Salicrú-Maltas: “Els censors eren molt vàlids a nivell cultural”

Sembla que la música no té fronteres, però ha topat amb bastants murs.

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Sembla que la música no té fronteres, però ha topat amb bastants murs. Així comença el director de la revista Enderrock, Lluís Gendrau, la taula rodona “La cançó perseguida: silenciar la multitud” que s’emmarca dins de la Setmana Prohibida de la Cultura que organitza El Born CCM fins el 29 de maig.

Ramon Muntaner, Joaquim Vilarnau, Maria Salcrú-Maltas i Lluís Gendrau a la Setmana de la Cultura Prohibida | Foto: Clàudia Rius

Tots sabem què significa la paraula censura. S’ha aplicat en diversos moments de la història global, i també era una eina utilitzada pel franquisme. Però fins a quin punt en tenim un coneixement profund? Enguany, El Born CCM ha dedicat la Setmana Prohibida de la Cultura a la música i, és clar, és inevitable parlar de censura.

És per això que avui a l’escenari de la Sala Moragues hi trobem asseguts Ramon Muntaner, cantautor i director general de l’SGAE Catalunya; Joaquim Vilarnau, periodista i autor del llibre Trencant el silenci, i Maria Salicrú-Maltas, historiadora i etnomusicòloga. El primer va viure la censura en la seva pròpia pell, mentre que Vilarnau i Salicrú-Maltas s’han dedicat a investigar-la a posteriori dedicant-hi molt de temps i extraient informació exclusiva, sobretot en el cas de la historiadora.

I és que Maria Salicrú-Maltas ha investigat tant l’aportació musical de la Nova Cançó que aviat en publicarà una tesi. A més, és una de les documentalistes de “La cançó censurada”, documental dirigit per Lluís Danès que s’ha projectat a la Sala Moragues just després del col·loqui en qüestió.  Vilarnau, que també ha col·laborat en el documental, creu que la censura obligava els cantants a ser generalistes i explica que el càstig que aquesta suposava no era només una multa, sinó que podia anar des de la retirada del passaport fins a “fer la mili i no tenir ni un dia de permís, com va passar amb Jordi Batiste”.

“És molts anys que hagin hagut de passar tants anys per saber tot el que han patit els cantautors”, afirma Salicrú-Maltas abans d’explicar el procediment que seguia un cantautor quan volia publicar una cançó. Primerament, havia d’entregar-ho a una delegació provincial del govern. Després, a les cançons se’ls posava un número (“Gràcies a això, sabem que n’hi van haver mínim 410”, apunta la historiadora). Tot seguit, s’enviava a Madrid. Allà ho rebia el Ministeri d’Informació i Turisme, i finalment arribava a mans dels censors. Aquests, si ho creien adient censuraven, però és que de vegades la seva estratègia era, directament, no contestar.

Un dels fets més interessants que remarca Maria Salicrú-Maltas és que els censors de música eren també censors de llibres. Això significa que eren persones cultes, molt vàlides a nivell cultural -valgui la paradoxa- i que fins i tot havien editat algunes obres. Aquesta és una de les coses que Ramon Muntaner ha descobert durant la taula rodona, perquè ell, és clar, de la censura no en sabia pas gaire. “M’agradaria saber què deien de mi”, apunta, mentre llegeix un dels documents que expliquen per què l’havien censurat i que Salicrú-Maltas ha portat a l’acte.

La recerca dels documents de la censura no és fàcil. No perquè no siguin accessibles, explica la investigadora, sinó perquè no es destinen diners a catalogar tot el material que hi ha guardat. Aquest no és l’únic obstacle amb el que es poden trobar persones interessades en aquest tema. Alguns documents contenen noms de policies o persones que van ser detingudes, la privacitat de les quals està emparada per la llei. És per això que moltes carpetes plenes d’informació sobre la censura no es podran obrir fins el 2025.

Muntaner, que ho va viure en la seva pròpia pell, creu que un dels pitjors actes de censura era arribar a un escenari i que un home li digués que no tenia permès tocar. “Era un desconcert tremendo, sobretot perquè no sabies quan temps duraria i si no treballes, no tens ingressos “, explica el cantautor. “Podríem explicar un anecdotari molt llarg i ens pixaríem de riure”, conclou Vilarnau; però cal tenir clar que “Per la gent d’aleshores, era dramàtic”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació