, és una proesa fer això, perquè som minúsculs. Però, és clar, el lector, quan s’apropa a una taula de novetats, no pot distingir entre una cosa que potser s’ha fet en dos mesos i una altra que ha tingut en tot moment un editor entusiasta, que ha seguit el text fil per randa”.

“La traducció ens ha costat molt en aquest cas, perquè volíem assegurar-nos que deia el mateix que en àrab”, continua la Valèria. “Llavors, no hi ha ningú que tingui ni temps ni diners per dedicar-se a comparar dos textos. Fins i tot la gent que s’hi dedica, no ho pot fer bé, no pot fer-ho fil per randa, perquè és que ningú et paga suficient, no hi ha prou diners en el sector, tal i com està tot muntat. Després la gent s’exclama: però llavors, les traduccions que llegim…? Les traduccions que llegim, ves a saber, si no saps la llengua original, posa-hi un interrogant perquè no se sap.”

“I ja no és qüestió de ser fidel o no ser-ho, es que no diu el mateix que diu l’autor”, afegeix en Kamirán. “I el que diu l’autor no sempre és xerrameca, no és parlar per parlar, Barakat cada frase que escriu l’ha pensada, deliberadament escull un matís o un altre. L’àrab és complicat: jo he vist casos de professors, mestres, que en veritat no entenen el que diu l’autor, llavors arrodoneixen, simplifiquen, inventen i… és una pena, perquè no estàs dient el que diu l’autor. Tal vegada vol fer arribar el seu estil, la seva veu, els seus matisos, les seves invencions, els seus sentiments, i queden esgarrats en la traducció. Nosaltres tenim la mala sort que sabem àrab i llavors no ens hi podem estar, no hem pogut deixar-ho com es tradueix un dia i ja està. És un treball complicat, de moltes capes, de revisió, paraula per paraula, i estires al màxim, a veure fins quan aguant, el català, el castellà. I Barakat és molt particular, es distingeix pel seu estil. Potser aquesta novel·la no, però a partir de la segona o tercera… Sonarà exagerat, però en àrab tu llegeixes una frase i saps que és Barakat. Això no passa amb cap altre escriptor en llengua àrab.”

Valèria: Cada frase, cada paraula, sempre està en el punt just, i en això probablement hi té a veure la seva forma d’escriure. Escriu només a mà, una estona curta al dia, però ha estat tot el dia preparant-se mentalment per escriure aquest full. Llavors, li surt dens i molt ben pensat.

K: I surt net, gairebé no fa esborranys.

V: Quan ho saps i has de traduir-ho, sents una gran responsabilitat.

Un autor totèmic

Explica el Kamirán: “Jo el coneixia des dels 13, 14 anys. Vaig llegir les seves autobiografies [com ara “La llagosta de ferro”, traduïda per Margarita Castells per a Límits, N.d.E.]. Hi parla de la infantesa, la joventut al Kurdistan sirià, i també ens interessava per ser un autor kurd. Per a nosaltres és un autor gairebé sagrat, mític, tots els kurds que llegeixen comencen amb Barakat, pràcticament. Molts kurds s’han interessat per la literatura, han començat a llegir i després a escriure, a través de Barakat. La seva influència és enorme, fins al dia d’avui. Després d’aquest detall així, local, cultural, descobreixes que és un autor singular en el panorama de les lletres àrabs, en novel·la és un mestre que ha aportat una novetat única, una imaginació sense límits de què mancava. Hi ha poques obres i autors que aquells que han llegit Barakat puguin trobar bé. Si els compares amb ell, no t’entren ganes de llegir. Pots trobar un grup d’autors que estiguin bé, que escriguin bé, però Barakat sempre a banda. Barakat és un món a banda.

V: No només pel gran imaginari sinó per la llengua.

K: Culturalment, també, cada novel·la seva és un esdeveniment. Et preguntes: com sap tot això, on ho ha vist, d’on s’ho treu, si en la seva vida, després de viure molt aïllat a Xipre, ara, a Suècia, pràcticament no surt de casa, i no consulta Internet.

V: I no es prodiga en públic, la qual cosa corre en contra seva en aquest món de la imatge. No el proposen per a premis perquè seria gairebé com una broma, no és un ésser mediàtic. De fet, un dels motors del projecte era donar a conèixer la seva obra.

