Regala una làpida per Nadal

Làpida (LaBreu), de Núria Busquet, ha passat fantasmagòricament, ningú no n’ha parlat gaire, i el llibre té tot ell un regust deliciós.

Convindrem que no hi ha res més nadalenc que Dickens i –oh paradoxa– m’haureu de creure si us dic que hi ha poques coses tan dickensianes com una làpida. El Nadal literari també té a veure amb la tenebror gòtica, i amb els fantasmes: són les seves marques de naixement en la contemporaneïtat.

Núria Busquet | Foto cedida per LaBreu

Aquest fil invisible ens du a parlar d’un llibre sigui com sigui gens dickensià, només nadalenc de retop, o radicalment nadalenc perquè ho és tot just de retop (tant, que ningú no ho havia descobert fins avui), i que per més escarni va aparèixer una primavera. Parlar-ne és dos cops avinent: Làpida (LaBreu), de Núria Busquet, ha passat fantasmagòricament, ningú no n’ha parlat gaire, i el llibre té tot ell un regust deliciós d’ombra que en els millors moments recorda la tremolosa tradició gòtica dels anglesos, si bé travessada pel coetani interès físic –l’univers poètic, problemàtic, del cos, ara per ara indefugible– i garbellada pels nous models de sofriment –cada temps pateix a la seva manera, i sempre fingeix. En aquest llibre, la ferida moral es funda en el problema de la maternitat, de la doble maternitat, alhora de mare i de filla. El tema no és inèdit, però l’enfocament de Busquet sobre el tòpic vintiunesc és, a parer d’aquest crític, dels més reeixits dels últims anys.

El pacte atàvic amb el diable: el poeta romàntic ha de pagar el cant amb una mica de sang ­–la frase és bona perquè és gairebé de Riba.

He parlat de gòtic i gòtic vol dir romàntic. Trobem, en aquest llibre, cementiris i campanes, però l’adjectiu no pot ser mai superficial. En aquesta nostra època, la dels eterns retorns (ara juguem a ser barrocs, ara a ser clàssics, en contínua mixtura), jugar al romanticisme encara implica, si no es vol caure en la més pobra impostura, el pacte atàvic amb el diable: el poeta romàntic ha de pagar el cant amb una mica de sang ­–la frase és bona perquè és gairebé de Riba. I aquesta sang, que és el preu de la sinceritat, incita algun excés de turment i de neguit, però també el justifica.

Convindrem que no hi ha res més nadalenc que Dickens i –oh paradoxa– m’haureu de creure si us dic que hi poques coses tan dickensianes com una làpida. Feu-vos dignes de la tradició i regaleu, benhumorats, fantasmagòrics, una làpida anglesa per Nadal, ja sigui de pedra o de paper.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació