Ricard Creus: “Voldria viure la vida com la viu un nen”

“Les meves paraules són de tots colors”, deia el poeta i escriptor Ricard Creus i Marzo (Barcelona, 1928- Anglès, 2021), que ha mort avui als 93 anys. Va deixar la pintura amb poc més de vint anys per dedicar-se a escriure. Li han dit sovint, però, que mai va deixar de pintar, que ha pintat sempre amb les paraules. Pocs dies abans de l’esclat de la pandèmia, el 16 de febrer de 2020, vaig visitar-lo per fer-li una entrevista. Em va rebre des d’una butaca envoltada de llibres. El seu pis, al centre d’Anglès, desprenia amor per l’art. Hi havia quadres i llibres per tot arreu. Abans havia viscut al Perer del Corb, a Les Preses, a una casa isolada on va poder escriure molt. Durant l’entrevista, va parlar dels últims autors que havia llegit: Stefan Zweig, Rafel Nadal, Cesare Pavese, Jaume Busquets… Per damunt de tot, però, va parlar de la pintora Esther Boix, la seva dona, que va morir el 2014. La recordava tendrament, amb una delicadesa emocionant.

“Des que vaig tenir l’ictus, escric més amb el cap que amb les mans”, confessava amb la serenitat de qui ha hagut de pair molts cops durs. Un dels seus poemaris més coneguts, que s’ha portat al teatre, és 36 poemes a partir del 36. Creus hi parla de la guerra, que va canviar-li radicalment la vida perquè va empobrir la seva família. No és l’única obra seva amb una càrrega forta d’elements autobiogràfics. De fet, segons ell, ho són totes. No em va saber dir quin llibre seu l’enorgullia més. “És com si li preguntessis a un pare quin fill s’estima més”, va contestar amb un riure murri.  Tot seguit, podeu llegir l’entrevista d’aquell febrer de 2020.

Quan llegeixo la teva obra, m’inflo, de cop, de ganes de viure amb tots els sentits. Quins són els artistes que a tu t’han omplert més la vida?

Solitud, de Caterina Albert, és una de les millors novel·les que hi ha. També m’agrada Mercè Rodoreda… Quan vaig publicar L’ocell, em van dir que m’hi assemblava, i no em va ofendre gens. La literatura catalana és més de dones que d’homes. He escoltat molt Brahms… El vaig veure néixer, perquè abans no se li donava importància. Se’l considerava un continuador de Beethoven. Es deia que la seva primera simfonia era la dècima de Beethoven. De pintors, m’agraden el Velázquez i el Picasso.

Com és que vas decidir deixar de pintar i començar a escriure?

Vaig ser brillant, a l’escola de dibuix de Llotja. Vaig fer quatre cursos en tres anys. Vaig treure un “sobresalient”. A quart, vaig guanyar un concurs. I era el concursant més petit! Era hàbil, dibuixant. I quan ets hàbil, sembla que t’adormis sobre els llorers. No lluites prou. A més, trobava que no deia allò que podia dir amb paraules. Quan vaig dir al Subirachs que ja no pintaria més, em va dir: “Des de petit has volgut ser pintor, i ara que has exposat no vols continuar?”. Li vaig dir que volia escriure. Em va contestar que no en sabia pas, jo, d’escriure. “Ja n’aprendré”, li vaig dir. Vaig haver d’aprendre la llengua, perquè escrivia un català molt nostre. Vaig anar a classes al CIC.

Quan vaig dir al Josep Maria Subirachs que volia escriure, em va contestar que no en sabia pas, jo, d’escriure. “Ja n’aprendré”, li vaig dir

Cal ser puritans, amb el català, o val més una llengua mal parlada però viva?

Precisament, quan vaig ensenyar els primers poemes escrits des que anava a classe de llengua, em van comentar que estaven bé, però que eren massa acadèmics. Em deien que l’Eduard Artells, del CIC, estaria content de veure que era tan bon alumne, però que havia d’escriure amb un català més del carrer. I he lluitat per escriure més com parla la gent.

Creus que tothom pot escriure?

Si s’és sincer, sí. Jo recomano llegir molt i, en escriure, deixar de pensar en els altres.

Llegir molt? En un poema dius que el llegir t’ha fet perdre l’escriure…

(Riu). Aquest poema és una crítica de la vida! El vaig escriure quan encara pintava.

Has fet també pedagogia de l’art. Es pot ensenyar a fer art?

Es pot ensenyar a fer art, però no a ser artista. El ser artista és una voluntat d’un mateix.

Es pot ensenyar a fer art, però no a ser artista. El ser artista és una voluntat d’un mateix

En una entrevista, deies que et va fer il·lusió guanyar el premi Andròmina perquè vas veure acceptada la teva obra. Et preocupa, el reconeixement?

Sí, perquè sempre he dit que escrivia per comunicar-me. M’agrada que vingui gent interessada per la meva obra. Com ara tu. El poemari 36 poemes a partir del 36 s’ha fet moltes vegades en teatre i en curts per la tele. El va fer en Joan Dalmau. I la Maria Pla. M’han fet homenatges. A Barcelona me’n van fer un de molt maco, al Palau Marc.

Vas néixer a Barcelona, al barri del Poblenou. Com explica el protagonista de Posicions al principi de l’obra, tu també volies fugir-ne, de la gran ciutat?