Barakat va néixer el 1951 al nord-est de Síria. A Damasc va estudiar un any de Filologia Àrab abans de traslladar-se a Beirut, on amb 21 anys debuta i colpeix tota l’escena cultural, on es reunien els mestres, Darwish, Adonis, Yusuf al-Khal, com explica en Kamirán. “Després de publicar, cada un d’ells li anava dient una frase: tu, xaval kurd, d’on surts, vens a prendre’ns el lloc… I una altre deia: la seva poesia és salvatge, és potent, traspassa tots els límits. I es va fer amic seu, no un jovenet. Va estar editant Al-Karmel amb Darwish, amb qui eren molt amics. Parlaven d’ell com un poeta més i com un mestre entre ells”.

K: Qui l’ha descobert, no l’ha deixat de llegir. I els intel·lectuals, els crítics, sempre el tenen en gran valor. A nivell institucional, però, no l’accepten perquè és kurd, perquè parla de la identitat kurda. En forma literària, molt subtil, molt elegant, però igualment. A Siria, per exemple, estaven prohibits els seus llibres.

Més enllà de la literatura àrab

Des de la mirada occidental, es representa el territori de l’Orient Mitjà com quelcom de monolític, unidimensional, molt homogeni, cosa que invisibilitza una realitat d’extraordinària complexitat i riquesa.

Valèria: És la pedagogia que hem de fer. Són territoris on hi ha una gran diversitat lingüística, ètnica, on es produeix literatura i art en totes llengües i en totes aquestes tradicions… I sempre s’acaba enfocant tot en allò àrab, i a nosaltres ja ens han posat l’etiqueta de ‘literatura àrab’, i per això nosaltres sempre parlem de les literatures, en plural.

Kamirán: Nosaltres sempre ho diem, comencem per la literatura àrab perquè és la més extensa, però tenim moltes llistes de desitjos, del kurd, del persa, del turc, i oberts també a d’altres idiomes de la zona. A més, Barakat es tracta de literatura kurda escrita en àrab, una cosa una mica estranya, però a veure si publiquem ja una altra cosa i ens treuen l’etiqueta -diu mentre riu i m’ofereix més te i galetes kurdes, fetes amb espècies vernacles.

“Realisme màgic” al Kurdistan

A Barakat se l’ha volgut relacionar amb el realisme màgic llatinoamericà, en particular, el de García Márquez. Tanmateix, aquests elements de la seva obra ja es poden entendre en el si de la literatura àrab com a connexions amb el que Julio Samsó anomena “literatura d’imaginació”, les Mil i Una Nits o alguns textos de l’autor egipci Naguib Mahfuz. A més, Juan Goytisolo- que al pròleg de l’edició original de “Las plumas” descrivia l’escriptura de Barakat com “un regalo continuo de invenciones, imágenes afortunadas, metáforas asombrosas, sesgos imprevistos, chispazos poéticos, vuelos alígeros”- ja advertia, respecta aquesta “novela realmente innovadora”, que “su rica y bella textura no debe nada, como suele ser el caso entre nosotros, a Faulkner ni a García Márquez. Su densidad literaria se nutre de mitos, leyendas, reminiscencias sufíes, evocación de pasadas y presentes tragedias que recomponen la filigrana melancólica de su pueblo”. En efecte, un element de la singularitat de la veu de Barakat és sens dubte ser una expressió en àrab de la tradició i la identitat kurdes.

“És cert, en el poble kurd perviuen fins al dia d’avui totes aquestes tradicions, en general el poble kurd és més tradicional que religiós, perquè no sol saber llegir àrab, etc.”, explica en Kamirán. I afegeix la Valèria: “hi ha gent que fins avui creu en l’existència dels jinns, és una figura molt arrelada, especialment en contextos rurals”.

