Rudy Ventura i l’Angelina de Cal Gall: “Esveno”

Julià Guillamon ha presentat El barri de la Plata, llibre de memòries molt personal, al poble d'Arbúcies.

Julià Guillamon ha presentat El barri de la Plata, llibre de memòries molt personal, al poble d’Arbúcies –situat al Montseny–, on l’autor ha viscut bona part de la seva vida. Vet aquí la crònica que n’ha fet ell mateix.

La nit abans de tornar a Arbúcies a presentar El barri de la Plata somnio que camino per una pista de sorra. No és cap lloc concret: vagament a prop de casa, no és estiu ni hivern. I penso: “Ho veus? Tampoc no costava tant de tornar a ser-hi”. Li explico a l’Albert, que condueix el Toyota cap al forat enorme que han obert a la barrera dels peatges de l’autopista per fer-hi passar els cotxes amb teletac. Recordo en Fermín, el taxista, que de vegades ens baixava a Barcelona quan teníem l’hostal. Coneixia tots els cobradors dels peatges, que eren castellans de Sant Celoni, d’Hostalric i de Mollet. Aturava el Renault 12 de color groc llimona davant de la caseta amb la teulada carbassa, amb uns volums que feien com un llaç, i els deia: “¡Hao, Gran Jefe!” –com si el cobrador fos un indi de pel·lícula. Al meu germà i a mi ens feia riure molt. Fins ara tenia flaixos molt intensos: un revolt d’un camí, el final d’una pujada, un tros de corriol perdut enmig de les mates. Em retornava una imatge fotogràfica, però no havia somniat mai que fos al bosc. Li dic a l’Albert que l’any passat, quan vam presentar El sifon de can Sitra, estava eufòric. Era el primer cop que tornava a Arbúcies després del vessament cerebral de la Cris. El llibre parlava d’amics que havien mort feia poc –el pastisser i el drapaire— i la gent del poble se’l va fer seu. Va ser una cosa inesperada perquè jo sempre he estat més aviat esquerp. Aviat farà un any d’aquell dia i visc amb el neguit de pensar que les coses que crèiem provisionals no passin a ser per sempre.

Aquest matí ens hem adonat que el programa de “Les Enramades” anuncia la presentació a dos quarts de dotze i el cartell que hem fet a dos quarts d’una. L’Albert volia anar a esmorzar a can Sitra. “Cap i pota!”. Però si hem de ser a l’Hotel Montsoliu per atendre la gent que vindrà a quarts de dotze no hi som a temps. “Anem-hi i fem un esmorzar rapidet!” –el tempto–. Fa unes quantes setmanes ens va arribar el rumor que els amos de can Sitra es jubilaven, que no volien traspassar el bar i que tancaven les portes. Quan ho va saber, la Cris va dir amb una gran tristesa: “No m’han esperat…” Uns dies després, un amic va desmentir la notícia. Hi arribem, plou una mica. No gosem preguntar. Hi ha dos ciclistes asseguts en una taula, un dels dos duu el nom escrit a l’esquena i, a sota, un número. Un home sembla que s’estudiï La Vanguardia. Seiem en una taula de quatre. Porten l’esmorzar: cap i pota i una torrada amb fuet, una cervesa i una aigua amb gas. Quan després del cafè m’aixeco per anar a fer un riu, veig les fotos que m’agradava mirar quan hi anàvem divendres a la nit amb la Cris, i després de sopar ja m’havia pres una o dues copes. La primera és una fotografia de Cartier Bresson: una vista panoràmica d’una carretera que travessa un paisatge molt pla. Al mig, sense cap relació, hi ha dues rengleres de plàtans altíssims. Abans la carretera entrava a Arbúcies enmig d’una doble renglera de plàtans: un túnel que tapava la carretera. Allà al mig, uns quants arbres, alts i amb una soca estreta, semblen una imatge del més enllà. L’altra fotografia és un famós retrat de Georges Brassens que a un costat té Jacques Brel –tenyit de ros, que el mira amb menyspreu– i a l’altre Leo Ferré que fa ullets d’adoració. “Quin imbècil aquest Jacques Brel” –recordo que havia dit més d’un cop després de les copes: érem uns admiradors furiosos de Brassens, tot i que també ens agradava molt Les vieux de Brel. Ens molestava aquell gest de menyspreu i aplaudíem el posat de Brassens, indiferent a la rancúnia de l’un i a l’adoració de l’altre. En Fredo, que és un home poc comunicatiu, em demana per la Cris.

