Reivindicació de l’assaig

Antoni Martí Monterde publica dos assaigs dedicats a les ciutats de Josep Pla i a la concepció de l'assaig de Joan Fuster.

L’anècdota, vista a posteriori, esdevé premonitòria. Ara fa vint anys Antoni Martí Monterde era un estudiant de filologia hispànica a la Universitat de València. Llavors va descobrir la literatura catalana i s’hi va aficionar. Fuster el va portar a llegir Pla, i va voler llegir tot Pla. Aquesta dèria bibliòfila al final el va convertir en un lladre de llibres. Va tenir l’«ocurrència» d’indexar totes les referències que es feien a Fuster en l’obra de Pla. Calia consultar-ne tota l’obra completa, els quaranta-set volums, alhora. La bibliotecària, comprensiblement, s’hi va negar. Ell s’hi va entossudir. Quan va haver enllestit la recerca, satisfet, va tornar els volums a la bibliotecària enfadosa. Tots? En baixar a la cafeteria de la facultat va trobar que a la vora de la finestra l’esperava un llibre de tapes vermelles, gruixut i lluent, que havia «oblidat» unes hores abans. Era el de les Notes disperses. Va pensar, mig insegur, que ja era tard per tornar-lo. A més, qui en trauria profit? Hi havia un altre exemplar, oi? En tot cas, es deia, si Fuster va robar un llibre a la biblioteca de Lo Rat Penat, el Glosari d’Eugeni d’Ors, per què jo no hauria de poder fer el mateix? Com Ors respecte a Fuster, la importància que a la llarga tindrien aquests dos autors en la pràctica literària de Monterde seria decisiva.

La publicació d’aquests dos llibres ho corrobora. El primer, Joan Fuster. La paraula «assaig» (Afers), és un recull miscel·lani d’articles que tenen com a eix conductor la concepció de l’assaig i l’escriptura de l’escriptor de Sueca. S’hi aborden, per exemple, les particularitats del gènere, les seves variants i connexions amb altres autors, el paper de l’intel·lectual com a «creador de llibertat» —Josep Pla dixit— i en el context de la reconstrucció d’Europa durant la postguerra o també la seva irrenunciable funció crítica i normativitzadora.

A grans trets, podem dir que a través de l’obra de Joan Fuster, Monterde ha volgut assajar una mena de «metacrítica», això és, una lectura de les condicions de possibilitat que qualsevol crítica literària ha de satisfer perquè pugi complir amb la funció que li ha estat assignada dins d’una determinada tradició, o cultura, que és: «donar a una societat consciència de la seva literatura». En aquest sentit, el llibre de Monterde no deixa de ser, al mateix temps i d’acord amb les premisses que hi estableix, un pur exercici de crítica que ens fa conscients, en aquest cas, d’un llegat intel·lectual tan ric, complex i divers com el de Joan Fuster, que sembla que encara hem de descobrir o, si més no, recuperar contra les lectures superficials i interessades que més hi circulen i que han acabat per configurar un visió estereotípica del personatge.

Pretén exactament el mateix amb el llibre que dedica a Pla, que és rigorosament paral·lel quant al fons, malgrat que la carrega teòrica sigui molt menor i el tòpic, aparentment, totalment aliè. París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla (Tres i quatre) se centra efectivament en un aspecte concret de l’escriptura memorialística de Pla: el dietari de viatge i el periodisme literari, i analitza les seves estades en aquelles tres ciutats. Cal dir que Les ciutats de lluny ha merescut el Premi Octubre d’Assaig de l’any 2018, amb un jurat format per Marina Garcés, Txema Montero, Javier Pérez Royo i Josep Ramoneda, que n’ha destacat «l’excel·lent retrat que s’hi ofereix del paisatgista Pla, que combina una escriptura de poètica de viatge amb una sociologia sobre la ciutat». Fem notar, de passada, que, si no hi havia prou casualitat amb aquella anècdota, aquest reconeixement porta el nom de l’insigne Joan Fuster. Ni fet a propòsit, vaja. Potser els atzars de la memòria involuntària…

Tots dos llibres naixen, així doncs, de la voluntat i l’esforç de guanyar una imatge més complexa i matisada d’aquests dos mestres de l’assaig contemporani, allunyada de tòpics i visions deformades —molt sovint engendrades pels seus respectius detractors i reproduïdes inconscientment pels lectors de «bona fe». Quina és, llavors, l’estratègia crítica de Monterde?

