Rilke i la consciència oberta

Abans que Rainer Maria Rilke, tal com en la seva relació amorosa el va batejar Lou Andreas-Salomé, fos el gran Rainer Maria Rilke (Praga, 1875 – Valmont, Suïssa, 1926), el poeta que sense cap mena de dubte és un dels millors poetes de la literatura en llengua alemanya, va escriure Dues històries de Praga. Publicat per l’editorial Adesiara, ara podem llegir aquest llibre en la traducció catalana de Ramon Farrés.

En un curt text de presentació, l’any 1899 Rainer M. Rilke va escriure que en aquell moment aquelles històries tal vegada no les hauria escrit així, però que li va ser necessari escriure-les perquè estimava el que hi va escriure, i és d’aquesta manera com l’escriptura de les dues històries amb el rerefons de Praga i la seva gent se li van convertir en un regal. Era prou motiu per fer-ho, doncs, ho fes com ho fes, amb la suficiència narrativa que fa de Rilke, Rilke.

És inevitable per a qui hagi viatjat a Praga passejar mentalment de la mà de Rilke pels carrers, ponts i indrets d’aquesta ciutat i, fent una abstracció en el temps, trobar-hi la seva gent, la seva cultura i les seves preocupacions profundes més enllà de l’allau de turistes que ara l’assalten. En les Dues històries de Praga els seus protagonistes estan molt polititzats i volen fer efectiu el seu desig de ser el que és ara mateix, finalment i no sense grans trasbalsos històrics, la República Txeca. El jove Rilke, que no era pas de cultura txeca, se’n fa ressò. Potser perquè, en consciència, un no pot néixer i viure en un lloc i no mirar d’entendre perquè passa el que hi passa. Així, a través de la història del «Rei Bohusch», un home geperut i personatge peculiar, i a través de la història dels germans Wanka, els lectors sabrem dels moviments polítics que pretenen alliberar, no sense patiments, la pàtria bohèmia.

L’any 2010 es va publicar Rilke o la transformación de la consciència, un llibre que signava Antoni Pascual Piqué (1941-2001). Pascual Piqué, de pensament junguià, va escriure alguns retrats biogràfics que són un model en el seu gènere, ja que pouen en la psicologia profunda de personatges com Antonio Machado, Oscar Wilde, Victor Hugo, Màrius Torres, Rainer M. Rilke. Els retrats biogràfics d’Antoni Pascual Piqué fan un recorregut no tant en les dades biogràfiques, que hi són, com en l’evolució de la consciència dels biografiats a través de la seva vida i obra. Un treball tan delicat com profund que dona la mesura de la sempre indubtable relació entre la vida viscuda amb consciència de viure-la i l’obra literària que es proposa, perquè en sent l’anhel espiritual, expressar alguna cosa més que la narració d’una història. En una de les seves reflexions, Pascual Piqué escriu que Rilke «és el poeta de l’inconscient europeu». Potser perquè la seva obra quan «troba una consciència oberta i atenta als seus senyals, és creació, és poesia, tendresa i bellesa, vida i llindar també del terrible», com va escriure el mateix Rilke en la primera de les Elegies de Duino.

Va començar molt jove, Rilke, a romandre amb la consciència oberta, atenta, amatent per tal de ser missatger de les profunditats de la consciència. La seva consciència personal, però també de la consciència col·lectiva com ho mostren aquestes dues històries que van més enllà del relat per convertir-se en testimonis d’un estat d’ànim: el de la seva Praga natal en la seves cuites per ser la ciutat que se sent ser i vol ser segons la seva idiosincràsia. En aquests dos contes l’estat d’ànim de la ciutat en aquell temps de definició de la seva personalitat s’expressen a través de l’aprofundiment de traços psicològics dels seus protagonistes tan ben dibuixats gràcies a l’observació atenta de Rilke que mostra ja el seu gran talent com a explorador de l’ànima humana amb les seves llums i ombres.  

 Fill d’una jueva catòlica i d’un militar frustrat que s’havia convertit en inspector ferroviari, Rainer M. Rilke sempre va voler ser poeta. No va tenir una infantesa edènica i la seva vida va transitar amb dolor per no pocs sotracs existencials. Però poeta, i dels més grans, sí que ho va ser, com va ser també el gran escriptor que s’anuncia tan ple de força narrativa en les Dues històries de Praga.