Cartier Bresson a can Sitra

Com que plou, la presentació es farà en un salonet. L’Hotel Montsoliu deu ser més o menys del mateix moment que l’hostal de casa, l’Hostal Castell, de mitjan anys cinquanta. El hotels eren llocs al marge del poble. Només s’hi accedia si hi entraves a treballar o, més rarament –no quedava gaire bé pels estàndards de l’època–, si t’hi convidava algun client. O si eres proveïdor i portaves caixes de fruita de can Nadal o bé ensaïmades de l’esmorzar de can Mir, si eres el paleta o el lampista, entraves pel pati fins a l’office o t’hi movies mentre durava una feina. Per una raó semblant, nosaltres mai no posàvem els peus als altres hotels. Per això, quan vaig entrar per primer cop al Montsoliu, vaig quedar de pedra. L’havien tornat a obrir, després d’anys d’estar tancat, i van convidar a artistes que viuen al poble i a les cases de pagès dels voltants, perquè hi exposessin les seves obres. L’Hostal Castell feia temps que no existia: hi havien construït pisos. Els marcs de les portes eren iguals que els marcs de les de casa, i la barana de l’escala, i els fanals del jardí, i el taulell de la recepció, i les làmpades del menjador i de la saleta i les butaques on avui presentarem el llibre, uns tresillos amb unes potes quadrades, amb un peu de goma negra. La Cris em renyava perquè no em volia moure d’allí. Ens vam fer amics de la Nuri i del Vicens, que porten el negoci. Un dia en Vicenç em va deixar entrar en una cambra de mals endreços: hi havia les bitlles de quan hi havia pista de bitlles, un piano amb rodes per treure’l al jardí i la mateixa regadora de zinc que feia servir per regar les plantes al pati de l’Hostal Castell. El Montsoliu era hotel i nosaltres hostal d’una estrella. Hi havia un altre hotel, un hostal de dues estrelles, un hostal residència, dues fondes i una pensió: cada categoria col·locada endreçadament a sobre l’altra. El Montsoliu tenia jardí, una piscineta i s’hi feien balls i nosaltres només teníem un pati. Però l’aire de família és innegable. Al jardí hi havia una pèrgola construïda pel mateix paleta que la pèrgola d’aquest pati, que surt retratada a El barri de la Plata.

Maria-Àngels Obiols ha estat molts anys directora de l‘Institut Montsoriu, però jo la conec perquè, al mes d’agost, la meva mare m’enviava a casa seva a fer classes de repàs. No era un mal estudiant, però així em tenia entretingut. La mare, l’Asunción, tenia una botiga de fruita i verdura a la part baixa de la carretera, i la Maria-Àngels havia portat verdura a casa per la carretera Nova, que encara era de sorra, amb un carretó. Jordi Tura és el director del Museu Etnològic del Montseny, però jo el conec perquè jugàvem al carrer del Castell. Havia estat a casa seva moltes vegades. La seva mare tenia una màquina immensa, al pis de dalt, on feia acabats de roba, potser per a les tapisseries dels autocars que eren la gran indústria del poble. A un costat de la sala hi ha la Cinteta, que té noranta-un anys. La seva mare, Tereseta, i la mare de la Cedes, Lourdes, em van ensenyar a caçar bolets. Totes quatre havien treballat a l’hostal. A primera fila, hi ha l’Angelina de cal Gall. Una filla de la Filomena, que havia tingut una botigueta, on la meva àvia m’enviava a comprar, quan hi havia alguna emergència. La canalla hi compràvem blat de moro torrat i pipes Churruca. També hi ha en Toni Mora, que ara resulta que va néixer al carrer Ávila, al costat del barri de la Plata, d’avis valencians. Va venir a Arbúcies de molt petit. Es va casar amb la Rosa, la filla de la Carmeta del Sorrall, que tenia la botiga on anàvem a buscar els embotits. M’hi enviaven amb un cistell. Quan vaig ser més gran, la Carmeta tenia molta gràcia escarnint el posat que feia, adolescent lector: feia veure que llegia posant-se les dues mans davant de la cara com si fos el llibre, i feia grans passes amunt i avall per la botiga. També ha vingut molta gent que no conec o que conec de vista. En general, coneixes més la gent del teu veïnat. Però ha vingut gent de tot arreu: el poble tal com era fa trenta o quaranta anys.