Els lectors que ja el coneguin d’altres publicacions podran fàcilment intuir que es tracta, efectivament, de l’aplicació de la perspectiva de la literatura comparada. Monterde deu ser a hores d’ara un dels seus estudiosos més reconeguts en el panorama català, les seves nombroses publicacions al respecte ho avalen de sobres: des d’Un somni europeu: història intel·lectual de la literatura comparada (PUV) fins a, sense anar més lluny, el darrer dossier de la revista Afers, La República mundial de les lletres. No cal dir que l’adopció d’aquest «mètode» no té res a veure amb la mena de catalogació acadèmica d’influències i préstecs supranacionals en què es va convertir la literatura comparada en el moment en què es va institucionalitzar i convertir en disciplina acadèmica a França al final del segle XIX. Aquest fet que va suposar una traïció ignominiosa a l’esperit que animava la fórmula goethiana de la Weltliteratur pel que tenia d’hegemonia francesa imposada sota la disfressa d’un universalisme fal·laç. Dit de passada: el llibre que dedica a Fuster, La paraula assaig, conté un capítol que resumeix amb a penes deu pàgines tot aquest envitricoll, des dels orígens fins a les crisis i els replantejaments, i el converteix en una introducció formidable a la problemàtica predilecta del nostre autor.

Amb el punt de vista comparatiu que Monterde adopta per llegir Pla i Fuster —millor, per rellegir— s’expressa més aviat un punt de vista, una manera de fer (potser la més higiènica de totes, pensava Fuster), que parteix de la convicció, per altra banda profundament fusteriana, que la catalana és una «literatura entre les literatures» tan vàlida com qualsevol altra i amb el dret de sumar la seva veu —única— al conjunt de les veus que integren la Weltliteratur; i que, en conseqüència, no hi ha cap raó que impedeixi estudiar-la de tu a tu amb la resta, fent ús dels mateixos mètodes i esmerçant-hi el mateix rigor.

Posem un exemple, ara provinent de Pla: la vinculació ha estat remarcada sovint per Monterde. Quan Pla va concebre el projecte de l’obra completa hi havia un autor que va tenir en tot moment present com a model literari general: el nom de Montaigne hi era, per descomptat —també en Fuster!—, com a referent en la tècnica de la interrogació sobre el propi jo i la construcció de la identitat a través de l’escriptura. La idea, que solia citar atribuint-la a De Sanctis, i que Fuster li retreia en recordar-li que la parcialitat de l’escriptor era irrecusable, també. L’Stendhal ben probablement, però una altra influència absolutament decisiva va venir, al parer de Monterde, de la mà de Proust. La comparació, si més no, esdevé il·luminadora si ens fixem en el continu procés de reescriptura a què Pla va sotmetre els seus escrits publicats fins llavors, gairebé fins a la refosa completa, com va ocórrer amb El quadern gris, o en l’obsessió i l’esforç vastíssim per voler contenir tot un gavadal de vivències, anècdotes i records en els límits relatius d’unes quartilles de paper, potser, com deia d’ell mateix, per «donar fe» del que havia vist i viscut o, com solen dir-ne alguns, amb la voluntat de «redimir-ne» els «fragments» de vida restants, tal com va voler Proust una vegada va prendre la decisió de recloure’s entre quatre parets de suro per viure de nou la vida amb la literatura, ara més autènticament…