“Els savis de la foscor”

Per la torrencialitat del seu llenguatge, que t’arrossega tot bastint un univers propi, per la sensació contínua d’estar assistint a una expressió superior que se t’escapa, però el sentiment de la qual no és de frustració, sinó d’alegria per tenir la possibilitat de tornar per sempre més al text a regirar-lo per gratar-ne el significat, i per la seva prodigiosa capacitat d’obrir densos fils argumentals que després s’encruen i es relliguen en la gran extensió nua de l’obra, Barakat recorda a Bolaño. Per la seva potencialitat onírica, i la cruïlla constant entre els mons de fantasia que habiten en continuïtat amb la realitat, abocant-nos, a través de lleugeres filigranes que s’eixamplen fins a esbrancar-se, a les voltes dels altres universos que estan continguts en el nostre, Barakat recorda a Cărtărescu. Però on Cărtărescu és de vegades massa exuberant, on el brancam de Cărtărescu obscureix l’avanç del formidable organisme novel·lesc, el llenguatge de Barakat flueix com els manantials subterranis de la millor prosa de “Los detectives salvajes”.

Per la delicadesa de la seva mirada sensible, que atén a elements marginals i sovint ignorats, com ara animals, nens, o plantes, Barakat recorda la gentilesa tendra de Patti Smith explicant l’esclat d’impuls líric provocat per la blancor d’un cigne, a “Just kids”.

En una ciutat del Kurdistan sirià, tota nevada, fronterera amb Turquia, neix a casa del mul·là Benav en Bekàs, un nounat prodigiós que creix l’equivalent a tres anys cada hora, i que per la seva saviesa serena provoca l’astorament de tots els qui l’envolta. Només unes hores després, sorprèn la família amb el ferm desig de casar-se, que el mul·là, resignant-se a la Prova que li ha tocat viure, aconsegueix acomplir, neguitós, amb la cosina del seu fill, Sínam, la babaua. Després de la nit de noces, en Bekàs surt a l’extensió nevada, i ja no tornarà.

El segon capítol, en un magnífic exercici de contrapunt, narra, amb molt bon ritme, el relat de la família de l’Avde Sar, avi del Bekàs, en les seves pugnes en el negoci fronterer del contraban de tabac, entortolligat amb el viatge èpic d’un estrany Animal. Al tercer, l’autor ens retorna a l’eix principal, explicant-nos la trobada del mul·là amb el seu fill al cementiri, amb qui té una conversa enigmàtica que l’exaspera, tractat el tema del quadern blau on el mul·là registrava els comptes dels conreus. Què pretén el Bekàs amb aquell quadern blau? Potser, com ens suggereix la contraportada, “esmenar l’espoli de patrimoni sofert pel seu poble al llarg de la Història”? Abatut, el mul·là decideix acceptar el destí que el seu fill ha ordit per a ell, i desapareix.

Així, al quart capítol, els dos eixos es tallen, i la família d’en Benav es trasllada a casa de l’Avde Sare. A partir de la força de l’oralitat, Barakat desplega una espessa xarxa d’històries, llegendes, relats del passat que ens parlen de les batalles al Nord amb els beduïns, les migracions, les vides dels camperols o el mandat francès de Síria. Finalment, la Brina, mare del Bekàs i segona esposa del mul·là, decideix tornar a casa, on la Sínam donarà a llum a un nou fill de creixement prodigiós com el seu pare.

A la darrera part de la novel·la, el llenguatge de Barakat s’eleva sobre les puntes dels seus dits, prefigurant el lirisme desbordant que omplirà novel·les com “Las plumas”, i que es capaç de regalar-nos fragments sortosos com el següent, des de la veu de la petita olivera del pati del mul·là: “Coneixia allò que el vent, rude i suau, deixava entre les branques; coneixia el saqueig del fred i de la calor. Coneixia la pols frívola i la pluja mansa, i els seus semblants. I cadascun d’aquests coneixements tenia en ell un efecte que se li infiltrava amb els seus capricis cap a les profunditats de les arrels, de vegades acre, d’altres àcid, de vegades amarg, d’altres dolç. De vegades agredolç i d’altres a mig camí entre una cosa i l’altra. Però l’ombra de l’ésser portador del quadern tenia un sabor apassionant; un sabor com la senyoria d’una arrel poderosa o com el d’un fruit poderós: un sabor com una espera desbordant de dolçor i desig”.

Diu Barakat: “en el llenguatge extens l’espai és extens, i als pulmons l’aire és més pur”. Amb Karwán, el cel de la literatura disponible en les nostres llengües s’ha omplert d’aire més pur.