Quan la Maria Àngels i en Jordi acaben la presentació d’El barri de la Plata explico que tenir un hostal és molt esclau. Veig en Josep Guyal, que va portar el bar del Casino i més tard el bar Petit Mariné, i recordo quan hi anàvem a sopar: després de pagar hi parlàvem una estona, drets al taulell. Li dèiem que l’endemà havíem pensat pujar a Les Agudes o al Matagalls i en Josep ens deia que no hi havia estat mai. “Com hi havia de pujar, si es passava la vida treballant? Exactament com a casa!” –dic– i en Josep somriu des del fons de la sala. Explico que a l’hostal hi havia trenta-tres habitacions i que quan estava ple, hi podia haver més de seixanta persones a dispesa. Els caps de setmana, quan venien els parents convidats a dinar i es barrejaven amb els passants, podíem ser noranta o cent. La meva mare em facturava a un lloc que havien obert nou, can Lleonart, i provisionalment col·locava uns clients a la meva cambra. Aquest fet provocava un gran aldarull: tothom va tenir clients de l’Hostal Castell a dormir a casa! La Cinteta, l’Angelina de cal Gall, no sé si la Cedes, i potser algú altre més que també ho diu. Devia ser en els primers temps de l’hostal, quan encara no havien ampliat l’edifici, i disposava de tan pocs llits. A la gent li anava bé dormir una nit en una casa de poble. Tot plegat era molt diferent a com és ara. Aleshores, l’Angelina de cal Gall, que té una gràcia sensacional per les històries, explica el que va passar un cop amb el trompetista Rudy Ventura.

A l’entrada de l’Hostal Castell hi havia una vitrina amb uns ninos de record, de fusta tornejada, pintada amb colors vius. Un pagès, un elefant, un negre vestit a la turca amb una presa de xocolata, un bolet amb un coixí per clavar-hi les agulles o un camaleó que sucava la llengua en un tinter: la llengua era el portaplomes. Amb una lletra lligada, molt fineta, hi posava: Recuerdo de Arbucias o Recuerdo del Hostal Castell. Els devien haver fabricat quan va obrir l’hostal i allà es van quedar. No crec que se’n vengués mai cap. Hi havia una mena de relació reverencial amb aquestes figuretes, que sabíem que no eren per jugar. La vitrina estava sempre tancada amb clau. Anys més tard, el meu pare va modelar un toro de plastilina, amb les banderilles que eren escuradents, amb puntetes de plastilina que feien els farbalans de les banderilles, i el va plantificar allà. Tothom va fer veure que no ho veia: el deixàvem per inútil. Al començament, al costat de les figuretes de torneria, hi havia dues fotografies dedicades de Rudy Ventura i de Lorenzo Valverde, dos cantants melòdics dels anys seixanta. A casa teníem un disc de Rudy Ventura y su conjunto, que devia ser de la mateixa època de la foto, quan era una gran estrella de la música melòdica i del swing. A la coberta del disc sortia amb el grup, tots cinc molt ben vestits, ell de blau, estirant una locomotora vella. A la cara A cantaven una versió de Hello Dolly. Quan l’hostal es va massificar, als anys setanta, la meva mare sempre recordava: “Una vegada va venir Rudy Ventura!”. Fins que ja va ser una cosa tan antiga parlar de Rudy Ventura o de Lorenzo Valverde, que ja no ho va dir més i van desaparèixer les fotografies dedicades.

L’Angelina era una noia moderna. Tenia una perruqueria que ocupava una habitació a l’entrada de la casa, amb els assecadors, uns grans miralls, uns taulells plens de flascons, pintes i tisores, darrere d’una porta de dos batents hi havia el menjador on feien vida, i darrere una altra porta, més senzilla, la cort del bestiar. Era un carrilet d’habitacions que en nou o deu metres recorria tres o quatre segles. La perruqueria rutllava i va ser una de les primeres cases del poble que van tenir televisor. Els amos de l’Hostal Castell eren uns grans propietaris rurals que vivien d’una manera molt austera. Van trigar anys a tenir televisor a casa. I a l’hostal també devia costar molt que n’hi posessin. Ve Rudy Ventura, en el cim de la fama, i vol veure un partit de futbol que fan per la tele. La meva àvia o la meva mare devien sortir per la porta del pati, perquè no les veiessin els clients, i van enfilar la pujada amunt cap a ca l’Angelina, per veure si, si us plau, podia acollir aquell home famós. “Estàvem menjant ceba i ho vam haver d’obrir i airejar tot, perquè sortís l’olor de ceba quan arribés en Rudy Ventura!” La gent es mor de riure. L’Angelina acaba amb una frase que resumeix el sentit de ser aquí: “Aquest hostal el vam fer entre tots!”.