No, és una ficció. M’agradava viure-hi. Ara s’ha fet gran i estranya, Barcelona, però encara l’enyoro. De fet, però, tot se m’ha fet distant, fins i tot anar a La Cellera de Ter, el poble del costat! Vaig viure a Barcelona fins que em vaig casar i vam anar a Itàlia.

Hi vas viure una temporada, a Itàlia?

Itàlia va ser important. El món d’aquí, amb el franquisme, era molt tancat. Itàlia va ser com respirar de nou. Vam triar Itàlia perquè era el lloc preferit de la meva dona, l’Esther Boix. Després d’estudiar a París gràcies a una beca del govern francès, va visitar Londres, Bèlgica, Holanda, Alemanya i Nàpols. Tenia una dèria amb Itàlia. I hi vam anar. Llavors jo treballava de gravador i no els vaig anunciar que plegava, sinó que me n’anava de viatge de nuvis. Així, si allà no trobàvem feina, podríem tornar.

Us hi vau poder quedar?

Sí, de seguida vaig treballar per les millors cases: per Ricordi, una editorial de música que m’encarregava cobertes de discos, i per Malla, una papereria. Malla em va encarregar els dibuixos dels pergamins que es donaven als guanyadors dels jocs olímpics d’hivern de Cortina d’Ampezzo. Vam tornar a Catalunya quan l’Esther, la meva dona, es va quedar embarassada. Llavors jo ja havia començat a voler escriure i m’importava la llengua d’aquí.

Comentaves que llavors Catalunya era un món tancat. En una poesia, dius que la cultura oficial era encartronada. Com vas patir el franquisme?

Tot el que respirava a “modernor” es considerava contrari al règim. Quan Postectura vam exposar per primer cop, la crítica ens va tractar de comunistes, que llavors era el pitjor del món. Ens volien enviar a l’infern. Postectura érem un grup de tres escultors (el Josep Maria Subirachs, el Paco Torres Monsó i el Josep Martí Sabé) i tres pintors (el Joaquim Datsira, l’Esther Boix i jo). Ara tots són morts menys jo. El nostre art va quedar invisible a causa del franquisme i la postguerra…

A Postectura, treballaves amb l’Esther Boix. Quina relació teníeu?

L’Esther era extraordinària. Sincera. Teníem una relació especial. Ens fèiem petons davant de tothom. Ens discutíem per tot. Llavors era poc habitual. Les convencions socials et lliguen. Un ha de saber torejar-les. La Berta Riera, que ens havia tingut de professors, deia que no ens barallàvem mai, sinó que ens discutíem per posar-nos d’acord. Tenia raó. Una altra alumna, la Isabel Martí, diu que li vam ensenyar què és estimar. Em va costar convèncer l’Esther de casar-nos. Preferia ser amics. Amics a la manera de llavors, no pas com aquests amics d’ara, que se’n van al llit de seguida…

L’Esther era extraordinària. Teníem una relació especial. Ens fèiem petons davant de tothom. Llavors era poc habitual. Les convencions socials et lliguen. Cal saber torejar-les

Sents que “tu véns d’un altre temps”, com diu el títol d’una teva obra?

Soc molt xafarder. M’interessen totes les èpoques, perquè m’interessa molt la vida.

Als teus poemes, hi he trobat una capacitat constant de meravellar-te davant la vida i d’aprendre cada dia. Com ho fas per tenir aquesta actitud?

Sempre he intentat mantenir-me ingenu, encara que el món a vegades m’ho ha posat molt difícil. Un poema meu diu que voldria viure la vida com la viu un nen. L’Adrià, el meu fill, deia que era el poema meu en què em veia més a mi, i que el posaria al recordatori quan em morís. Ara l’Adrià ja no hi és, però ja he dit que me li posin.

La vida, però, t’ha frenat les aspiracions? Dius, en un vers de Cendra amb foc: “Per més alt que piqui / l’ascensor no pujarà / més amunt de l’últim pis.”

El Picasso deia que, per arribar a un cinc, has de pensar a arribar a un deu. La vida ja et rebaixarà la nota…

Confies en la política?

No hi he confiat mai. Una cosa pot estar molt bé teòricament, però a la pràctica sempre m’ha demostrat que no ha funcionat prou bé.

Al llibre M’estimo el cos, cites Katherine Mansfield. Als seus Diaris, referint-se a algú que estima, Mansfield diu: “Amb prou feines la recordo objectivament, subjectivament, està igual”. A la teva obra, prioritzes les visions subjectives?

Mai he fet notes, perquè et queden glaçades. I t’obliguen a escriure unes coses concretes. L’Adrià sempre em deia: “Si no ho escrius, ho oblidaràs”. Jo m’estimo més partir del pòsit que em queda a la memòria. Queda tot més triat.

Cada poema pot ser interpretat de més d’una manera?

Sí. Un escriu les coses segons el seu pensar, però l’important és fer pensar el lector. L’Aranguren deia que no hi ha cap llibre dolent, perquè el llibre literàriament més dolent potser fa pensar més que d’altres.

Per què vas triar Cada dia un dia com a títol de la teva obra poètica completa?

Cada dia un dia és una manera de dir que cada dia val un dia.