Monterde aporta encara altres elements d’anàlisi, que situen el Pla periodista, viatger i «cosmopolita» en l’òrbita dels grans teòrics de la modernitat de principis de segle XX, Benjamin o Simmel, per exemple. Les seves obligacions com a corresponsal el van portar des de ben jove a recórrer de punta a punta pràcticament tot Europa i a conèixer de primera mà —o, millor dit, als cafès xerrant amb la resta de periodistes, als quals després «plagiava» els articles, almenys els primers anys— les notícies més transcendentals o els personatges més singulars i insòlits. París fou una ciutat absolutament predilecta, era gairebé una ciutat mítica als ulls del jove que fins aleshores només l’havia coneguda a través de la literatura; a Madrid també hi feu diverses estades, i finalment a Nova York es va estar només uns pocs dies per fer un reportatge per a Destino, a la dècada dels cinquanta.

El dietari de viatge, com indica Monterde, no deixa d’obeir les premisses del gènere: el centre —el tema— continua sent el jo de l’escriptor, i de fet el viatge esdevé un moment privilegiat en aquest procés d’investigació, interrogació i construcció de la pròpia identitat  no només per l’evident ruptura d’hàbits que comporta —imprescindible—, sinó sobretot per efecte del contrast i la comparació. Per conèixer-se a si mateix cal també conèixer els altres i, en aquest sentit, Pla va traure un rendiment fabulós a les seves observacions a l’estranger alhora de prendre consciència del seu temps, en general, i en particular de perfilar una imatge més acurada de la cultura catalana i la seva tradició literària, les seves limitacions i singularitats, o bé la direcció en què havia d’avançar si volia convertir-se realment en un sistema literari complet, amb un tot d’«interrelacions vives» —el mot és de Fuster aquesta vegada— i no en una amalgama inconnexa de singularitats aïllades treballant per no se sap ben bé què. Les comparacions Madrid-Barcelona conformen unes pàgines ben interessants i sucoses, o també les que dedica a la «nova» capital cultural d’Occident, Nova York, que li serveix per contrapuntar la situació de manca de drets i llibertats que es vivia en Catalunya sota el règim franquista.

Com és evident, Monterde no insinua en cap cas que hi hagi una influència efectiva d’uns determinats autors —Benjamin, Simmel, Barthes, etc.— en un altre —com ara Pla. Però el problema és que hi ha molts crítics que, obstinats en fer una lectura purament biogràfica de l’obra, es negarien a acceptar la validesa d’una lectura semblant. Això és manifestament fals: que Pla no llegís Simmel no és cap impediment per pensar a Pla com un escriptor que, al capdavall, participava de les idees del seu temps i era capaç de llegir les transformacions més importants que s’esdevenien amb la generalització dels modes de vida moderns. Pla formaria part, per dir-ho així, de la mateixa constel·lació. El mateix passaria amb Fuster. Limitar-se a a aquella mena de lectures pressuposa un concepte molt pobre de literatura, falsament objectivista, que malauradament, segons sembla indicar Monterde, cada cop és més dominant en aquelles institucions com la universitat o els mitjans de comunicació que de fet haurien de posar els instruments i els esforços en exercir una crítica seriosa i plausible que «donés consciència a una societat de la seva literatura». I és que, un element bàsic de la crítica que encara no hem esmentat, i que Monterde identifica «metacríticament» a través de les idees de Fuster, és que sense crítica una tradició literària no podria subsistir. Monterde, amb aquests dos llibres, des d’una lectura que defuig tòpics i que segueix la màxima proustiana d’acostar-se a la comprensió de l’altre per mitjà del propi jo —des del present— fa una aposta explícita per una determinada tradició dins de la literatura catalana, la de l’assaig, i en reivindica la vigència inscrivint-hi la seva pròpia pràctica literària i exhortant-nos a rellegir l’obra d’aquests dos grans autors.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar d’aquest llibre. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a subscriptors@nuvol.com.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació