Renée Vivien: entre eros i tànatos

En la traducció d’Anna-Maria Corredor, Adesiara Editorial acaba de publicar per primera vegada en català La dama de la lloba, de Renée Vivien, nom de ploma de Pauline Mary Tarn (Londres, 1877 – París, 1909), poeta, prosista i traductora de Safo i altres poetes gregues. Renée Vivien va escriure la seva obra literària en francès.

Llegint la biografia de Renée Vivien, una dona culta i lesbiana reconeguda en l’espurnejant París fin de siècle, entenem la fascinació que la poeta Maria-Mercè Marçal va sentir per aquesta escriptora fins al punt d’escriure la novel·la La passió de Renée Vivien (1994). Un esdeveniment literari doble, ja que la novel·la va ser premiada i molt celebrada, i perquè va donar a conèixer una autora de nivell que molts de nosaltres fins aleshores desconeixíem.

És en base a la biografia de Renée Vivien que els contes aplegats a La dama de la lloba se’ns fan diàfans quant a la seva motivació íntima. Les protagonistes d’aquests relats, que caldria qualificar de veritables poemes en prosa, pateixen amb angúnia davant d’una masculinitat barroera i envanida.  Vivien retrata amb repugnància espiritual el desig masculí, carnal vulgar, salvatge i primari, que contraposa a la bondat de l’amistat femenina i a un amor cortès entre dones, fill romàntic de la fina amor, que en alguns dels contes s’empelta d’hel·lenisme i de la sensibilitat oriental que l’autora va conèixer en els seus viatges.

 Un fil travessa els contes que integren el conjunt La dama de la lloba: la tensió entre eros i tànatos o, si es vol dir de manera metafísica, la dramàtica i inassolible recerca de l’absolut. Renée Vivien va viure, en efecte, psicològicament sotmesa a les seves passions, desencisos i drames sentimentals que al final la van dur a emmalaltir severament i a morir d’anorèxia nerviosa amb només 32 anys.

L’obra poètica de Renée Vivien és autobiogràfica, com ho és la seva novel·la Una femme m’apparut. Els contes de La dama de la lloba, que tan bé expressen el seu sentir més profund i les seves inclinacions eròtiques, literàriament es presenten amb imatges que són la pura essència del missatge, no pas simples decoracions en uns textos d’una bellesa poètica fulgurant. Cal llegir en els contes de La dama de la lloba la dimensió simbòlica que hi ha rere les metàfores («em vaig adonar que el seu rostre s’assemblava al rostre diví de la solitud»). Cal llegir la categoria en l’anècdota, ja que fins i tot els espais, sovint imaginats, són simbòlics, com en la narració “El club dels condemnats”, on al protagonista se li mostra  un espai de l’infern que s’assembla molt a la vida terrena.

En aquests contes les forces primordials de la vida, eros i tànatos, s’entrecreuen en les profunditats de la psique de la seva autora. Vivien, per a qui la sensualitat no està renyida amb la metafísica, expressa aquesta conjunció en termes més sensorials que no pas descriptius, on el tangible i l’intangible s’harmonitzen per mostrar estats de l’ànima, sovint amb representacions espaials («He buscat en aquesta ombra no pas la pau, com l’exiliat que pica la porta del monestir, sinó l’infinit»).

En el cim de la seva sensibilitat i creativitat, Renée Vivien manifesta, de manera tan bella com impressionant, situacions extremes, com la d’un naufragi en alta mar, en la qual el tàlem de l’amor i la mort té l’última paraula, com en el mateix conte “La dama de la lloba”, que dona títol al conjunt de relats: «Tot seguit es dreçà [la lloba] i va posar  les dues potes del davant a les espatlles de la seva mestressa, que l’agafà en braços… Les onades les van engolir a totes dues». En els contes de La dama de la lloba Renée Vivien hi escriu fragments de vida intensa i lliure, que desafia les convencions socials a l’avançada del seu temps.