Jo explico que el barri de la Plata no existeix: que és un espai mental. I que un dia escriuré una novel·la sobre Arbúcies que també descriurà un espai mental. I que ja sé com es dirà: Esveno. Al capdamunt de la pujada del Castell, les cases estan repenjades sobre la muntanya. En una d’aquestes cases, quan érem petits, hi havia una gran pintada feta amb quitrà que deia: Esveno. Com que les cases quedaven al capdamunt de la pujada i la pintada estava feta en un segon o tercer pis, semblava que era el títol de tot aquell espai: can Torrent, l’Hostal Castell, l’última casa del carrer del Vern, que tancava la plaça, on vivia en Jordi Tura, els pisos de can Torrent, mig enrunats, el torrent que va ser molt de temps una claveguera a cel obert, can Son, i, a la part de dalt, can Soms, can Salau, la font de la bomba i la perruqueria de l’Angelina de cal Gall. Molt de temps després vaig entendre què volia dir aquest Esveno que ens intrigava als nens. En temps de la República, aquella casa havia estat en venda: “Es vend” –hi havia escrit en català aproximatiu. Van ajuntar les dues paraules, la cua de la d es devia esborrar o no la devien pintar bé. Ningú a la sala no se’n recorda. Ni Jordi Tura, que vivia al davant, ni Josep de cal Gall, el fill de l’Angelina, que vivia al costat i era el meu millor amic.

L’Hostal Castell. Les dues noies de més a l’esquerra són Àngelina de can Gall i Cinteta de can Salau

Va passant gent perquè els signi el llibre. El pare de l’Emili Soms, que vivia a sota de l’Esveno, en una mà hi tenia sis dits. Els nens l’anàvem a veure perquè ens ensenyés aquell sisè dit que li sortia d’un racó del dit petit. A la dedicatòria li escric que encara recordo els de casa seva quan tornaven de caçar bolets, i en trobaven tants que els carregaven en coves. Maria Teresa Recarens recorda que des del terrat de casa, veien el meu pare que saltava a corda i feia ombra al terrat de l’Hostal com si fos un boxador. I que se’n reien. Jo mirava la seva mare, la Cèlia, que cosia, des de l’habitació que, quan vaig tenir vint-i-un o vint-i-dos anys, em vaig organitzar per anar-hi a llegir i escriure i que donava a la part del darrere, al carrer del Castell. Li poso a la dedicatòria. S’acaben els llibres i quedem, amb l’Eva de l’estanc, que n’enviaré de signats, des de Barcelona, pels tres o quatre veïns que s’han quedat sense.

A la tarda pugem a casa. El pis on hem estat feliços, on hi tinc els llibres i on fa més d’un any que no puc pujar. Anem a veure l’Anna, la veïna del pis del costat, que està malalta, inquieta, esperant resultats. Hi ha, seques en un test, les flors dels narcisos que li vaig regalar a la Cris poc abans que tingués el vessament. Al fils d’estendre hi ha, buides, les xarxes que aguantaven les boles de menjar de les mallerengues. L’Albert que té un ull molt fi, es fixa en una gran pila de botes de muntanya destrossades, al costat d’un paraigües vell, que hi ha al terra del safareig. Ens costa molt llençar res.

Quan som punt de pujar al cotxe, li demano si em puc acostar un moment a la Font del Ferro. Hi anàvem a jugar de petits. Quan vaig ser adolescent hi anava a fumar. Més endavant, hi passava estones llegint. Fa setze o disset anys hi portava en Pau a mirar les cuques que es fan als verns. Ha plogut, l’Albert no vol embrutar-se les sabates. Li dic que m’esperi: fins a la font hi ha cinc minuts comptats. Enfilo el camí i ja estic plorant. Veig els brots tendres de les romegueres, que sembla que vulguin agafar-me per la màniga; el saüc, que ja ha acabat de florir i aguanta sobre les branques tot de corol·les espellifades amb floretes seques i uns quants granets encara verds. Passo per sota els plataners altíssims i, un cop a la Font del Ferro, al costat del camí, veig la noguera que vam plantar quan en Pau era nano. Cada any la tallaven i cada any tornava a sortir. Ara és l’arbre més alt que hi ha a aquest costat del rec. No m’havia abraçat mai a un arbre tan prim.

Quan torno a ser a baix, l’Albert em diu ens han trucat de l’Hotel Montsoliu. En Jordi Bayés, de la fruiteria, no ha pogut venir a la presentació, però ens ha deixat quatre safates d’uns maduixots boníssims –Maduixots Serrallonga– que cria al vessant de Joanet. L’any passat ens va dur els primers que va fer a l’Institut Guttmann. Encara guardo la bossa, perquè vaig pensar que potser no tornaria més a la seva botiga. El Montsoliu és tancat: truquem al timbre. Surt en Vicenç amb els maduixots. “Hòstia Vicenç, gràcies!” Pujo al cotxe. Cop de porta. Clac.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació