Retorn a Romanyà

Aquest agost vaig constatar que la casa era riallera, plena de vida i inusitadament ben preservada.

Aquest estiu vaig tornar a Romanyà de la Selva. No hi havia anat en més de dos anys. L’ascensió al Delfos de les Gavarres va ser totalment aleatòria. Va ser una parada més del viatge iniciàtic que la meva senyora i jo vam emprendre aquest agost. La iniciació era per a ella: volia que descobrís els paisatges i les gents de la memòria, la meva. No vam deixar sense explorar cap racó d’aquella terra situada a cavall de la Selva, l’Empordà, la Vall d’Aro i les Gavarres. Romanyà en va ser el clímax, inesperat.

Mercè Rodoreda a la porta del seu edtudi, a la casa de Romanyà de la Selva

Pujar a Romanyà representava reprendre tot un passat que va costar molts d’anys de cloure. També representava haver de confrontar l’espectre d’haver hagut de vendre la casa on vaig néixer i créixer. Un cop venuda, aquell juliol de 2014, em vaig prometre que no en tornaria a parlar mai més. I així ho va explicar en Bernat Puigtobella.

L’ascensió a Romanyà i el fet que en parli avui no significa que estigui trencant el silenci que em vaig imposar. No parlaré dels detalls de la venda, ni del meu passat en aquella casa, ni de la connexió que forçosament vaig establir amb Mercè Rodoreda i la seva obra —una part de la qual escrita a la casa que va ser meva. El retorn a Romanyà d’aquest agost va ser diferent. Vaig veure i viure Romanyà, per una escassa mitja hora, a través dels ulls de la meva dona.

L’Ilisa, la meva senyora, va néixer i créixer a la ciutat més gran de l’oest de Massachusetts, Springfield, i a Nova York. La seva descoberta de Catalunya i, concretament, del meu petit tros de terra contrastava amb tot el que ella havia viscut fins aleshores. Des de la Llagostera de la meva família i la meva infantesa, a les rutes dels petits poblets empordanesos i a les meves platges de tota la vida, el món que li presentava era un món de somni. La seva irrealitat havia estat la meva realitat durant divuit anys exactes de la meva vida. Poques vegades he vist i viscut la meva terra amb tanta intensitat com aquella setmana d’agost. Tot era màgic, tot era amarat d’epítets i adjectius superlatius. La sorpresa i admiració per una terra, una costa i unes gents em tornava a posar en un valor desconegut els meus orígens.

Romanyà exercia de figura totèmica en el nostre imaginari. Mai un indret i una casa ha exercit tanta força. Com Rodoreda, i sense haver llegit res de Rodoreda, l’Ilisa va poder copsar immediatament que Romanyà és un indret especial. L’ascensió en si ja és una mena de romiatge. Als cims del poblet, els boscos de sureres de les Gavarres marítimes en estiu oferien un espectacle apoteòsicament mediterrani. Mentre caminàvem per aquell camí que Mercè Rodoreda, el seu Adrià de Quanta, quanta guerra…, la meva mare i jo mateix havíem caminat tantes vegades, l’Ilisa va sentenciar: «Romanyà és un santuari; és el teu santuari.»

Instants després que ella hagués copsat la surera, la terra, la pedra d’aquella muntanya, vam arribar a les Mirandes, aquell racó que havia estat l’extensió del jardí de cent mil metres de Rodoreda i de la meva família. El «balcó de Catalunya» s’obria, generós, sobre la Vall d’Aro, la badia de Sant Feliu de Guíxols, l’Ardenya, la plana selvatana, el Montseny, el Rocacorba, i el paisatge dramàtic dels Pirineus. Per a l’Ilisa, la iniciació a l’experiència de Romanyà va ser transformadora. Es tractava d’una mena de coneixement avançat de mi mateix, però també d’aquella terra i les seves gents. És una comprensió que no s’explica en paraules: significa entendre el perquè d’aquell caràcter, d’aquelles emocions, d’aquella connexió amb el paisatge i la natura. Ella ho va viure. Jo em vaig limitar al silenci.

En el meu silenci, jo recorria records d’infantesa i, sobretot, d’adolescència. La tenacitat de la meva mare a reconstruir la geografia literària de Rodoreda va produir una ruta literària dedicada a l’escriptora i a la seva obra. La ruta inunda tots els racons de Romanyà i la muntanya amb uns rètols-faristols que recullen fragments escollits de l’obra rodorediana. Són el retrat fidel del que el caminant està veient i vivint en aquells moments. Per a mi, aquells faristols són les dagues de la memòria explicitada que la meva mare va voler clavar en l’indret, en la muntanya. És el llegat que transmet el que Rodoreda va viure i el que nosaltres vam reviure de Rodoreda. Així, el visitant que s’inicia a Romanyà pot viure Rodoreda i la nostra pròpia memòria.

Romanyà ha estat el santuari de Rodoreda, el de la meva mare, i el meu propi. Rodoreda n’ha estat, òbviament, l’estadant més il·lustre i la que més ha contribuït a crear la identitat i esperit d’aquell santuari. Abans que Rodoreda hi desembarqués en la seva casa feminista i lesbiana, de literatura i esoterisme, els locals de la plana i la vall sabien de Romanyà per les seves fonts i els berenars que s’hi organitzaven. Els de Llagostera, com la meva mare, van créixer en la postguerra espanyola fent excursions dominicals a la muntanya. Amb els nous hàbits de lleure, els berenars a les fonts van periclitar. Semblantment, Romanyà ha evitat, d’alguna manera, el turisme de masses de la Costa Brava, tot i ser a tocar del nucli calamitós de Platja d’Aro.

Mercè Rodoreda

Mentre Romanyà eviti les masses i continuï essent l’indret perdut de Rodoreda a les Gavarres, les sureres, la terra, les pedres, les paraules de Rodoreda i la meva pròpia memòria estaran salvaguardades en el santuari. Potser, el fracàs de la venda de la casa de Rodoreda a Romanyà —la meva casa— a les institucions locals i nacionals aquell juliol de 2014 va ser una benedicció. L’estupidesa, mentides, avarícia i fraudulència d’alguns dels negociadors públics va ser tan gran que no va quedar cap altra alternativa que acceptar l’oferta d’una encantadora família anglesa. Amb aquesta decisió de supervivència meva i de la casa, vaig acabar salvant el santuari de Romanyà.

I, en un altre ordre de coses, aquest agost vaig constatar que la casa era riallera, plena de vida i inusitadament ben preservada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació